Sempre
que em toca encetar un viatge em pose una mica frenètic. M'excita la
idea de marxar però, alhora, m'entra una mena de melangia prematura
perquè sé que trobaré a faltar la vida que tinc a casa.
Este
segon sentiment és una mena de morriña premenstrual o
saudade portuguesa que fa que als nervis i a l'excitació
d'una nova aventura haja de sumar-hi una dosi de malenconia sense
sentit, perquè encara no he marxat i perquè sempre desapareix només
facture l'equipatge.
Este
divendres marxe a Austràlia i rodaré pel continent dels cangurs i
dels coales fins mitjan agost, però no puc deixar de pensar en el
que em deixe a casa: els amics, els meus pares i la iaia, els
clients, la platja i la marjal... com si els portara a tots als
muscles i com si l'arròs no poguera madurar sense mi.
Fa
una setmana que comencí a fer la maleta (o, millor dit, imaginant
una maleta d'hivern que no gose a encetar) i no puc evitar sentir-me
una mica sobrepassat: són massa coses, són massa dies i està tot
molt lluny.
Però
no sé a qui vull enganyar: si la cosa fóra tan insuportable no
m'haguera fet amb uns altres bitllets d'avió per a setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada