Follem al Cabanyal

En un exercici de responsabilitat personal he fet una passa més enllà i he decidit passar a l'acció per mostrar la meua disconformitat amb el projecte de Rita Barbaritat per acabar amb el barri més mariner de la ciutat de València.

Així, i donat que no tinc immunitat parlamentària com Mònica Oltra, després de descartar l'enfrontament directe amb les forces de l'ordre, anit vaig optar per acceptar la invitació d'un xic que feia dies que insistia per convidar-me a sopar a la nova caseta que ocupa al Cabanyal.

- ¿Y qué tal se vive en el barrio?

- A mí me encanta. Y como soy andaluz tampoco me sorprende ver gente todo el día en la calle sin hacer nada.

El meu amfitrió no podria ser més interessant: inicià una carrera dins del món de la gimnàstica, però una lesió -ara no recorde si saltant un poltre o fent exercicis d'anelles- acabà per reconduir el seu futur al camp de la investigació biomolecular.

El resultat d'esta barreja d'elements contradictoris és una nova raça humana gairebé mitològica, ja que compta amb el cos d'un gimnasta i el cap d'un científic, de forma que la vetllada va transcórrer entre demostracions de força i hipòtesis sobre on ens portarà la ciència en un futur.

Donada la meua condició de convidat vaig acceptar de bon grat tot el que el meu amfitrió em va oferir. Ens vam fer una cervesa i després vam encetar un deliciós vi blanc que vam acompanyar amb unes clòtxines valencianes amb denominació d'origen del mateix Cabanyal i unes freses de calamar al forn.

I, després de tres copes de vi, les freses i les clòtxines no foren l'única cosa salada que em vaig emportar anit a la boca.

Orgia informativa

Els valencians ens haguérem acontentat si l'actualitat informativa del primer dimarts després de la llarga Pasqua ens haguera deixat només la imatge d'un franco eqüestre enlairat al centre de la ciutat (impressionants i delirants els comentaris dels lectors al respecte a Libertad Digital), però sembla que el dia d'ahir tenia unes altres intencions, i pocs minuts després de vore com la imatge del dictador embolicada en un llençol blanc desapareixia de la Capitania de l'Exèrcit, esclatava una orgia informativa sense precedents.

Així, de bon de matí, Rita Barbaritat sorprenia propis i estranys i enviava les màquines al barri del Cabanyal per iniciar uns enderrocs de dubtosa legalitat que ens han ofert imatges tan vintage com la del dictador volador: la revolta dels veïns, les càrregues de la policia i les agressions als càrrecs públics democràtics, com ara a Mònica Oltra.

Òbric parèntesi. Algú hauria de recordar als membres de la policia que no està gens ben vist agredir les persones que porten ulleres. Tanque parèntesi.

I per si tot això fóra poc, a mig matí finalment teníem accés als 50.000 fulls del sumari Gürtel que encara continuaven sota secret judicial, de forma que ja fou impossible continuar treballant, ja que cada cinc minuts els diaris publicaven noves informacions relatives a un cas de corrupció generalitzada del Partit Popular, la qual tenia la seua manifestació més freak, com no podia ser d'una altra forma, a casa nostra, ja que a més dels indicis de finançament irregular dels populars valencians (i també madrilenys), coneixíem una nova llista nadalenca de regals de prêt-à-porter per part de la trama corrupta a les principals figures i institucions polítiques valencianes i que no només afectava Camps i Ric Costa, sinó també, i entre molts altres, la dona, els fills, els pares i els sogres del Molt ecs!Honorable i també els consellers Cotino, Font de Mora i Milagrosa Martínez, a dia de hui Presidenta de la Corts Valencianes.

Si els valencians hem hagut d'esperar 35 anys per retirar la imatge de Franco de la ciutat, no vull ni imaginar-me quant de temps necessitarem per desfer-nos de les rites, els camps, els cotinos i les milagroses que ens roben, ens insulten i els malgovernen, ja que, i a la vista de les darreres enquestes, 35 anys em semblen pocs.

Imatges d'EFE, de Xaume Olleros i d'una campanya de Loewe.

El País Valencià va per lliure

Estic segur que aquells que viuen convençuts de la dominació que patim els valencians per part de la Confederació Ibèrica de Nacions (així en general) i de com els espanyols ens colonitzen, espolien, violen les nostres dones, beuen la nostra orxata i en estiu ocupen el lloc que ens correspon voreta mar (així en concret) celebraran el gir independentista que el govern de Camps inicià uns mesos ençà i que ha fet que el nostre país cada dia siga més a prop d'assolir la tan desitjada independència.

Efectivament, Camps i la gossada de consellers que ens malgovernen han iniciat un camí sense possibilitat de tornada ja que dia rere dia es fa un pas més perquè els valencians deixem de ser una comunitat atòmica i ens fem amb un estat fort i lliure. Libèrrim diria jo.

Així, ja que la idea (destrellatada) de Font de Mora d'impartir Educació per a la Ciutadania en anglés no pogué prosperar, fa unes setmanes tornà a demostrar que per ser conseller valencià només cal ser un temerari i un desvergonyit i anuncià que els valencianets no tindrien l'ordinador portàtil que paga a mitges el Govern espanyol perquè resulta que les pantalles són tan menudes que provocarien miopia en els nostres escolars.

Òbric parèntesi. En cas que este extrem fóra cert, no hi veig el problema: els valencians quan creixem esdevenim cecs, sords i muts. Tanque parèntesi.

Hi ha qui pensarà que la Generalitat no vol els ordinadors perquè les seues butxaques estan tan buides que no poden fer-se càrrec de pagar la seua part dels portàtils, però això seria manipular, ja que de la mateixa forma que la idea d'impartir Educació per a la Ciutadania en anglés no era per boicotejar l'assignatura (que no, de veritat), sinó per allunyar-nos més d'Espanya, rebutjar els ordinadors que el Govern espanyol pagava per meitat és un acte d'autoafirmació nacional, perquè els valencians, des de fa molts segles, ens hem caracteritzat per escriure a mà i no necessitem que els espanyols ens diguem ara com hem de fer-ho.

De la mateixa forma, la Llei de Maternitat valenciana, que bàsicament es dedica a subvencionar gestacions, no respon al caràcter ortodox, ultramuntà i cavernícola de personatges com el conseller Cotino i el mateix Camps. Clar que no: respon, una vegada més, a l'intent uniformador del Govern espanyol, que pretén que la nova regulació de l'avortament s'aplique a tot el territori de la Confederació Ibèrica de Nacions.

En la línia d'estos exemples (i de molts altres) és en la que es troben les bravates dels polítics valencians en relació a la paralització de la destrucció del barri del Cabanyal a València per part del Ministeri de Cultura.

Rita i Camps ja han dit la seua: el barri és nostre (només cal veure els resultats de les darreres eleccions: 52,64% dels vots per al PP) i si volem el destruirem, independentment del que diga el Ministeri (espanyol!) o el Tribunal Suprem (també espanyol!) i si cal restar protecció al barri per poder fer-ho, ho farem. Serà per lleis i decrets!

Estic tan convençut que Rita, Camps i Cotino ens portaran a la independència, o a l'expulsió d'Espanya, que no descarte que en les properes eleccions el PP es presente en coalició amb el PSAN de Josep Guia.

Total, què més dóna, estan igual de torrats.

¡Es de ser inútiles!

Aquells que, d'una forma completament irresponsable, hagen decidit passar estes últimes setmanes analitzant, tot i que siga superficialment, l'actualitat informativa hauran arribat a la inevitable conclusió que la classe dirigent espanyola està formada en la pràctica totalitat per uns complets inútils i incompetents, i que ni tres avions ben plens i accidentats a la polonesa servirien per regenerar la vida pública de la Confederació Ibèrica de Nacions.

Esta és la única forma d'entendre com és possible que els socialistes valencians no només siguen incapaços de rendibilitzar la corrupció prêt-à-porter del Govern valencià, sinó que per si fóra poc es vegen esguitats per l'obsessió de Rita Barbaritat d'enderrocar El Cabanyal i de vore com el s'intuïa candidat a l'alcaldia de València és escridassat al carrer per aquells que s'oposen a la destrucció del barri mariner per culpa dels excessos de la Policia Nacional a l'hora de dissoldre les pacífiques concentracions veïnals.

¡Es de ser inútiles!

De la mateixa forma, resulta decebedor (i alhora una mica esperançador) comprovar com les forces vives de l'España Auténtica són tan incompetents que en les seues maniobres per no permetre cap avanç i per deixar les coses tal com estan ni es molesten a fer les coses bé quan es tracta de tancar un diari escrit en basc o per liquidar la carrera de l'únic jutge que ha gosat a enjudiciar la dictadura franquista, ja que en el primer cas l'Audiència Nacional ha anul·lat la vergonyosa sentència que permetia el segrest d'Egunkaria i en el segon el jutge/cometa fugaç Garzón no fa més que amuntegar recolzaments i adhesions de suport entre particulars i personalitats.

De nou: ¡Es de ser inútiles!

Malauradament, les males notícies no acaben ací, ja que si encara quedava algun incaut capaç de dipositar alguna confiança en els socialistes valencians o en la regeneració democràtica del franquisme espanyol i s'ha atrevit a connectar la televisió per presenciar l'estrena del programa de Cuatro Uau!, presentat per Santi Millán, haurà arribat a la conclusió que ni tan sols el late night televisiu ens servirà per evadir-nos de la incompetència general que ens envolta.

En un país normal caldria prohibir al responsable de l'elecció de Millán tornar a treballar en televisió perquè el flac no només estava forçat i artificial, sinó que es dedicà a fer un paper de macho idiota durant tota l'estona que Pilar Rubio l'acompanyà al plató.

Òbric parèntesi. Tan conscients són a Cuatro de la merda que suposa la seua programació que hagueren de convidar per a l'estrena del programa la presentadora d'una altra cadena que mai ha treballat per a ells? Tanque parèntesi.

Les suposades bromes i gràcies de Millán en presència de Rubio provocaven vergonya aliena i, tot i ser un gènere amb el qual no compartisc massa coses, suposava un atemptat a l'honra i a la dignitat de l'home heterosexual ibèric.

Al remat ho aconseguiran: deixarem d'interessar-nos per l'actualitat i per la televisió i ens posarem a llegir llibres.

Ells s'ho han buscat.

Interrogants del 20N

El principal interrogant que hui ens planteja el 20N no és qui guanyarà les eleccions, sinó saber si Rubalcaba superarà la barrera psicològica i psicotròpica dels 120 diputats al Congrés i si el PSOE serà capaç de mantindre's com la força més votada almenys a una província de la Confederació Ibèrica de Nacions.

Òbric parèntesi. O almenys a algun poble. Tanque parèntesi.

Tot el món dóna per fet, per tant, que serà Mariano Rajoy l'encarregat de formar govern a partir del 20N (probablement amb majoria absoluta) i que els resultats del PSOE es preveuen catastròfics. Molt catastròfics.

Així, l'interés d'estes properes eleccions cal buscar-lo en la resta de partits: Obtindrà més diputats CiU que el PSC? Repetirà Bildu l'èxit de les locals a Euskadi i podrà fer grup parlamentari propi? Esquerra serà capaç de mantindre encara que siga un diputat? Arreplegarà IU part del vot descontent socialista? El partit d'Álvarez Cascos es presentarà finalment per Madrid? Aconseguirà Equo representació al Congrés? Es dispararà el resultat dels regionalistes madrilenys d'UPyD?

Al País Valencià la precampanya va a ralentí i la gran qüestió és saber quants diputats perdrà l'antic PSPV i si Compromís aconseguirà representació a Madrid. En eixe sentit, la coalició de Bloc, Iniciativa i Verds encara ha de determinar si concorrerà amb Equo, hipòtesi més que raonable (i recomanable).

Així, Iniciativa ja ha proclamat de facto Isaura Navarro candidata al Congrés per València i el Bloc oficiarà la seua aposta el proper 24 de setembre. Els principals noms que es barallen són Diego Gómez -regidor a Alzira i ecs!president d'Escola Valenciana- i l'ecs!alcalde de Sueca Joan Baldoví. També han sonat alguns noms femenins, però estos dos homes són els que tenen més possibilitats, especialment Gómez, tot i que no està afiliat al Bloc.

Independentment de com quede la candidatura, és innegable que Compromís fa front a estes eleccions amb tot de cara: l'èxit de la coalició en les autonòmiques encara és molt recent; les dues enquestes que s'ha fet públiques, una de la La Razón i una altra encarregada pels socialistes, atorguen a la coalició entre 2 y 3 diputats a Madrid; l'obligació d'arreplegar els avals que exigeix la Llei Electoral servirà per mobilitzar les bases i per tindre més repercussió; i, finalment i si el calendari previst es manté, en plena campanya electoral podrien coincidir als jutjats Mònica Oltra i l'ecs!Molt ecs!Honorable Camps, la primera acusada de desobediència durant els enderrocs del Cabanyal i el segon acusat de suborn en la trama Gürtel. Espectacle assegurat, doncs.

Així, a tots els interrogants que el 20N ens deixa damunt la taula caldrà afegir-ne un altre: tornarà a triomfar Compromís estes eleccions? I també, per descomptat i en cas que es confirme la candidatura d'UPyD per València: Toni Cantó ens farà vomitar de ràbia?

Feliç com Francisco Camps Ortiz

Fa massa temps que els valencians hem deixat de ser persones per esdevenir un poble de personatges, de caricatures grotesques. Els principals responsables, però, no són aquells individus que, per qualsevol raó, han aconseguit una transcendència popular absolutament immerescuda, sinó els nostres polítics populars.

Així, els vertaders responsables del descrèdit valencià cal buscar-los a les butaques folrades de pell que omplin les nostres institucions: Camps i Rita Barbaritat, principalment, però també Fabra o l'Histriònic Pons, fan que cada dia este país perda en projecció i rellevància i s'enfonse més en la misèria intel·lectual.

La reacció de Francisco Enrique Camps Ortiz (!) en conéixer la sentència del Suprem que torna a imputar-lo per suborn resulta increïble: “Hoy estoy más feliz” ha dit l'ecsMolt Honorable. Més feliç que quan no estava imputat? Més feliç que quan contractava amb empreses corruptes? Més feliç que el seu fill el dia de Reis en comprovar que un mafiós li havia regalat un robot amb forma de gos? Més feliç que “la hija puta de Perla” amb un rellotge d'un parell de milers d'euros? Més feliç que Fabra després de guanyar la loteria per cinquena vegada? Més feliç que Costa amb tres camises noves?

Tot apunta que Camps està acabat, que Madrid li ha retirat el suport, que cap dirigent popular amb dos dits de front es vol fer una foto amb ell i que caldrà anar buscant un recanvi, perquè la peça original està tarada. I de quina forma!

Dissortadament, el presumible reemplaç de Camps sembla que no canviarà massa coses, perquè Rita Barbaritat, a la qual se li han indigestat els enderrocs del Cabanyal, presenta unes altres tares que també la fan incompatible amb la mínima dignitat exigible a qui hauria de governar-nos: si la seua política municipal a València no fóra una mostra prou evident, fa uns mesos que ens delecta amb un bloc personal que incideix en una única idea: és una llunàtica.

El bloc A la luna de Valencia (sic) forma part d'eixa idea de l'Histriònic Pons d'apropar els polítics populars a la ciutadania a través de la Xarxa (no sap que molts preferiríem tindre'ls com més lluny millor?) i la veritat és que Rita s'ha cobert de glòria: de la desena d'entrades que en tres mesos se suposa que ha escrit l'alcaldessa de València costa triar la més psicotròpica: si la que porta per títol Las Fallas, luz, flores, arte, melodía de pólvora: Mediterráneo (!!!), la que assegura que conté la recepta de la Paella Valenciana autèntica, lo demás son arroces (!!!), l'estupefaent Valencians, tots a una veu: Vixca la Mare de Déu! (!!!) o l'última joia: una foto de Rita sota un cartell d'autovia que indica com arribar al poble saragossà de Botorrita (!!!) i que ha merescut alguns comentaris irònics que han estat capaços de superar l'estúpida censura de la blogosfera popular, com ara “Yo tambien estoy por botar a Rita...” o “Botemos a Rita todos!”.

Si no fóra perquè m'entren ganes de prendre-li foc a la seu del PP, em trauria el carnet popular.

És ben penós

Tan lamentable resulta trobar-se amb un tio que passa dels trenta i que encara no sap fer correctament una fel·lació com conéixer un xic que al segon minut et diu que t'estima i que vol passar la vida amb tu. 

 

Per sort, el meu veneçolà tornà ahir del Carib carregat de regals i de ganes de fotre un clau que encara hui em fa tremolar les cames.

És de lamentar, també, que divendres vinent em toque acudir a un dinar de Nadal amb un grup d'advocats estirats i politoxicòmans només perquè se'm va ocórrer proposar un restaurant on fer-lo.

- Lo que no puedes hacer es proponer un sitio para la comida y luego, como has hecho siempre, no venir.

- ¿No? ¿De verdad que no puedo?

Per sort, enguany estaré molt ben acompanyat a eixe dinar.

Resulta igualment deplorable que qui es considera alternativa al govern de Ritona Barberà a la ciutat de València, l'insubstancial i vividor socialista Calabuig recolze, entre altres mesures, la intervenció (sic) al Cabanyal i l'última pallassada de Camps, un parc temàtic de Ferrari. 

 

Per sort, els ciutadans del Cap i Casal compten amb Joan Ribó com una opció política que creix amb força i amb el tàndem Morera&Oltra i el seu Compromís per fer front a la fallida econòmica, social i política que amenaça el País Valencià. 

 

De la mateixa manera, resulta com a mínim decebedor que un govern socialista pose en venda els aeroports espanyols més rendibles i una part del negoci del joc legal per provar a millorar el dèficit mentre continua insistint a eliminar prestacions socials en un intent desesperat per fer créixer la Borsa un parell de punts percentuals. 

 

Ens queda l'esperança, però, que l'economia mundial acabe de petar d'una vegada per totes i que tornem a viure com al Neolític, però amb connexió a Internet, vols de Ryanair i roba d'Inditex. 

 

Però, sobretot, és ben penós que amb tota la informació que ofereix l'actualitat, la notícia més llegida i comentada a esta Confederació Ibèrica de Nacions que ens toca patir haja estat que durant l'emissió del capítol d'esta setmana de Física o química es produí un bucle que durà un parell de minuts, perquè, lamentablement, davant d'això no hi ha res a fer.

Col·laboració: Husky

- Ens agradaria que col·laborares amb l'Informatiu amb una columna setmanal.

- Serà un plaer! I de què voleu que escriga? De política? De cultura? De Dret? De televisió?

- No, home, no: ens agradaria que tractares el sexe tal com sols fer-ho.

Sóc un columnista objecte. 

Husky

Ara fa un any que vaig encetar un nou període de solteria, després d'haver assistit a una enèsima ruptura, i durant estos dotze mesos han passat pel meu llit tot un seguit de claus que no sabria ben bé com classificar.

He follat, entre altres, amb un mecànic d'automoció, amb un militar de la UME del Ministeri de Defensa, amb un treballador de Mercadona, a una cambra fosca sevillana amb un andalús simpatiquíssim (perdó per la reiteració), amb l'ecs! del meu últim ecs!, amb un (altre!) andalús al Cabanyal, amb un xic amb el qual ja vaig compartir sexe adolescent fa més de deu anys, amb un príncep de les analogies, amb...

Però durant tot este temps no només he gaudit i patit amb el sexe ocasional, sinó que també he estat temptat de complicar-me la vida amb un mulato veneçolà de sang calenta, amb un teen de 21 anys sense sang o amb un xic al qual vaig considerar més fràgil del que potser era en realitat.

- No et podràs queixar, veritat? Este últim any t'ho has passat molt bé -em va retreure un amic la setmana passada amb una cervesa a la mà.

- Eixe no és el problema: jo sempre m'ho passe bé.

- I aleshores què passa?

- No ho sé, potser he begut massa, però... i si estic buscant una altra cosa?

- Efectivament, has begut massa.

- Calla. Ara, també, està este xic que he conegut i que em fa gràcia...

- És cert! Conta'm.

- Doncs... no ho sé, és molt atractiu: té un cos molt ben fet, amb pèl just on ha de tindre'n, és una miqueta callat i, flipa, té un ull de cada color: un blau i l'altre marró.

- Atlètic, amb pèl, taciturn i amb un ull de cada color? Perdona, però tu estàs follant amb un husky siberià!

Vam riure. Vam riure molt.

- I bé, digues, quin problema té el teu husky?

- No és un problema... és només...

- Va, dispara!

- Bé. Potser no té massa importància però, clar, m'afecta...

- Cony, digues!

- Resulta que... bé, és originari de la Vega Baja, amb tot el que això suposa.

Vam guardar silenci fins que el meu amic demanà una altra ronda i afegí:

- T'entenc. T'entenc perfectament: ja saps que n'opine de la gent de la Vega Baja.

I em vaig preguntar per què havia de buscar una parella si tinc amics que són capaços d'entendre i justificar totes les meues fòbies.

 

Episodio Piloto #38

Cuota valenciana

El conseller encargado de velar por las señas de identidad de los valencianos clamaba esta semana en Twitter contra un programa de humor que hizo una coña sobre la corrupción de la terreta. “Que los valencianos llevamos la corrupción en el ADN es un insulto inadmisible” se lamentó el conseller del partido de Rus, Castedo, Alperi o Fabra y al cual parece que le molestan más las bromas de Dani Mateo en El Intermedio que las causas de corrupción de sus correligionarios.

Sólo por las vergüenzas políticas del PPCV los valencianos mereceríamos una televisión pública, porque no es de recibo que el País sea noticia todos los santos días por lo mismo y que saturemos los informativos y las tertulias estatales con grabaciones, contratos amañados y sumarios en el Tribunal Superior de Justicia.

Echo de menos una televisión que nos informe sobre todo esto, pero acto seguido me vienen a la cabeza los momentos más negros de Canal 9 y me asalta la duda: ¿Cómo informaría el Canal 9 de Lluís Motes del caso Imelsa? ¿Cómo se trataría en una tertulia presentada por Manu Ríos los abucheos a Rita Barberá en los mercados del Cabanyal y Russafa? ¿Qué dirían de la campaña electoral esos presentadores que antes retransmitían los actos de Fabra con fervor y que ahora encabezan candidaturas moradas a la desesperada?

Los valencianos, como decía, nos merecemos una televisión pública propia, pero también nos merecemos una que no tenga nada que ver con la que hemos sufrido, la que ha servido al poder, la que manipuló la información hasta la náusea y la que hizo, en definitiva, que nos avergonzáramos y que muchos acabáramos por no sentirla como nuestra.

Sólo espero que este domingo de elecciones empiece la cuenta atrás para esa nueva televisión que sí que nos merecemos.

Article publicat a Levante-EMV, el 20 de maig de 2015

.