El "nacionalista exacerbado" sóc jo (II)

16 de maig, la que em va dir “nacionalista exacerbado” per contestar una demanda en valencià presenta un escrit al jutjat:

“Que se me ha dado traslado de un escrito de la parte demandada de lo que parece (!) ser un escrito de oposición y contestación a la demanda de esta parte”

“Que la letrado (sic) del demandante desconoce por completo el idioma valenciano por lo que no se ha podido enterar del contenido del mismo”

“Que este hecho puede generar indefensión a mi representado por lo que solicito al juzgado que requiera a la parte demandada y, en concreto, al letrado director de la misma a fin de que aporte una traducción al castellano o subsidiariamente se nombre por este juzgado un traductor jurado”

19 de maig, el “nacionalista exacerbado” contesta l'escritet:

“Que a través d'este escrit faig les següents MANIFESTACIONS a l'escrit presentat de contrari:

PRIMER.- En primer lloc, i a títol il·lustratiu, caldria recordar que tant la Constitució Espanyola i la Llei Orgànica del Poder Judicial, com l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana així com la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (Llei 4/83) emparen i regulen l’ús del valencià davant l’Administració i també davant els òrgans judicials.

En concret, l’article 12 de la Llei 4/83, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià, estableix que:

1. D’acord amb el que disposa la present Llei, tots els ciutadans tenen el dret de poder adreçar-se a l'Administració de Justícia en la llengua oficial que creguen convenient d'usar, sense que se'ls puga exigir cap mena de traducció i sense que se'n puga seguir retard o demora en la tramitació de llurs pretensions.
2. Totes les actuacions, documents i escrits, realitzats o redactats en valencià davant els Tribunals de Justícia i les que aquests duguen a terme en la mateixa llengua, tenen plena validesa i eficàcia.

Este article estableix clarament quins són els drets dels ciutadans per a adreçar-se a la Justícia i afirma que no se’ls podrà ni exigir una traducció ni patir un retard o una demora en les seues pretensions.

SEGON.- La mateixa Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià estableix a l’article 3 que l’ús del valencià pels ciutadans en les relacions públiques com privades produeix efectes jurídics, igual que en castellà, sense que puguen derivar-se de l’exercici del dret a expressar-se en valencià qualsevol forma de discriminació o exigència de traducció.

Este dret dels ciutadans també es reconeix per l’art. 142.3 de la Llei d’Enjudiciament Civil: Las partes, sus procuradores y abogados, así como los testigos y peritos, podrán utilizar la lengua que sea también oficial en la Comunidad Autónoma en cuyo territorio tengan lugar las actuaciones judiciales, tanto en manifestaciones orales como escritas.

TERCER.- Esta part entén, per això, que la principal pretensió formulada de contrari no s'ajusta, doncs, a Dret i que no se'ns pot exigir que aportem cap traducció.

QUART.- No ens oposem, en canvi, si així ho estima convenient el jutjat, es designe un traductor dels nostres escrits per a l'advocada del demandant si no es troba capacitada per a llegir i entendre la llengua del lloc on viu i exerceix professionalment la seua activitat.

No podem admetre, però, les al·legacions d'indefensió adduïdes de contrari: no és l'ús d'una llengua oficial el que podria causar indefensió (sic) a la part demandant, sinó el “desconeixement” del valencià expressat per la seua representació lletrada, el qual, a més a més, provoca retards en la tramitació de l'expedient i, en conseqüència, a la resolució de les pretensions del seu client.

21 de maig, el jutjat resol:

“Considerando que el escrito presentado por la parte demandada se entiende debidamente y no causa indefensión, en virtud de lo establecido en el art. 231 de LOPJ, no ha lugar a lo solicitado”