La cita (II)

Durant els dies següents vam començar a intercanviar correus electrònics. Cada vegada més llargs, més treballats i més enginyosos i d'una forma absolutament sorprenent el pesar dels darrers dies canvià per un renovat optimisme.

No vull dir amb això del pesar que en cap moment m'haguera plantejat la ruptura, podem dir, a la tremenda (com en altres ocasions), sinó que a banda del fet de sentir-me estafat, em tirava en cara no haver estat capaç de preveure el que havia passat, de no haver-ho vist vindre. I jo sé què vull dir, o almenys això espere.

El cas és que vaig començar a passar els dies intercanviant correus electrònics, de forma que cada cop em sentia més i més enganxat i una nova distracció ocupava la meua ment i afectava positivament el meu estat d'ànim.

Ràpidament, com qui no vol la cosa, vaig passar pàgina. Vaig necessitar només uns dies, uns correus electrònics, una mica (o un munt) d'enginy, d'ironia i d'intel·ligència i la sensació de decepció, el sentiment de ràbia i el dolor s'evaporaren i van donar pas a un renovat optimisme, a una nova possibilitat, i vaig ser conscient que no només havia passat pàgina, sinó que havia tancat el llibre i que n'estava obrint un de nou. Molt millor escrit, això sí.

Durant dos setmanes, com deia, el que començà com un joc senzill i sense pretensions esdevingué una nova addicció insana que no sabia on em portaria, però que, de moment, ja m'havia servit per continuar avant, oblidar-me del que havia deixat pel camí i suggerir una nova aventura. I no és poc, tot plegat.

Però havia arribat el moment de posar les cartes damunt la taula, i per fer-ho només calia fixar un appuntamento, una cita, i resoldre els interrogants que encara existien.

I això vam fer anit.