Els
acusats, al contrari que els testimonis, tenen dret a no contestar
les preguntes que els fan les parts en un procés penal i, arribats a
determinat punt, a mentir sense que això tinga cap conseqüència.
El
dret a inventar-se les respostes (o dit d'una altra forma: a
contestar amb una particular visió de la realitat) és la
conseqüència del dret que té un acusat a no declarar-se culpable i
a no declarar contra ell mateix, però cal fer-ho bé.
La
setmana passada vaig tindre un judici en el qual calia esbrinar què
havia passat exactament entre dos ionquis que van iniciar una baralla
i que acabà amb un grapat de lesions. Quan el jutge va preguntar al
meu client si coneixia l'altre acusat, es va limitar a contestar que
sí, que es coneixien de vista, però que mai havien estat amics i
que la seua relació mai havia anat més enllà, que era el mateix
que m'havia dit a mi quan preparàrem l'interrogatori.
Quan
el jutge va formular a l'altre acusat la mateixa pregunta, la
resposta fou lleugerament diferent:
—Sí
que nos conocíamos de antes. Estuve en su casa viviendo una
temporada: nos dedicábamos a cocinar heroína para vendérsela a
otros yonquis y desde allí organizamos algunos palos, como el que
dimos en casa de una vieja que por poco se nos queda en medio del
salón. Éramos amigos, sabe usted, y esto yo nunca me lo hubiera
esperado de un colega.
Pobre:
es notava la decepció en la seua veu.
3 comentaris:
Em pregunte: i aleshores, què fa l'advocat del primer? Perquè si fos jo, no sé pas si fer posat de desesperació còmica, o pixar-me de riure enmig de la sala, amb la vènia de sa senyoria, això sí. :P
A vegades em preocupa que la justícia en aquest país no sigui gaire espavilada, però després em consolo sabent que alguns criminals tampoc...
Publica un comentari a l'entrada