—No
ho entenc, fill.
—Què
no entens, papà?
—Que
no vullgues casar-te o ajuntar-te o el que siga i tindre fills.
Veig
que el tema, de veritat, preocupa mon pare i decidisc ser
irritantment autocomplaent:
—No
és que no vullga; és que no em fa falta perquè m'agrada la vida
que tinc i no trobe la necessitat de complicar-me l'existència. No
em fa mal res, tinc una feina que m'encanta i que em realitza, una
casa bonica i un vestidor ple de roba, tants amics que em costa
atendre'ls com es mereixen i, fins i tot, de tant en tant pegue algun
polvo.
Òbric
parèntesi. Tampoc no cal donar massa detalls a un pare sobre estes
coses. Tanque parèntesi.
—I
no creus que...
—De
veritat, papà, que pots estar tranquil. Sóc molt feliç i als meus
dies els falten hores per a fer tot allò que vull i que m'agrada fer
i estime i em sent estimat per molta gent. No pots imaginar-te com
d'afortunat em sent cada dia gràcies a les persones que m'envolteu.
Mon
pare relaxa les arrugues del front.
—Bé,
en eixe cas, i si vols que em quede més tranquil, només m'has de
prometre una cosa.
—Quina?
—Que
si trobes algú que et vullga i a qui tu vullgues almenys intentaràs
no cagar-la.
Ara
sóc jo qui es relaxa al seient del copilot.
—Això
sí que t'ho puc prometre.
2 comentaris:
veus, en el fons es comprensiu, només vol que siguis feliç, sigui com sigui, encara que no sigui a la seva manera :D
Com ens coneixen els pares .... Sembla que no s´enteren de res de la nostra vida, i ens coneixen com ningú.
Això, sovint ens molesta, pero és reconfortant.
Fa poc m´he quedat orfe del tot i ho trobe a faltar ...
Publica un comentari a l'entrada