Hi
hagué un moment, a principis de la primavera, en el qual mitja
Espanya es preguntava si el PP havia renunciat a presentar un
candidat a les eleccions europees.
Òbric
parèntesi. L'altra mitja que no s'ho preguntava és perquè, encara
hui, no sap que diumenge toca votar. Tanque parèntesi.
Efectivament,
mentre uns partits feien primàries (i uns altres el només el
primo), el PP semblava molt còmode mantenint la incògnita i
deixant que Elena Valenciano continuara enfonsant les expectatives
socialistes amb entrevistes destrellatades i una imagineria electoral
psicotròpica.
Al
remat, el 9 d'abril Cospedal confirmava que seria Arias Cañete el
candidat popular, més de dos mesos després que el PSOE anunciara la
seua candidata. I dic confirmava, perquè l'ecs!ministre
tenia totes les paperetes per encapçalar la llista.
La
decisió del PP, en aquell moment, tenia sentit: en una situació de
descrèdit de la política, presentar com a candidat el menys polític
dels polítics semblava un encert i així ho van arreplegar les
enquestes, perquè immediatament el PP va recuperar el terreny i el
temps perdut i alguns van gosar, fins i tot, a parlar d'un suposat i
balsàmic efecte Cañete.
De
seguida, però, arribà el tedi: la campanya avançava a dures penes,
sense gaire entusiasme i al ritme desitjat pel PP, fins que, el dia
que tocava assistir al debat Cañete-Valenciano, moria assassinada la
presidenta de la Diputació de Lleó i, paradoxalment, tot s'animava.
1 comentari:
No se si els espanyols podrem estar per la política amb la final de la champions durant la jornada de reflexió, quina poca planificació tu...
Publica un comentari a l'entrada