Llombardia i Eluana

Tot i que em vaig jurar a mi mateix que no posaria un peu a Itàlia fins la desaparició política (o el que seria encara millor: la desaparició física de Berlusconi), este cap de setmana tinc previst fer una escapada llombarda en companyia d’un parell d’amics.

La idea per al cap de setmana és establir el centre d’operacions a Bèrgam i aprofitar per visitar les ciutats de Cremona, Mantova, Brescia i, si ens dóna temps, apropar-nos a Pavia.

Des que vaig fer la reserva del vol i de l’hotel, però, em rondava una altra idea al cap: fer un salt a Udine i desconnectar la pobra Eluana de tots aquells aparells que durant massa temps l’han mantinguda en un estat de vegetació infame, allargant de forma fastigosament acarnissada els últims sospirs d’un ésser humà.

Amb este gest, que considere la màxima expressió humana d’allò que hem d’entendre per misericòrdia i pietat autèntiques, aconseguiria no només posar punt final al patiment innecessari d’una jove que tingué la mala fortuna de patir un accident de trànsit i de trencar-se el coll, sinó també la condemna unànime de la dreta i de part de la falsa esquerra italiana i l’excomunió del Vaticà.

Estic en condicions de confessar, doncs, que fa anys que busque de forma indissimulada un pronunciament del Papa contra la meua persona, en el qual m’assegure que mai aniré al Cel (sic) i, modestament, crec que m’ho he currat amb escreix: sóc valencià, sóc advocat, sóc gai, he intentat apostatar i acostume a cagar-me en déu i en la mare que el va parir davant la mínima oportunitat.

- Ho sent, però no ens queda este model de sabata en la teua talla.

- Mecaguendéuienlamarequeelvaparir!

La mort d’Eluana este mateix dilluns no només servirà per donar descans al cos de la jove i al patiment de la seua família, ja que ha encetat el debat al si de la societat italiana sobre el dret a una mort digna, un debat que la dreta i la caverna provaran a soterrar convenientment.

Si els deixem fer-ho, clar.