Dilluns posttraumàtic

Ahir no vaig anar cara l'aire en tot el dia perquè diumenge Matt va patir un altre atac epilèptic. A les quatre i mitja de la matinada, ni més ni menys, i ja no vaig ser capaç de dormir més de deu minuts seguits.

De nit Matt sol dormir al corredor de casa, a la porta de la meua habitació, i em van despertar els crits i els espasmes del pobre animalet. Vaig saltar del llit i vaig córrer a la cuina a buscar uns tranquil·litzants que em va receptar la veterinària. Li'n vaig administrar dos i el gos deixà de convulsar i es quedà mig torrat, però jo vaig ser incapaç de tornar a dormir.

Al matí següent el vaig portar a la clínica i li van fer una analítica. Hui o demà sabré els resultats, però pel que sembla té les defenses baixes, està refredat i, probablement, amb un tractament amb antibiòtics els episodis epilèptics desapareixeran. Però no m'ho poden assegurar. En el pitjor dels casos, si es confirma que Matt és epilèptic, haurà de prendre una medicació específica diària i podrà fer vida normal. Vull dir, vida de gos.

La veterinària m'assegurà que no és per a tant, que té molts pacients que segueixen eixe tractament i que estan perfectament, però a mi eixos altres pacients em tenen igual, perquè jo patisc per Matt. I molt més del que m'agrada reconéixer.

Mai haguera pogut imaginar que vore Matt malalt poguera afectar-me tant. Després d'una estona el gos no recorda què ha passat i menja, beu i vol jugar com sempre mentre jo em quede amb cara d'idiota i amb els ulls rojos. Ell fa com si no haguera passat res, però en el meu cas la imatge que acabe de presenciar es repeteix al meu cap i em tortura. I m'angoixa i em causa pesar.

I només vull que passe.