El ritme frenètic de la crisi interna del PP dels últims dies amenaçava la salut mental de qualsevol analista polític, ja que quan encara no havíem paït l'últim escàndol, declaració o navallada interna popular, ens ensopegàvem amb una de més grossa. I de seguida una altra. El PP és un no parar.
Per això, tot i que el cos m'ho demanava, no he dit ni pruna sobre l'entrevista a Cobo a El País, ni sobre la reaparició d'Aznar per fotre-li un cop de puny a l'ull a Rajoy, ni de la sarsuela muntada a la Villa y Corte per Aguirre en relació a Caja Madrid, ni sobre la fulminació (suspensió de militància inclosa) de Ric Costa, ni de les declaracions de Pizarro, de Ripoll o de (l'altre) Costa afegint més llenya a un foc que encara hui sembla que ningú ha aconseguit ni tan sols controlar.
Ahir Rajoy havia de posar ordre en el Comité Executiu del partit, però es tractava només d'una il·lusió òptica, ja que abans de començar la reunió esta intenció ja havia saltat pels aires: Aguirre es passava pel folre (de les saies) la convocatòria, mantenia la seua agenda i inaugurava una escoleta infantil vestida de malva i, per tant, tornava a deixar en evidència al líder del partit i evidenciava que el front de la batalla madrilenya d'esta guerra interna continuava ben actiu.
El front valencià, en canvi, sembla que s'apaga i ho fa com es fa a les millors famílies: simulant que no ha passat res i amagant la merda sota la catifa del menjador. Així, Camps només li ha vist les orelles al llop quan des de Madrid han eliminat el seu estimat Ric i ha nomenat Blasco com a portaveu del PP a les Corts i a Clemente com a Secretari General del partit.
Però jo, ingenu, em pregunte inquiet: però és que Camps no havia nomenat ja els substituts de Costa quan ens van dir que ja havia cessat en les seues funcions fa més de quinze dies? Ningú recorda que el PP valencià ens va dir que César Augusto Asencio era el nou Secretari General del partit i Rafael Maluenda el nou portaveu parlamentari?
Per sort existeixen les hemeroteques -digitals, és clar, perquè no m'agrada tacar-me els dits de pols- i he pogut comprovar que els nomenaments d'Asencio i de Maluenda no havien estat un somni o una invenció de qui ací es desfoga sinó que es tractava de la pura (i puta) realitat.
També he comprovat que mentre a la Villa y Corte almenys tenen la decència de fotre's navallades de veritat a l'estil de l'opera seria, al País Valencià ens hem d'acontentar amb ser els protagonistes d'una infame i ridícula opera buffa.
2 comentaris:
Rasoir, m'heu deixat sense paraules. Sou dels pocs que podeu explicar aquest merder sense embrutar-vos. Chapeau pel post, de tot cor.
moltes gràcies josep!
Publica un comentari a l'entrada