Mono

Dilluns, farcit de remordiments per haver passat una nit de dissabte hiperdestructiva, vaig fer una d’aquelles coses que mai ha de fer-se en calent: prendre la determinació de fer vida sana.

Així, donat que generalment de dilluns a divendres no acostume a beure vodka ni a tastar la droga, vaig decidir deixar el tabac, que és l’únic vici que mantinc entre setmana.

El dilluns i el matí del dimarts resultaren suportables i cada hora que passava sense encendre un cigarret esdevenia una autèntica satisfacció. Després de dinar, però, el meu cos em demanava toxines i nicotina i vaig començar a suar.

Em vaig posar nerviós i irascible i cada cop que mirava el rellotge tenia la sensació que el temps no passava de ninguna forma: les 17:01, les 17:01, les 17: 01, les 17:02...

Per evitar la temptació de baixar a comprar tabac, vaig començar a pensar en el casos de malalts de càncer que havien perdut les dues cames, la gola o un pulmó, i a imaginar la meua vida sense cames, però l’autosuggestió tingué un efecte mínim i als pocs minuts vaig decidir que preferia viure sense cames, ja que tampoc les gaste per a tantes coses, i em vaig fer amb un paquet de Marlboro.

Mentre em fumava el primer cigarret al balcó, em vaig adonar de com d’estúpid resultava el propòsit de deixar de fumar, ja que el principal problema no era el tabac, donat que dissabte podia haver mort ofegat per culpa dels meus propis vòmits i no de la nicotina, així que vaig canviar les prioritats i vaig decidir que primer que res calia deixar la mala vida, així en general.

Costa tan poc enganyar-se...