Callejero

La nit de dissabte havia de ser tranquil·la i reposada, però encara no sé com vaig arribar a casa diumenge a migdia.

Quan poc abans de sopar, prenia un aperitiu amb el xic andalú mentre esperava unes amigues per anar a sopar, no podia imaginar-me que hores després -moltes hores després- acabaria en companyia de males influències a un after al mig del terme, allà on les garres de Rita encara deixen créixer les carxofes i les tomates.

Abans, però, vam haver d’esperar al mig del carrer i a set graus de temperatura que un camell d’aquells que fan venda a domicili ens lliurara una mercaderia per la qual hauríem venut l’ànima al dimoni, si és que no ho vam fer de veritat.

A la llum del dia -o millor: a la llum del migdia- i mentre recorria les grans avingudes meridionals de la ciutat a la cerca d’un taxi per arribar a casa, em sentia com un ionqui i l’únic pensament que em rondava el cap era: per favor, per favor, que no m’entrevisten els de Callejeros.