L'acarnissament

Davant l'actitud histriònica i egòlatra de Camps al judici que el jutja per suborn, Ric Costa optà per tot el contrari, ajocà les orelles i posà les dues galtes: contestà amablement les preguntes de la fiscal Sabadell i, en contra del que va fer Camps, també les de l'advocat de l'acusació particular.

Al contrari que féu l'ecs!president de la Generalitat, qui va estar secretari general del Partit Popular al País Valencià es mostrà col·laborador i deixà de banda els atacs als funcionaris públics i no provà a deslegitimar tot el procés.

Açò és conseqüència, segurament, dels diferents estils dels advocats de Camps i de Ric: el primer, el lletrat Boix, es comporta com un venedor de cotxes de segona mà, gaudeix de l'espectacle i no dubta, per exemple, a l'hora d'allargar innecessàriament les declaracions d'alguns testimonis per esgotar el jurat; el segon, el lletrat Casanueva, està centrat en la defensa del seu client i encara no ha protagonitzat cap moment inefable durant la vista. Sensacionalisme vs professionalitat.

Ningú ignora que Camps constitueix la peça gran del procés, mentre Ric és un trofeu de segona i ja palmarà quan s'encete el procés que enjudiciarà el finançament irregular del PP valencià, però mentrestant constitueix un entreteniment irresistible per a les acusacions.

La imatge de Costa, per motius obvis, està prou desprestigiada (només hem de llegir alguns titulars i visitar algunes galeries de fotos dels diaris per comprovar-ho), i si sumem a això el fet que un judici amb jurat es presta per practicar escarni sense que el magistrat-president alce una cella, l'acarnissament està assegurat.

No s'explica d'una altra forma que es consideraren pertinents, a pesar de les protestes de l'advocat de Ric, les preguntes de l'acusació pública relatives a cent grams de caviar que Costa encarregà a El Bigotes per a la nit de Nadal, a maletes de Loewe o a telèfons iPhone quan el que estem enjudiciant és el regal de peces de roba.

En relació a la comanda del caviar, Costà la justificà perquè, segons ell, no sabia on comprar-ne a València (imagine que a Castelló serà més fàcil comprar un tigre albí siberià que trobar beluga), encara que reconegué que li sonava que a El Corte Inglés (que podria patrocinar perfectament tot el judici) hi ha 'una especie de “recinto (sic) del gourmet”. Volgué deixar clar, també, que El Bigotes no aconseguí l'or negre i que “ese año mi familia no comió caviar por Navidad”.

Ric, de nou, torna a ser de conya.