Este
cap de setmana m'ha visitat el nóvio mallorquí, aquell que vaig
conéixer l'última setmana de desembre a Palma.
Òbric
parèntesi promocional. Els detalls de la història mallorquina,
per desig dels meus editors, formen part dels textos inèdits de la
segona part de Busca qui t'ha pegat. Tanque parèntesi
promocional.
Amb
esta visita he confirmat les sospites que tenia al cap i que no em
fan gaire feliç: la sensació que em queda als llavis, a la pell i
als llençols de casa és la d'una sobreexposició sentimental que NO sé
com traure'm dels dits.
Durant
els dies que vaig passar a Palma era com si algú m'haguera obert el
pit amb un bisturí i amb les mans m'espremera el cor per jugar amb
ell. Des d'aleshores eixa sensació no ha minvat, sinó que ha crescut dia rere dia des que em va dir que vindria a València en gener i que ha acabat trastornant-me durant tot el cap de setmana.
No
em sent còmode quan no puc controlar el que sent. No em sent còmode
quan em toca pegar-me un punt a la boca per evitar preguntar allò
que vull preguntar perquè qualsevol resposta possible em fa por. No
em sent còmode quan el meu cap no para els peus al meu cor. No em
sent còmode amb el cor al descobert.
No
em reconec quan no sóc capaç de fer una altra cosa que pensar en
algú, perquè tinc la sensació de no ser sincer: no sé si el que
sent és de veritat, si em dedique a projectar allò que vull sentir,
si em comporte com un incontinent emocional o, en definitiva, si
estic sentint allò que vull sentir i no allò que veritablement
hauria de sentir. No sé si em faig trampes al solitari.
Em
fa, però, més por el contrari: no vull imaginar-me que els
sentiments que experimente són versemblants, que la intensitat amb
la qual visc determinats fets o les expectatives que diposite en algú
puguen tindre la transcendència sentimental que em figure que tenen
o que es corresponen efectivament amb la realitat que el cor, els
budells i el sexe em fan sentir.
No
vull sentir tant.
11 comentaris:
que sé com traure'm dels dits o que no sé com traure'm del dits?
Corregit. Gràcies.
tens una grapa especial per captar les situacions animiques
se't llegeix amb gran plaer erotic
si vens a barcelona tens pagat o un sopar barat o una copa cara per agrair-te aquest bons moments que ens dones
Jualianen, mai he dit que no a una copa. Gràcies!
Ets fantàstic, tete.
És tot el que he de dir després de llegir aquest text.
Vamos a comprar el libro nuevo como el Hola.... pa poder enterarnos de la historia mallorquina. Nos falta un capítulo de la serie.
Ací, altre amb nóvio mallorquí i amb els mateixos sentiments.
Aixó és enamorar-se, xato.
Què bé has descrit l´enamorament... M´he sentit perfectement identificat quan em va passar a mí. Només puc dir-te que et relaxes i que no vullgues controlar-te massa. A mí també m´agrada tindre- ho tot "al puesto". Però pensa que no hi ha res roïn en deixar-te dur, sense perdre "massa" els papers. Ja veuràs que si el mallorquí val la pena serà magnífic. I amb el temps no serà la cosa tan descontrol.lada. Si no val la pena, tampoc hauràs perdut res. Deixa que les coses fluisquen, que diria un yogui. No has de decidir res ara, no?
Sort
ets capaç d'enamorar-te? No m'ho esperava venint de tu :P
Moltíssimes gràcies a tots per comentar. He de dir que este blog sempre ha tingut una part terapèutica i quan publique alguna cosa que m'afecta, quasi immediatament se soluciona.
Seguirem informant ;)
Publica un comentari a l'entrada