Cosmètic

Ahir vaig entrar a una cadena de perfumeries per adquirir un producte per a les desagradables ulleres que apareixen sota els ulls quan has dormit poc.

Òbric parèntesi. Sí, ja sé que 'el pas del temps és inevitable', que 'l'arruga és bella' i que 'les línies d'expressió són l'empremta natural de les experiències vitals', però estic cansat d'escoltar frases tan palpades com estes a persones que tenen la cara més plena de solcs que la Lluna. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. També sé que ja tinc trenta anys i que si no manifeste esta edat no és només per un comportament irresponsablement adolescent i temerari, perquè la cosmètica sempre ajuda. I vendre l'ànima al diable a canvi de la joventut eterna també. I menjar embrions de corder també. Tanque parèntesi.

L'establiment era pràcticament buit i em vaig entretindre una miqueta a la secció de cosmètica masculina mentre em decidia entre una crema o un gel fred per dissimular les nits d'insomni i/o excessos i provava la consistència d'un antiarrugues.

En un moment donat vaig notar la presència -sempre estranya- d'una dependenta de l'establiment, que em mirava mig amagada des del final del corredor.

Em vaig girar, amb el meu producte sempre a la mà, li vaig dir que ja tenia el que buscava i li vaig donar les gràcies, perquè vaig suposar que era a punt d'oferir-se per si necessitava alguna cosa o tenia algun dubte. La dependenta, però, no obrí la boca i em va seguir a uns tres metres de distància per mitja tenda, fins la secció de xampús.

Mentre llegia per damunt les propietats il·luminadores del cabell d'una fruita africana que no havia sentit mai nomenar, vaig notar, de reüll, que me mirava de dalt a baix i que el meu portadocuments era insistentment observat per la dependenta, que semblava no tindre res millor a fer.

Una mica fart de la mirada de la inquisidora dependenta em vaig adreçar a la caixa per pagar la crema i no tornar-hi mai més, però la caixera, sorprenentment, també semblava afectada per l'excés de zel de la seua companya i em llançà una mirada repassadora de cap a peus i es detingué, també, al portadocuments de pell.

Puc entende que en una època de crisi com la que patim hagen augmentat els furts de productes de primera necessitat, com són els cosmètics (que ningú ho pose en dubte, per favor) però no trobe que siga presentable assetjar i incomodar els clients que, com era el meu cas, no només no han furtat res, sinó que també van ben vestits.

Per això, i perquè la caixera ha decidit comprovar a consciència que el meu DNI i la meua targeta de crèdit eren, efectivament, meus, no he pogut controlar-me i he amollat:

- Vols que òbriga el maletí i comproves que no he furtat res?

Per a la meua sorpresa, però, la caixera m'ha contestat molt tranquil·la:

- No hace falta -i ha mirat al sostre i ha afegit: lo tenemos todo lleno de cámaras.

Si no fóra perquè la indignació produeix arrugues, hui encara estaria afectat.