De fum

Ens vam conéixer fa unes setmanes d'una forma totalment inesperada. En aquell primer moment crec que cap dels dos haguera apostat res per l'altre i, a la vista de com ha anat, no ens haguérem equivocat.

Després del primer encontre, fugaç i amb sabor d'inacabat, amb el pas dels dies eixa primera excitació que ocupa el cor i l'estómac quan encetes alguna cosa va arrelar i vam guanyar consistència.

Després de negar el que sentia, de fingir que no volia i d'impostar el cor, vaig caure al parany d'uns ulls clars i em vaig enviscar de cap a peus: impossible no pensar-hi en obrir els ulls de matí, impossible no somriure en trobar-nos, impossible no buscar-nos de reüll a tothora, impossible no allargar la mà al sofà cercant una carícia.

Il·lusió per la novetat, recel per l'experiència i els colps rebuts, ganes de (re)explorar llocs ja visitats i coneguts i on he gaudit i he patit, la mania tossuda de crear expectatives de fum que desapareixen amb un corrent d'aire en obrir una finestra. Tot alhora i ben barrejat.

I ara, de nou, el buit i la sensació d'abandó.

Sí, Moixa ha marxat tal com va arribar: sense demanar permís i sense deixar ni una nota.

Putos gats desagraïts.