La botifarra de Cotino

Si els valencians de bé haguérem de triar un personatge que encarnara la tragèdia política que patim al País Valencià estic segur que la gran majoria ens decantaríem per Juan Cotino.

Així com Fabra representa la irrellevància i la intranscendència, Bellver la mediocritat intel·lectual, Alfonso Rus l'analfabetisme funcional, Blasco la misèria política i alguna cosa més, Rita la prepotència destrellatada i Camps fa anys que juga en un escenari clínic, Juan Cotino pren una miqueta de tot això.

Òbric parèntesi. Realment el panorama polític que ens deixa el PP fa feredat. Tanque parèntesi.

La seua última etapa política ha estat marcada pel càrrec que ocupa, la presidència de les Corts Valencianes, i el descrèdit a la segona institució del País ha estat la constant del seu exercici: des d'aquell crucifix que va imposar per a encetar la legislatura a les expulsions arbitràries i l'ús prostituït del Reglament per provar a callar l'oposició en general i a Mònica Oltra en particular, a la qual no sembla tindre especial estima.

Però, el més gros es troba entre un moment i l'altre i és la ressaca dels càrrecs que ha ocupat al llarg d'una dilatada trajectòria política de la qual hui sabem que quasi tot són ombres. Així, Cotino ha declarat com a testimoni, de moment, en tres casos de corrupció: en gener al cas Bárcenas en el qual es troba imputat el seu nebot; en febrer a la peça del cas Gürtel que investiga la visita del papa a València i de la qual se'l considera el “factòtum” i en març al cas Emarsa, que investiga el saqueig incontrolat de fons públics vinculats a la depuradora de Pinedo.

Si resulta inadmissible que el president de les Corts passe més temps als jutjats contant allò que sap sobre corrupció que a la cambra valenciana, el solatge dels càrrecs que ha exercit anteriorment tampoc és menyspreable: des del paper vergonyant que va jugar quan es va produir l'accident del metro de València i que tan bé aprofità El Follonero per donar-lo a conéixer a tot Espanya, com el seu pas pel ministeri de l'Interior i on sembla que es va dedicar a fer créixer un integrisme religiós que hui encara fa por i del qual encara hem de suportar bogeries talibanes contra les dones o sobre la lluita contra el terrorisme.

Per no parlar dels rumors continus sobre una doble vida que a ningú haurien d'importar si no fóra perquè ell mateix portà als jutjats el cas d'un xantatge milionari a canvi de no difondre un vídeo del president de les Corts fent no sé sap què (i que jo sincerament preferisc no saber perquè encara em queda una miqueta d'innocència) i que va estar a punt de costar-li una imputació per denúncia falsa, ja que va ser el seu xòfer qui formalitzà la denúncia i no ell.

Podríem dir que cada dia que Juan Cotino passa amb un càrrec públic és un dia que els valencians hem d'abaixar la cara, però, per sort, ja sabem a què es dedicarà quan els mateixos valencians que l'hem patit el fem fora: a plantar caquis i a cuinar botifarres.

Amb els caquis no ho sé, però amb les botifarres sembla gaudir com un xiquet.