El refredat de la iaia

 

La iaia ha estat malalta les últimes dos setmanes. Molt malalta. Era només un refredat, però pensàvem que ja no ho contava. I la seua actitud tampoc no ajudava:

— Per què no vol alçar-se?

— Perquè no.

— Per què no vol menjar?

— Perquè no.

— Mire, iaia, no es comporte com una cria, eh? Que té 91 anys i és vella, però no és Benjamin Button.

En eixe sentit, la iaia ha tingut la mala sort de caure a una casa on som poc condescendents amb la malaltia i amb la mort i estes dos setmanes han donat per a moltes conyes i, a banda d'amenaçar amb portar-la a una residència i amb començar a repartir-nos l'herència, també hem parlat d'eutanàsia:

— Com està, iaia?

— Malament.

— Malament? Jo la veig prou bé...

— Si estic morint-me, ma filla.

— Jo no la vull vore patir, iaia. Si vosté m'ho demana agarre un coixí esta nit i li'l pose en la cara i en un minut acabem amb este patiment.

— Això mateix m'ha dit ton pare este matí...

— Sí, però mon pare no ho farà, que després tindrà remordiments.

— I tu no?

— Jo? Clar que no.

Ara, però, la iaia ha reviscolat com una verdolaga.