Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta Zapatero. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta Zapatero. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

dimecres, 4 de febrer del 2015

Episodio Piloto #21







Lobos tróspidos

Tengo que reconocerlo: me encanta ¿Quién quiere casarse con mi hijo? y lo peor es que no puedo hacer nada por evitarlo. De toda la basura que se emite en televisión (y mira que hay) este es mi programa favorito.

Por si queda alguien que no sabe en qué consiste, esta sería la versión oficial: hay unas madres preocupadas porque sus hijos siguen solteros y deciden ir a la televisión para buscarle una novia a su vástago entre la recua de candidatas que proporciona la productora después de un cásting memorable.

Abro paréntesis. Como, gracias a Zapatero, España es un país moderno, ya hace una par de ediciones que entre los candidatos el programa incluye una cuota homosexual, de forma que en este país la orientación sexual ya no es un obstáculo para hacer el ridículo en televisión. Cierro paréntesis.

Buscar una novia a un chico de 20 años, decía, es el pretexto oficial del programa, pero la verdad es que el fondo de ¿Quién casarse con mi hijo? es otro muy distinto y podríamos encontrarlo en el Lupus est homo homini de Plauto ya que todo gira en torno al ensañamiento implacable, cruel y despiadado con el congénere, porque aquí no hay dios que se salve del escarnio público y caníbal.

Todos los personajes (las madres, los solteros, los candidatos) pasan inexorablemente por la trituradora que primero los guionistas y después los encargados del montaje preparan con un gusto exquisito, de forma que al final de cada capítulo el resultado es el mismo: uno acaba con las manos manchadas de sangre tras tuitear los grandes momentos del programa y cuestionando las bondades del sufragio universal.

Dentro de cada uno de nosotros vive un Pol Pot.


Columna publicada el 21 de gener de 2015 a Levante-EMV

dimarts, 3 de febrer del 2015

Episodio Piloto #22



Pedro Hormigos

Esta semana el inframundo televisivo nos ha ofrecido una tragedia que pareciera escrita a cuatro manos por Esquilo y Sófocles: la expulsión de Olvido Hormigos en Gran Hermano VIP ha empapado la programación de Telecinco de cabo a rabo y los espectadores hemos asistido a la caída y resurrección de esta nueva mártir del siglo XXI con la curiosidad zoológica y el repelús con el que conviene asomarse a todo lo que emite esta cadena.

Abro paréntesis. En ese sentido, no parece exagerado afirmar que ha hecho más por la etología de los primates Gran Hermano que los documentales de gorilas del National Geographic. Cierro paréntesis.

En paralelo al acoso y derribo de la ecs!concejala socialista de Los Yébenes, dirigido y orquestado por una Belén Esteban sempiterna en pijama y más clínica que nunca, la política ibérica nos ha regalado otro caso de bulling despiadado e inmisericorde desgranado durante toda la semana en televisión: el de Susana Díaz con Pedro Sánchez.

Con Bono y Zapatero encarnando los papeles de Ylenia y Víctor Sandoval como cooperadores necesarios en el escrache a Pedro Sánchez, Susana Díaz se ha erigido en princesa del pueblo líder socialista y ha decidido que debe tomar las riendas de la casa del partido y hacer rodar cabezas adelantando las elecciones andaluzas: se carga a su socio de Gobierno, intenta evitar que Pablemos tenga tiempo para organizarse y se presenta ante el aparato del partido y la audiencia el electorado como la gran triunfadora de las nominaciones elecciones y la única capaz de disputar el triunfo a un Kiko Rivera Mariano Rajoy que no sale del jacuzzi de la Moncloa.

Un plan redondo que, de momento, sólo se sostiene en el papel, pero en el que Pedro Hormigos lleva todas las de perder y en el que Susana Esteban inicia una trayectoria que puede hacerle acabar en un especial de Hermano mayor. Tanta brutalidad sin duda lo merece.


Columna publicada a Levante-EMV el 28 de gener de 2015

dilluns, 14 de juliol del 2014

Guapo



Només es van fer públics els primers resultats de les votacions internes de les bases socialistes per a triar nou secretari general, la majoria de la gent que mai ha votat PSOE (i que sembla que mai no ho farà) va coincidir: “El PSOE torna a suïcidar-se”.

Eixe argument implica moltes coses: que les bases socialistes no han triat allò que aquells que estem a l'esquerra del PSOE voldríem, que el guapo Pedro Sánchez era el candidat de l'aparell o que, d'alguna forma, allò que faça el PSOE encara té certa transcendència en la vida pública espanyola i hauria de ser motiu de debat, però segurament res d'això és cert.

En primer lloc, perquè allò que vulguem els que comptem amb no votar socialdemocràcia hauria de ser irrellevant per als socialistes; perquè Sánchez ja és el candidat de les bases (que són les que han votat amb més o menys trellat); i, sobretot, perquè en el futur més immediat el PSOE no té res a fer ni a dir.

Pensar que Madina o Tapias, els altres candidats suposadament més d'esquerres, podrien haver recuperat el PSOE del descrèdit en el qual Rubalcaba ha deixat el partit amb tant d'esforç i dedicació resulta terriblement ingenu: el PSOE podria haver-se recuperat del trienni negre que va suposar la segona legislatura de Zapatero, de ministres com Blanco, Pajín o Sebastián, dels pactes amb el PP a Euskadi o Navarra o del mos que els va fotre Podemos en les eleccions europees, per exemple, però no es refarà del pas de Rubalcaba per la secretaria general del partit ni en tres milions d'anys.

Des del 2011 el PSOE no ha fet una altra cosa que perdre vots i eleccions de forma sistemàtica: en les municipals que es van celebrar eixe any en va perdre un milió i mig; en les generals, vora quatre milions i mig; en les gallegues del 2012 va traure 231.000 vots menys; en les basques més de 100.000 vots menys; en les andaluses del 2012 es va deixar pel camí 600.000 vots i en les asturianes del mateix any va passar dels 252.000 vots del 2007 a només 159.000 (179.000 en 2011).

A Catalunya la cosa està més peluda: a dia de hui a dures penes passa dels 500.000 vots i ja no arriba al 15% de l'electorat, quan anteriorment els socialistes han arribat a ser la primera força del país.

Les europees d'enguany, finalment, han estat el colp de gràcia: el PSOE ha perdut més de dos milions i mig de vots respecte al 2009 (quan va també en va perdre respecte al 2005) i ha tret el pitjor resultat de la història, conformant-se amb tres milions i mig de vots a tot Espanya i reduït a partit regionalista andalús.

En resum: fa anys que resulta difícil trobar una mesa electoral en la qual el PSOE millore els resultats de les eleccions anteriors, però el problema per a molts (de dins i de fora) encara és si Sánchez o Madina, si Madina o Sánchez.

Doncs, mira, almenys Sánchez és més guapo.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Per ofrenar noves glòries a Espanya


Comença a ser lògic que quan el titular d'un diari inclou les paraules “diputat”, “Partit Popular” i “condemnat” automàticament el lector pense en València.

En contra del que es puga pensar, no ha estat fàcil aconseguir que per a l'imaginari col·lectiu la nostra terra siga el paradigma dels escàndols i de la corrupció: ha estat una feina constant d'anys i anys (i de molts polítics) fer-nos amb el ventall de casos de corrupció, de saqueig i de desgovern que totes les setmanes, com diria aquella, “ens posen novament al mapa”.

Esta setmana, per concretar, s'han confirmat les cantades imputacions de Blasco (aka Roger Rabbit) i de Castedo i Alperi. És difícil imaginar un país en el qual en només dos dies els últims dos alcaldes de la segona ciutat més important i el portaveu parlamentari del partit governant acaben imputats per diferents casos de corrupció.

Amb la confirmació d'estos tres, el PPCV ha vist com ja és un de cada cinc els diputats-imputats que té a Les Corts per les trames Brugal, Gürtel i Cooperació i, ho sent perquè em repetisc, però no em ve al cap un altre parlament del món on es done esta situació. Ni tan sols a l'hemisferi Sud.

Però els valencians, de natura generosa i simpàtica, no ens hem acontentat amb omplir la cambra autonòmica de diputats-imputats i fa anys que, acostumats a ofrenar noves glòries a Espanya, ens hem dedicat a enviar a Madrid el rebuig.

La llista fa feredat: Esteban González Pons, Andrea Fabra (filla de son pare), González Lizondo, el jove Ignacio (Nachete) Uriarte, José María Chiquillo, Zaplana (de virrei a ministre), Martínez Pujalte un parell de legislatures (ara és diputat per Múrcia), Federico Trillo per Alacant i un llarguíssim etcètera que podria incloure els sultans socialistes Joan Lerma i Ciprià Císcar (senador i diputat ad æternum) i l'últim freak que ha donat la política esta legislatura: l'inefable Toni Cantó.

Algú molt malpensat podria considerar que els valencians ens hem pres el Congrés i el Senat com una mena d'abocador incontrolat. I no, de veritat que no és el cas.

Però la setmana encara no ha acabat, i si dilluns li tocà a Alperi i a Castedo i el dimarts a Blasco, el dimecres era el torn de Vicente Ferrer, diputat al Congrés per València (quina novetat), passar pels jutjats en ser sorprés al volant d'un cotxe lleugerament passat de copes.

Òbric parèntesi. Vull apuntar que el Codi Penal, article 379, considera que només es considera delicte un taxa d'alcohol en aire aspirat superior a 0,60 mil·ligrams per litre. Per tant, el senyor diputat no havia begut només una cervesa. Tanque parèntesi.

Esta anècdota, perquè al cap i a la fi no té conseqüències polítiques, ens ha servit per a redescobrir eixe gran diputat que els valencians teníem oblidat a Madrid des de 2008, ecs!Unió Valenciana (!), portaveu de la comissió de Defensa (!!) i alferes de la Marina en la reserva (!!!). I dic redescobrir i no descobrir, perquè Vicente Ferrer saltà a la fama parlamentària en referir-se en 2010 als ministres socialistes com una “banda de inútiles” i una “colección de francotiradores” i per haver qualificat Zapatero de “timonel borracho”.

Timonel Borracho”. Sembla que la condició de reservista militar i la condemna per conducció alcohòlica atorguen a les paraules de Ferrer un grau extraordinari d'autoritat en la matèria.



dimecres, 26 de setembre del 2012

La migdiada de Mariano


 
En qualsevol perfil hagiogràfic que la dreta dibuixa de Mariano Rajoy indefectiblement apareix l'expressió “mesurar el temps”. Allò que per a qualsevol altre seria una falta de determinació i de capacitat de resolució, en el cas de Rajoy, no entenc ben bé per quin motiu, alguns hi troben una virtut. Sembla que ser incapaç de traure's els problemes del dits i de posar ordre quan toca és saber “mesurar el temps”.

Però jo no crec que Rajoy haja descobert una escletxa en la coordenada temporal que li permeta encertar el moment exacte per pronunciar-se sobre alguna qüestió de l'actualitat que en qualsevol país normal requeriria immediatesa, sinó que senzillament, i per dir-ho de forma suau, Rajoy és un poc gos.

Mariano no sent còmode amb l'excés d'activitat política que vivim (“líos” i “algarabía” en llenguatge rajoià) i com sap que els pròxims mesos la cosa anirà a més, les setmanes se li fan costera amunt. Tres eleccions autonòmiques en poc més de quatre setmanes, el fals envit de Mas sobre la independència, l'estranya desaparició d'Esperanza Aguirre, haver de defensar allò de l'Aliança de Civilitzacions de Zapatero a l'ONU o les mobilitzacions ciutadanes que hem viscut i, sobretot, les que encara vindran dibuixen un escenari massa mogut per al gust d'algú que es passaria el dia en pijama.

dimarts, 17 d’abril del 2012

Un rellotge sense piles




Durant la segona legislatura de Zapatero molt analistes criticaven la sobreexposició del president. Consideraven que ZP abusava de les compareixences i que això traslladava una imatge nefasta dels ministres, convertits en homes de palla sense transcendència. L'exemple perfecte podria encarnar-lo Beatriz Corredor, ecs!ministra d'Habitatge entre 2008 i 2010 i a la qual no podria ni reconéixer pel carrer, però no només ella: la presència expansiva de ZP minimitzà el paper de tot l'executiu, des de la (inútil) Vicepresidència de Manuel Chaves al (invisible) ministeri de Ciència i Innovació de Garmendia.

La conseqüència immediata d'esta pràctica és que ZP no cremava ministres, que era el que resultava més aconsellable, sinó que optà per l'autocombustió.

Ara, no podem dir que Rajoy haja optat per fer justament el contrari en arribar al Govern, ja que el silenci ha estat la pràctica habitual de Mariano fins i tot quan encara hi era a l'oposició: recordem, per exemple, com callava davant els escàndols de corrupció de la Generalitat i del PP valencians.

Era lògic, per tant, que en fer-se amb la presidència del Govern mantinguera la línia d'evitar donar explicacions i que siguen els ministres els que s'immolen públicament anunciant les noves mesures que pensen aprovar al Congrés o donant la cara a Brussel·les davant l'assetjament dels mercats.

Els mateixos analistes que criticaven l'actitud de ZP han dit que Rajoy és una persona reflexiva que sap 'mesurar el temps' abans de pronunciar-se sobre qualsevol tema però a mi em fa la impressió que fa setmanes que el rellotge de Mariano es va quedar sense piles.

divendres, 9 de març del 2012

Violència estructural


De totes les preguntes estúpides que la ciutadania (sic) formulà a Zapatero al programa Tengo una pregunta para usted hi hagué una que em resultà especialment cridanera: un capellà, revestit de mala hòstia i amb un aire de superioritat propi d’un cardenal i no d’un capellà de poble ens va voler fer creure que es trobava al púlpit on cada diumenge arenga davant un grup de velles beates i preguntà: ¿Cree que el embrión es un ser humano?

La campanya, doncs, supura cinisme i manipulació per cada centímetre quadrat dels grans cartells que ja omplin les nostres ciutats, entre elles el meu poble, però servidor defensa el dret de tot déu per fer allò que li semble més correcte per guanyar adeptes, sempre que no es faça amb diners públics, com és el cas de la puta església Catòlica.

El que vull dir, i el que és una mostra evident del vertader tarannà d'estes mobilitzacions, és que el sentit de les protestes cal buscar-lo a la part més fonda i fosca de la caverna: allà on uns ciutadans es creuen legitimats per demanar que uns altres no puguen exercir determinats drets: a decidir sobre el propi cos, a no ser discriminat en funció d'una determinada orientació sexual o a no allargar innecessàriament el dolor abans de morir.

Esta sobtada, però epidèrmica, preocupació per allò que fan les joves amb el seu cos (i concretament per allò que els entra o els ix de la vagina) amaga un masclisme encara més recalcitrant que la meua misogínia, ja que si els setze anys és l'edat que la Llei d'Autonomia del Pacient estableix per acceptar o rebutjar qualsevol tractament mèdic o quirúrgic, per què cal fer excepcions només en assumptes que afecten les dones de setze i dèsset anys?

En canvi, no em resulta tan indiferent que l'Església condemne l'ús del preservatiu, la interrupció de l'avortament, els avanços científics amb cèl·lules mare o els drets dels homosexuals, perquè tot i no ser creient, considere que estos posicionaments irresponsables generen odi en la massa creient i ataquen drets de terceres persones.

En efecte, mentre la dreta s'ha especialitzat a llançar eslògans d'una simplicitat que s'espanta, com ara que l'avortament és un assassinat, que els catalans es beuen l'aigua dels valencians, que Espanya és a punt de trencar-se per culpa de ZP i que les llengües espanyoles no-castellanes són una amenaça per a tots i sobretot per a aquelles que viuen a Torrelodones, l'esquerra continua encabotada a fer un discurs elaborat com si la societat fóra capaç d'atendre qualsevol cosa que no siga un partit de futbol o, pitjor encara, si un jugador s'ha trencat un turmell.

Així, la jerarquia catòlica espanyola va acomiadar el 2009 amb barbaritats com ara dir que l'avortament és pitjor que el genocidi (Cañizares dixit) o, més divertit encara, que la dona que avorta atorga llicència perquè l'home abuse del seu cos.
Òbric parèntesi. Encara que puga semblar-ho, no estic de conya, així que reproduiré les paraules textuals de l'arquebisbe de Granada per evitar que algú puga pensar que és un malentés causat per una traducció incorrecta: 'matar a un niño indefenso, y que lo haga su propia madre, da a los varones la licencia absoluta, sin límites, de abusar del cuerpo de la mujer'. Tanque parèntesi.

De la mateixa forma, la Llei de Maternitat valenciana, que bàsicament es dedica a subvencionar gestacions, no respon al caràcter ortodox, ultramuntà i cavernícola de personatges com el conseller Cotino i el mateix Camps. Clar que no: respon, una vegada més, a l'intent uniformador del Govern espanyol, que pretén que la nova regulació de l'avortament s'aplique a tot el territori de la Confederació Ibèrica de Nacions.

Personalment estic a favor de la normalització de l'ús del valencià en qualsevol àmbit, però no em preocupa, ni de lluny, quina és la llengua que els capellans i bisbes utilitzen per fer misses ni homilies ni, molt menys, per recordar els seus fidels que l'avortament és un pecat, que el matrimoni és un sagrament que només poden contraure un home i una dona, que el Papa és infal·lible (o era inefable?) i que un colom és capaç de prenyar una verge sense trencar-li l'himen.

Esta segona pàgina s'autodefineix com 'la web del ciudadano activo' i ofereix ferramentes per fer arribar a les institucions missatges de protesta, però únicament centrat en aspectes cavernícoles: l'oposició frontal a l'avortament (¿Llevará alguna vez el PP al Constitucional el aborto?), l'integrisme cristià més ranci i furibund (El integrismo islámico opta por la provocación en el IES Camilo José Cela o Deploran el avance del nuevo proyecto argentino de ataque al matrimonio) i l'atac indiscriminat a les llengües espanyoles no castellanes (El calvario de una niña gallega por hablar en español).

La gràcia és que esta dreta reaccionària, sobretot en la seua vessant més cristiana, ha trobat cabuda al Partit Popular i, també, als partits que se proclamen memocristians, com ara Unió Democràtica de Catalunya, plataformes des de les quals s'ha carregat contra iniciatives com ara el divorci, l'avortament, l'educació sexual o l'extensió dels drets socials i econòmics derivats del matrimoni per a persones homosexuals.

31 de gener de 2012: Alberto Ruiz Gallardón, ministre de Justícia, en confirmar que desapareix el sistema de terminis i que les dones hauran de justificar el motiu del seu avortament: “Defender el derecho a la vida es probablemente lo más progresista que haya hecho en mi vida política”.

dimarts, 27 de setembre del 2011

El futur de ZP



La publicació del decret de dissolució de les Corts espanyoles i de la convocatòria de les eleccions generalíssimes del 20N posa el punt final a esta segona legislatura de Zapatero i enceta la cursa per vore qui fa la millor crònica del que ha suposat l'era ZP en la democràcia espanyola.

Qualsevol analista amb dos dits de front diferenciarà clarament entre la primera i la segona legislatura socialista: del període 2004-2008 es recordarà l'aprovació del matrimoni gai, les iniciatives relatives a la igualtat de gènere i a la lluita contra la violència domèstica, la retirada de les tropes d'Iraq, la Llei de la Dependència, certa concepció més federalista de l'Estat o un intent per recuperar la Memòria Històrica i com tot això encabronà la dreta més reaccionària i l'Església catòlica i serví, de retruc, per mantindre la militància socialista i l'esquerra en general més mobilitzada.

En contraposició a aquells quatre anys, quan s'analitze el període 2008-2011 només es parlarà d'una paraula: crisi. Crisi econòmica, financera, immobiliària i social i de com ZP es negà a reconéixer-la fins que li esclatà entre les cames i de com les mesures que aprovà per fer-li front passaren per abaixar el sou dels funcionaris, congelar les pensions, retallar l'estat de benestar i abaratir el comiat.

I d'atur, per descomptat: qualsevol crònica que faça referència a l'última legislatura de ZP haurà de fer una menció especial a la xifra d'atur que heretarà, amb tota probabilitat, Mariano Rajoy el pròxim 20 de novembre.

Si jo fóra ZP, però, no estaria molt preocupat per res d'això, ja que serà el temps el que edulcorarà convenientment la seua herència i el ressuscitarà per a la política espanyola de la mateixa forma que ha passat amb altres ecs!presidents: en 1996 era difícil imaginar que cap multinacional voldria comptar amb l'assessorament de Felipe González o que cap diari mitjanament seriós voldria publicar les seues columnes i, en canvi, així és i ja ningú recorda la situació econòmica, la corrupció, els escàndols polítics o el terrorisme d'estat que es practicà sota els seus governs.

De la mateixa forma, qui pensava que José María Aznar, que es retirà convertit en una caricatura grotesca i abandonà el poder entre acusacions d'haver aprofitat electoralment l'atemptat més greu de la història espanyola, seria ara reivindicat per algú o que haguera estat fitxat per alguna organització multinacional [que almenys vol semblar] seriosa? Qui es pensava que, encara que siguen només els de La Razón, huit anys després d'abandonar el poder alguns voldrien fer-nos creure que Aznar ha esdevingut un estadista mundial?

El temps serà, per tant, el millor aliat de la memòria de ZP i l'encarregat de fer-nos creure que no ha estat tan lamentable com ara mateix sembla. O millor dit: el temps i, també, Mariano Rajoy.

dimarts, 19 de juliol del 2011

Les tres opcions de Camps


Ara que el jutge Flors ha decidit obrir judici oral contra el Molt ecs!Honorable, les opcions per al president dels valencians es limiten a tres.

La primera, i la que té totes les paperetes per ser la definitiva, és buscar un acord amb el Fiscal i acceptar una condemna per suborn i evitar així la vergonyosa i vergonyant imatge de Camps (i companyia) a la banqueta dels acusats.

Esta seria, com resulta fàcil imaginar, l'opció més ràpida i neta, però suposaria que Camps accepta els fets que li imputa l'acusació i no li quedaria més remei que abandonar la Generalitat i desaparéixer per a sempre. O no.

Una segona possibilitat, estil kamikaze, seria la de lluitar el cas. És a dir: preparar la defensa i celebrar el judici. En este cas, podria o bé resultar absolt (gairebé impossible amb totes les proves damunt la taula) o bé acabar condemnat després d'haver passat uns quants matins als jutjats, d'haver obert els telenotícies i els diaris durant setmanes i d'haver-se convertit en la pedra de la sabata de Rajoy en una hipotètica campanya electoral de tardor.
 
Dins, però, de l'opció de preparar el judici, trobem una tercera possibilitat que passaria per apostar per una nova estratègia de defensa: intentar demostrar que Camps ha perdut el cap i que no pot ser condemnat. Proves en tenim a cabassos i només cal repassar l'hemeroteca per trobar tones d'indicis que apunten en la mateixa direcció: Camps està tocat de l'ala.

Uns exemples:


I sobretot:

Amb estes intervencions, quin jurat popular seria capaç de condemnar Camps?

dilluns, 30 de maig del 2011

Punts



La cara amb la qual Carme Chacón es va plantar davant els mitjans de comunicació el passat dijous presagiava el desastre: els capitostos del PSOE l'havien feta caure de les primàries per presentar Rubalcaba com l'únic candidat possible dels socialistes per a les eleccions de l'any que ve.

Porque yo lo valgo.

Hi ha mil interpretacions i teories sobre com s'ha gestat esta maniobra, i sobre qui ha apunyalat qui i amb la complicitat de quin sector del partit, però tot això és secundari, ja que la principal conseqüència que hem d'extraure d'esta renúncia a les primàries és que el PSOE dóna per perdudes les Generals de 2012 i pitjor encara: tots ho sabem perquè tots ens hem adonat de la desesperació socialista.

Potser Chacón no haguera guanyat les eleccions, probablement no, però almenys haguera jugat el partit, que ja és prou. Després d'escoltar el seu discurs, en el qual va dir tantes i tantes coses, me la vaig imaginar de presidenta del Govern (no sé si en 2016 o en 2020) però ara dubte fins i tot que puga tornar a ser ministra.

En canvi, amb el relleu (sic) de Zapatero a favor de Rubalcaba el PSOE s'allunya de la societat, que reclama noves idees, noves polítiques, més transparència i més participació en la cosa pública, ja que Rubalcaba no representa res d'això, sinó tot el contrari. De fet, el problema és tan considerable que l'actual ministre de l'Interior no només no representa un nou fons, sinó que ni tan sols suposa unes noves formes, que podrien acontentar els més ingenus. Ni tan sols això.

En definitiva, sobre els muscles d'este polític sexagenari, intrigant i orgànic el PSOE ha dipositat l'única esperança que té per a l'any que ve: dissimular la derrota i no perdre per massa punts de distància.

Esperem que al remat no siga el PSOE el que acabe necessitant massa punts, però de sutura.


dimecres, 23 de març del 2011

E2011: Zapatero candidat?

 
Una prova incontestable del fet que la Confederació Ibèrica de Nacions es considera un estat quasi federal és que l'assumpte polític del moment i el que marcarà tota la precampanya és saber si Zapatero haurà anunciat que no serà candidat l'any ve abans o després de les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig.

Busca qui t'ha descentralitzat.

Jo no sé si, com diuen els rumors, serà el 2 d'abril quan ZP anuncie que no serà candidat o si els editorials d'El País i els barons socialistes que veuen perillar les respectives paradetes atòmiques li deixaran allargar-ho una miqueta més, però el que tinc ben clar és que no repetirà i que el PSOE encetarà unes primàries per triar el nou candidat. O candidata.

La fi de ZP és conseqüència, sobretot, de la gestió que el Govern ha fet de la crisi i d'unes xifres d'atur insuportables, però també d'uns ministres invisibles i inservibles, de la capacitat innata de l'Executiu per fotre's a tots els embolics i per ser incapaç de solucionar pràcticament cap situació lleugerament complicada sense haver de recórrer als retalls socials.

Curiosament, la fi de ZP no suposarà necessàriament la dels socialistes espanyols, ja que un nou candidat (o candidata) podrà -si no ho fa malament del tot- rentar la cara del Govern i fins i tot, guanyar les properes eleccions. Recordem a este respecte que Mariano Rajoy és capaç de perdre uns comicis fins i tot amb una xifra oficial de cinc milions d'aturats.

De moment, però, ja estem a menys de dos mesos de les eleccions municipals i autonòmiques i podem dir allò de: “Senyor pirotècnic...”. 
 

dijous, 24 de febrer del 2011

La realpolitik europea o la diplomàcia vergonyant



Potser la realpolitik serví durant el segle XIX per evitar que l'Europa de Bismarck esclatara en mil guerres, però és vergonyós que des de la II Guerra Mundial el pragmatisme polític haja esdevingut la norma general de la diplomàcia internacional en relació als dictadors més ferotges que assolen el món, combinant-la en alguns moments amb el cinisme més insultant.

En un món ideal, les societats occidentals haurien de lluitar per estendre la civilització, els drets i la democràcia a cada racó del planeta, però -per no resultar massa ingenus- ens acontentaríem si els governs democràtics condicionaren les relacions diplomàtiques i econòmiques amb règims totalitaris a canvi de forçar avanços democràtics i no, tal com es fa ara, dependent de les reserves en energies fòssils del país en qüestió.

Sorprén, per tant, que Gadafi haja esdevingut d'un dia a l'altre el pitjor governant del món, i que el seu siga hui el règim més cruel i despietat del Nord d'Àfrica quan fins fa quatre dies (literalment) la llista de governants i mandataris internacionals que s'entrevistaven i signaven acords amb ell era tan llarga com el llistí telefònic de Pequín i incloïa a Zapatero, a Aznar i a Juan Carlos de Borbón.

Òbric parèntesi. No consta, almenys públicament, que Jorge Alarte s'haja reunit amb Gadafi per provar a eixir en una foto. Tanque parèntesi.

En este sentit, Gadafi ha estat molt espavilat i no només ha jugat les cartes del petroli, sinó que ha sabut vendre's com una barrera a la immigració de l'Àfrica negra i al terrorisme islàmic d'una forma tan eficaç que tots els governs occidentals, fins i tot els que ho van patir directament (fent ús del que es coneix com memòria selectiva) han oblidat que durant els huitanta i els noranta el dictador libi es dedicà a patrocinar atemptats terroristes a mitja Europa.

És urgent, doncs, que la societat líbia desallotge del poder este mandatari sinistre i estrafolari i, també, que responga pels crims que ha comés i que, encara hui, està cometent contra la seua població, però les revoltes que des de principis d'any tenen lloc al Nord d'Àfrica no només ens han de servir per posar en evidència el cinisme de la diplomàcia europea: han de fer que ens replantegem el paper que volem jugar al món i, sobretot, de quines coses volem ser còmplices i de quines no.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Trending topics nadalencs absolutament prescindibles (V): Creure (i II)


 
La primera predicció té a vore amb un personatge amb una gran visió política: Carlos Fabra, jugador d'atzar tan empedreït com afortunat. Durant 2011, el president de la Diputació de Castelló no només vorà com el seu aeroport no es posa en marxa, sinó que quan hi instal·len l'escultura dedicada per Ripollés tot el món pensarà que el ninot en qüestió s'assembla més a Enric Nomdedéu que no pas a ell. Per contrarestar el drama, Fabra vorà com prescriuen la resta de delictes que li imputa la Justícia, que deixarà de ser cega per a ser només torta.

Una miqueta més al Nord, el nou president de la Generalitat de Catalunya, sir Arthur Mas, haurà de remodelar el seu Govern per incloure més socialistes desencantats amb el PSC, de forma que el propi Montilla (el més desencantat dels desencantats) assumirà alguna conselleria.

Al mes de maig, també a Catalunya, CiU i el PP es faran amb l'alcaldia de Barcelona, que deixarà de ser una ciutat moderna i molona: el nou equip de Govern folrarà de trencadís la torre Agbar i a la Razz i a l'Apolo només es podran ballar sardanes i pasdobles. Per descomptat, la ciutat deixarà de ser gayfriendly i tots els vols barats carregats de gais europeus que abans aterraven a Girona i a Reus ho faran a l'aeroport de Manises. A València, doncs, els locals d'ambient oferiran classes particulars d'anglés, alemany i italià per rebre com correspon els nous visitants.

Zapatero i Rajoy, aconsellats pels respectius partits, acordaran en secret passar tot el 2011 amagats a una cova al mig del camp i no fer cap aparició pública per provar, el primer, a remuntar les enquestes i, el segon, a no llançar-les a perdre.

Els socialistes, tot i la desaparició de ZP, viuran una gran desfeta electoral el 22 de maig i el PP es farà amb alcaldies mítiques com Dos Hermanas, Getafe, Badalona i Parla. Al mateix temps, el PSOE perdrà les comunitats atòmiques de Castella la Manxa, Balears, Aragó i Astúries. José Blanco i Leire Pajín celebraran que el PP haja guanyat tants càrrecs de responsabilitat perquè no tindran prou militants per oferir-ne a tots i, amb tota seguretat, els tocarà alguna regidoria d'algun poble. Al remat, tant un com l'altra seran responsables en gran part del triomf de la dreta.

Malauradament, Esteban González Pons no es beneficiarà de la victòria del seu partit a les eleccions municipals perquè durant la gira que al llarg de 2011 portarà el Cirque du Soleil per tot Espanya serà fitxat pels responsables de la companyia, i no precisament per fer de mestre de cerimònies.
 
Al 2011 ningú parlarà de la crisi econòmica ni de les xifres d'atur perquè la població hi serà immune per saturació. Atur i Crisi substituiran Artur i Cris(tina) al Registre Civil i la meitat dels xiquets nascuts durant l'any que ve portaran eixos noms.

L'entrada de Joan Ribó a l'Ajuntament de València encetarà una guerra fratricida al Bloc per ocupar els càrrecs d'assessors que li correspondran al grup municipal: tots voldran portar l'agenda de Ribó però ningú la de Consol Castillo, que quedarà en mans de Vicent Baydal.

Per últim, l'any que ve serà l'any de Compromís. La coalició formada per Bloc, Iniciativa i Verds obtindrà uns resultats excel·lents tant a les grans ciutats com als pobles més menuts i un bon grapat de diputats a les Corts Valencianes (Alarte no hauria de descartar que es produïra un sorpasso) i no caldrà obtindre majoria absoluta, perquè la situació econòmica i financera de la Generalitat farà que el PP abandone el poder perquè no els quedarà ni res que portar-se a la butxaca ni res que malbaratar i el PSOE renunciarà a formar govern perquè diran que a l'oposició estan més còmodes.

Serà en eixe moment, a finals de maig, quan Enric i Mònica em telefonaran i em diran: va, Martí, tria la conselleria que vulgues.



Imatges, per a variar, de Fandi.es

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails