De
totes les preguntes estúpides que la ciutadania (sic) formulà
a Zapatero al programa Tengo una pregunta para usted hi hagué
una que em resultà especialment cridanera: un capellà, revestit de
mala hòstia i amb un aire de superioritat propi d’un cardenal i no
d’un capellà de poble ens va voler fer creure que es trobava al
púlpit on cada diumenge arenga davant un grup de velles beates i
preguntà: ¿Cree
que el embrión es un ser humano?
La
campanya, doncs, supura cinisme i manipulació per cada centímetre
quadrat dels grans cartells que ja omplin les nostres ciutats, entre
elles el meu poble, però servidor defensa el dret de tot déu per
fer allò que li semble més correcte per guanyar adeptes, sempre que
no es faça amb diners públics, com és el cas de la puta església
Catòlica.
El
que vull dir, i el que és una mostra evident del vertader tarannà
d'estes mobilitzacions, és que el sentit de les protestes cal
buscar-lo a la part més fonda i fosca de la caverna: allà on uns
ciutadans es creuen legitimats per demanar que uns altres no puguen
exercir determinats drets: a decidir sobre el propi cos, a no ser
discriminat en funció d'una determinada orientació sexual o a no
allargar innecessàriament el dolor abans de morir.
Esta
sobtada, però epidèrmica, preocupació per allò que fan les joves
amb el seu cos (i concretament per allò que els entra o els ix de la
vagina) amaga un masclisme encara més recalcitrant que la meua
misogínia, ja que si els setze anys és l'edat que la Llei
d'Autonomia del Pacient estableix per acceptar o rebutjar
qualsevol tractament mèdic o quirúrgic, per què cal fer excepcions
només en assumptes que afecten les dones de setze i dèsset anys?
En
canvi, no em resulta tan indiferent que l'Església condemne l'ús
del preservatiu, la interrupció de l'avortament, els avanços
científics amb cèl·lules mare o els drets dels homosexuals, perquè
tot i no ser creient, considere que estos posicionaments
irresponsables generen odi en la massa creient i ataquen drets de
terceres persones.
En
efecte, mentre la dreta s'ha especialitzat a llançar eslògans d'una
simplicitat que s'espanta, com ara que l'avortament és un
assassinat, que els catalans es beuen l'aigua dels valencians, que
Espanya és a punt de trencar-se per culpa de ZP i que les llengües
espanyoles no-castellanes són una amenaça per a tots i sobretot
per a aquelles que viuen a Torrelodones,
l'esquerra continua encabotada a fer un discurs elaborat com si la
societat fóra capaç d'atendre qualsevol cosa que no siga un partit
de futbol o, pitjor encara, si
un jugador s'ha trencat un turmell.
Òbric
parèntesi. Encara que puga semblar-ho, no estic de conya, així que
reproduiré les paraules textuals de l'arquebisbe de Granada per
evitar que algú puga pensar que és un malentés causat per una
traducció incorrecta: 'matar a un niño indefenso, y que lo haga su
propia madre, da a los varones la licencia absoluta, sin límites, de
abusar del cuerpo de la mujer'. Tanque parèntesi.
De
la mateixa forma, la Llei de Maternitat valenciana, que bàsicament
es dedica a subvencionar gestacions, no respon al caràcter ortodox,
ultramuntà i cavernícola de personatges com el conseller Cotino i
el mateix Camps. Clar que no: respon, una vegada més, a l'intent
uniformador del Govern espanyol, que pretén que la nova regulació
de l'avortament s'aplique a tot el territori de la Confederació
Ibèrica de Nacions.
Esta
segona pàgina s'autodefineix com 'la web del ciudadano activo' i
ofereix ferramentes per fer arribar a les institucions missatges de
protesta, però únicament centrat en aspectes cavernícoles:
l'oposició frontal a l'avortament (¿Llevará alguna vez el PP al
Constitucional el aborto?), l'integrisme cristià més ranci i
furibund (El integrismo islámico opta por la provocación en el
IES Camilo José Cela o Deploran
el avance del nuevo proyecto argentino de ataque al matrimonio) i
l'atac indiscriminat a les llengües espanyoles no castellanes (El
calvario de una niña gallega por hablar en español).
La
gràcia és que esta dreta reaccionària, sobretot en la seua vessant
més cristiana, ha trobat cabuda al Partit Popular i, també, als
partits que se proclamen memocristians,
com ara Unió Democràtica de Catalunya, plataformes des de les quals
s'ha carregat contra iniciatives com ara el divorci, l'avortament,
l'educació sexual o l'extensió dels drets socials i econòmics
derivats del matrimoni per a persones
homosexuals.
31
de gener de 2012: Alberto Ruiz Gallardón, ministre de Justícia, en
confirmar que desapareix el sistema de terminis i que les dones
hauran de justificar el motiu del seu avortament: “Defender el
derecho a la vida es probablemente lo más progresista que haya hecho
en mi vida política”.
