El regal

 

La vida dels metges de família (allò que abans es coneixia com metge de capçalera) és, en general, prou regalada, i no només pels generosos obsequis que els representants dels laboratoris farmacèutics fan per incentivar les receptes dels seus productes, sinó per l'agraïment desinteressat de molts pacients.

Des de xicotet he vist com a casa, quan arribava Nadal o el sant de mon pare, alguns pacients li regalaven un pernil, uns dolços o una caixa de vi. I cosa està prou bé, la veritat.

Este costum, malauradament, ha anat desapareixent amb l'arribada de nous pacients que consideren que el metge només fa la seua funció i que no mereix cap gratificació extraordinària i pel decés dels pacients més vells. Esta última circumstància a ma casa la visquem amb resignació i quan mon pare ens informa de la mort d'algun pacient ho considerem una gran pèrdua:

- Enguany ja no tindrem el braç de gitano de xocolate de tots els anys.

- No em digues que ha mort la vella que el portava!

- Ho superarem fill. Ho superarem.

O també:

- Esta matinada ha faltat la tia Pasqualeta.

- No sé qui era.

- Sí, home: la que em portava una caixa de Vega Sicília per Reis.

- Pobra dona... espere que la filla continue amb la tradició familiar.

La setmana passada, en este sentit, vaig trobar mon pare d'un humor extraordinari:

- A que no endevines què m'ha regalat una cosina de ta mare? -em preguntà a poqueta nit, després d'haver passat consulta.

- Ton pare ho arreplega tot! -es queixà ma mare des de la cuina.

- Un panteó! -anuncià mon pare emocionat.

Vaig guardar un minut de silenci.

- Com que un panteó, papà?

- Bé, un nínxol d'un panteó... per a ta mare i per a mi. A perpetuïtat!

- Jo no pense anar a eixe panteó -tornà a queixar-se ma mare.

- Una cosa manco de la que preocupar-vos -apuntà la iaia, que últimament està al mig de totes converses i afegí: a banda, eixe panteó, si és el que jo em pense, està molt ben situat.

- Te raó ma mare: ara ja ens podem morir tranquils -afegí mon pare per provar a convéncer ma mare de les bondats del regal.

- Sí, clar... era un tema que em llevava la son -comentà sarcàsticament ma mare.

- Però si damunt és de la teua família, que me l'ha regalat la teua cosina -insistí mon pare.

- Que no vull eixe nínxol, home. Torna'l.

- És un regal, no puc tornar-lo. A banda, ara ja tenim on portar ma mare quan estire la pota.

La iaia mirà mon pare amb ira continguda mentre ma mare eixia de la cuina.

- Torna'l.

Mon pare em picà l'ullet, no sé amb quina intenció, i afegí:

- I tu, prepara'm un escrit, que vull tindre-ho ben documentat no siga que la cosina de ta mare es faça enrere i ens quedem sense panteó.

Vaig prendre aire i vaig amollar.

- No pots imaginar-te, papà, les ganes que tinc d'estrenar eixe nínxol. No pots fer-te una idea...