En eixe moment
vaig entendre que amb la nova regulació només els més tarats
deixaran d'eixir a sopar, d'anar a un concert, de prendre tres
cerveses amb els amics o simplement de festejar la nit perquè no
podran fumar a l'interior dels locals públics i que seran els
mateixos que en el seu moment van deixar d'anar al cine quan es
prohibí fumar a les sales de projecció, que van deixar de viatjar
quan es prohibí fumar als avions i als trens o que van deixar de
treballar quan es prohibí fumar a l'oficina: cap ni un.
Un exemple
paradigmàtic del fet que és possible opinar sense saber el trobem a
les revoltes que estos dies sacsegen Tunísia i que han acabat amb la
caiguda de l'antic govern, perquè fins fa una setmana este país
nord-africà només eixia a les pàgines de publicitat de les
agències de viatges que promocionaven les seues platges amb
l'eslògan 'Túnez, tierra de serenidad' (sic) i en canvi ara
sembla que tothom i totdon té una opinió formada al
respecte.
Encara hui no
sabem les conseqüències totals del terratrèmol i del tsunami que
sacsejaren el país, però les xifres posen els pèls de punta: més
de 1.500 morts als qual cal sumar els 2.000 cadàvers que han
aparegut estes últimes hores, milers de desapareguts, entre els
quals 10.000 corresponen a un únic poble, vora mig milió d'evacuats
i 70.000 milions d'euros en pèrdues materials.
També sóc de
l'opinió, d'altra banda, que Europa no pot romandre impassible
davant la massacre de civils per part d'un bizarríssim
dictador farcit de bòtox, encara que els que ara s'indignen i
justifiquen les accions militars siguen els mateixos que han obert
les portes de les nostres democràcies a este dictador i li hagen
permés tindre comptes bancaris i propietats a Europa a canvi de
barrils de petroli.
Igualment grotesc
resulta tot el que envolta la seua mort: el seu cadàver, amb almenys
un tret al cap, ha estat llançat al mar (!) des d'un portaavions
(!!) i embolicat amb un llençol blanc (!!!) per part de l'exèrcit
dels EAU amb la idea d'evitar que la seua tomba poguera convertir-se
en un lloc de peregrinació (!!!!), de forma que la gran nació
d'Obama no només es permet el luxe de practicar el terrorisme
d'Estat a l'estranger, sinó de decidir què fer amb les deixalles
humanes d'aquells que executa.
Efectivament, són
els socialistes els que han fet una campanya lamentable, els que
presentaven uns candidats que no guanyarien ni la presidència de la
comunitat de veïns i als que, en definitiva, la societat valenciana
ha castigat per no haver sabut fer oposició ni per ser capaços de
generar ni optimisme ni possibilitat de canvi. Davant este panorama,
Compromís esdevé la tercera força al País en nombre de vots i de
regidors, obté un digníssim 9% de vots a la capital i tres regidors
amb Joan Ribó al capdavant i, contra totes les enquestes que ens
deixaven fora de Les Corts, sis seran els diputats, amb Morera i
Oltra com a referents, que ocuparan escó a la cambra valenciana.
Si
jo fóra ZP, però, no estaria molt preocupat per res d'això, ja que
serà el temps el que edulcorarà convenientment la seua herència i
el ressuscitarà per a la política espanyola de la mateixa forma que
ha passat amb altres ecs!presidents:
en 1996 era difícil imaginar que cap multinacional voldria comptar
amb l'assessorament de Felipe González o que cap diari mitjanament
seriós voldria publicar les seues columnes i, en canvi, així és i
ja ningú recorda la situació econòmica, la corrupció, els
escàndols polítics o el terrorisme d'estat que es practicà sota
els seus governs.
Tot
apunta, doncs, en una única direcció: estem a un pas de dir agur
a ETA. No sé si serà, com insinuen alguns, la setmana que ve. O si
serà abans o després d'eleccions. L'únic que tinc clar és que hem
de celebrar-ho i que no tinc cap dubte que la majoria de la societat
espanyola (i sobretot la basca) ho farà.
Volen rebutjar el
segon rescat, declarar-se en fallida i suspendre pagaments? Perfecte,
però de veritat que no hi ha cap governant grec capaç de
determinar, tenint en compte les sis vagues generals que ja portem
enguany i les protestes diàries que col·lapsen Atenes, que els
grecs no poden ni volen suportar més retallades de drets socials
sense la necessitat de sotmetre-ho a una consulta popular?
Qualsevol
anàlisi mínimament honesta del resultat de les Eleccions
Generalíssimes de diumenge hauria de començar reconeixent el
triomf de la dreta espanyola en sentit ample (UPyD, CiU, FAC you!) i
del PP en particular. Rajoy ha necessitat només tres intents, cinc
milions d'aturats i una crisi econòmica mundial per arribar a la
Moncloa, però al remat allà el tindrem.
Estic
convençut que dues idees van passar pel cap de tots aquells que ahir
vam tindre l'oportunitat de seguir en directe la primera sessió del
judici que determinarà si Camps i Costa són penalment
responsables d'un delicte de suborn passiu impropi: la primera, quina
necessitat tenia l'ecs!president de passar per este tràngol
quan, podia, senzillament, haver-ne posat fi de la mateixa forma que
feren fa només uns mesos Betoret i Campos i assumir,
d'una vegada per totes, que no hi ha possible rehabilitació per a la
seua figura.
El secret, en
definitiva, per evitar que la X Legislatura resulte decebedora passa
per no dipositar cap esperança en Mariano Rajoy i confiar en la
inèrcia de les coses, ja que això és, justament, el que han fet
els seus votants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada