"Crec que estic morint-me"

—Saps quina m'ha fet t'auela este matí?

Òbric parèntesi. Si un dinar amb mon pare i la iaia comença amb esta pregunta, el destrellat només pot anar in crescendo. Tanque parèntesi.

—Què ha fet, iaia?

—No faces cas a ton pare, ma filla, que és un pleitot.

—Calle, mare. Resulta que, este matí, abans d'anar-me'n a la feina, he entrat a la seua habitació per vore com estava i dir-li quin dia era.

—Què quin dia és hui?

—Hui és dilluns.

—Sí, però què té d'especial?

—No té res d'especial, però cada dia, abans de marxar, entre a vore-la i li dic “Bon dia, mare. Hui és dilluns” o “Hui és dimarts” o...

—O “Hui és dimecres”. Això ho entenc, però per què ho fas?

—Perquè últimament la iaia està una miqueta dispersa.

—I això ajuda?

No em fa ni puto cas, però la qüestió és que quan he entrat a dir-li “Bon dia, mare, hui és dilluns”, m'ha fet amb la mà un gest perquè m'apropera, i quan estava a la vora del llit m'ha dit amb un filet de veu: “Crec que estic morint-me”.

Em vaig quedar mirant la iaia, que no donava treva a l'arròs, i comencí a riure'm:

—I tu què has fet?

—Jo? He encés la llum, he comprovat que, efectivament, estava viva i he marxat a la faena.

—Però estava morint-se?

—No crec. He suposat que estava somiant i tampoc li he donat massa importància.

En eixe moment la iaia decidí intervindre:

—El dia que me morga de veres... Eixe dia sí que plorareu!

—Sí, iaia, quan se morga de veres plorarem molt, però fins que arribe eixe dia faça el favor i no genere falses expectatives.

A casa hem decidit perdre el respecte a tot.