AussieTrip (i V): De Melbourne a Sydney

 

A Melbourne la roja roja victoriana 

té la batalla perduda contra el vidre dels gratacels

 

En tornar de Tasmània em vaig dedicar a gaudir de Melbourne abans d'encetar l'última parada del viatge, que seria Sydney.

Les casetes de Brighton, la impressionant Great Ocean Road, els barris europeus com Carlton o Fitzroy, la part de la ciutat en expansió, com la zona de Queen's Victoria Market o els Docklands i on els nous edificis d'apartaments substitueixen a un ritme impossible els antics edificis industrials, o Southyarra, el barri més de moda i on fer-se la barba val 50 dòlars.

La impressió general que em féu Melbourne fou la d'una ciutat a mig camí entre una capital europea i una asiàtica, una barreja entre Berlín i Hong Kong però que no és ni una cosa ni l'altra, i per a la qual el futur té un guanyador clar: Àsia.

 Les casetes de bany de Brighton, una setentena i totes diferents.

La Great Ocean Road: 300 km de costa on Austràlia s'ha entregat a l'oceà

L'òpera de Sydney, que no cau a trossos

A Sydney vaig marxar només dos nits. “A la tele han dit que vénen els dos dies més plujosos de l'any” em va anunciar el conserge de l'hotel, un català del Vallès. “És que tinc molta sort”, vaig contestar.

Vaig deixar les maletes i em vaig llançar al carrer. Només havia de recórrer una avinguda per a arribar al port i a la icònica Opera House. Una avinguda de tres quilòmetres, això sí, que m'obligava a creuar tot el centre financer, més desordenat, més asiàtic i amb més gratacels que el de Melbourne.

Quan no plovia em llançava al carrer: vaig visitar The Rocks, l'antic barri portuari, l'Opera House, el gran pont de ferro, el jardí botànic i Newton, el barri de moda on els Coldplay van fer el videoclip de A sky full of stars.

La segona vesprada a Sydney va començar a ploure i no deixà de fer-ho fins al matí següent. Quan van tancar les botigues i els museus vaig tornar a l'hotel i vaig connectar el Grindr. Tenia un grapat de missatges d'asiàtics i d'australians estranys i un que em va sorprendre: “Eres valencià o català?”.

Vaig iniciar una conversa amb un xic que resultà ser d'un poble de Castelló i que vivia a Sydney des de feia un any. El xic es dedicava a empalmar visats d'estudiant i feines en negre per a sobreviure.

“A Austràlia molts europeus treballem en negre. Són feines de pocs dies però estan molt ben pagades. T'obliguen a estar matriculat en un curs de qualsevol cosa i a pagar pel visat, però és que els australians han fet de la immigració (legal i il·legal) tot un negoci” em va explicar.

Tot això resultava molt interessant, però després de tants dies a Austràlia les meues prioritats, la veritat, en aquell moment eren unes altres: “Fem una cervesa?”.

El xic em va enviar la seua adreça: vivia a la planta 48 d'un gratacels a dos cantons de l'hotel. “Fins a la planta 40 este edifici és un hotel; de la 40 a la 65 són apartaments construïts expressament per a compartir. Eixim al balcó.”

—Pensava que faria més vent, però s'està bé —vaig dir.

—Ací l'oratge està desbaratat. Saps que has vingut just els dies més plujosos de l'any?

—Sí, ja m'ho han dit.

Vam passar a la seua habitació, que tenia vidre fins a terra i vam follar drets, amb tot Sydney als peus.

—Mai havia follat tan alt —vaig reconéixer.

—I has notat alguna diferència?

—Tampoc havia follat mai a l'hemisferi sud, o siga que no sé si una cosa compensa l'altra.

A un d'eixos vaig follar