Divendres vaig convidar el meu novio de 21 anys a sopar a casa i a veure una pel·li i vaig poder confirmar el que ja m'havien advertit: que a eixes edats no se sent amor, sinó admiració.
- M'encanta com has decorat ta casa, podries ser decorador.
- Home, gràcies, però no exageres.
- M'encanta con cuines, podries ser cuiner.
- Gràcies, però és un simple plat de pasta.
- M'encanta la roba que portes, podries...
- No ho digues. I ja està bé, que fins i tot el meu ego té un límit.
Després d'una sessió de sexe postadolescent, vaig compartir impressions amb una amiga:
- És tan tendre, al llit m'ha mirat fixament i m'ha amollat “Açò no serà un simple un rotllet, veritat?”.
- I què li has contestat?
- Que no, clar. Quan tens algú nuet al llit el més convenient és donar sempre la raó.
- Que fort eres... i quina pel·li li has posat?
- Cazafantasmas.
- Perdona?
- Què vols? Té 21 anys i no l'havia vista.
- Hòstia...
- Però si no ha conegut ni a Naranjito.
- Perdona, no ha conegut a Naranjito... i a Cobi per ben poc.
- Això és cert. I amb una miqueta de sort no sap ni qui és Mariscal.
- Quina sort.
- La veritat és que sí.
4 comentaris:
Un full en blanc! culturalment parlant wow! I tu pigmalionitzant-te ;)
Aventura'm com seguirà la història, per anar prenent apunts!!!
Què xiquets que son els xics de 21 anys de huí en día, no?
Em sembla que jo a la seua edat era menys "impresionable".
En fi, mola la història. :D
Salut!
Què puc dir al respecte? que estic encantat, que no sé com acabarà i que no tinc ni idea de com era jo als 21 anys perquè encara no tenia bloc ;)
Publica un comentari a l'entrada