A
casa del iaio (el pare de ma mare) tenien un gat taronja, estil
Garfield, de nom Peret. Era gros i manso i es deixava
fer de tot.
Un
dia, Peret va desaparéixer i en el seu lloc aparegué un altre gat,
blanc i negre.
—On
està Peret, iaio? —vaig
preguntar.
El
iaio va assenyalar el nou gat:
—Que
no el veus?
Jo
era molt menut, però ja sabia diferenciar un gat d'un altre:
—Este
no és Peret. Peret és...
—Eixe
gat és Peret. Ara voràs.
I
el iaio va cridar el nou Peret pel nom i el gat es va apropar.
Poc
de temps després vaig descobrir que per al iaio tots els gats es
deien Peret, i després del Peret blanc i negre, va vindre un altre
Peret (només blanc) i quan en vam tindre dos alhora també es deien
Peret. Tots dos Peret.
Fa
un mes i escaig que em vaig trobar una gata a la porta de casa i que
se'm va fotre dins de casa. Des d'aleshores no ha fet una altra cosa
que beure's l'aigua del meu got quan estic sopant, amagar-se entre
els llençols sense que em done compte, mirar-me mentre em dutxe,
refregar-se contra la meua tovalla humida quan la deixe al terra,
amagar els seus joguets (Cordellet i Coixinet) baix del llit,
furtar-me els calcetins, dormir-se en qualsevol lloc tret del llit
que li vaig comprar, picar del tecles del portàtil quan estic
treballant, fotre's als armaris i al rentaplats, al microones i a la
rentadora i no hi ha forma de fer-la baixar del banc de la cuina.
Durant
un moment vaig barallar la possibilitat de posar-li Pereta de nom,
però el que tocava —després
de l'experiència de Moixa—
era posar-li Moixeta.
1 comentari:
O podria ser na Pereta. És molt comú a Mallorca. De veres, currito.
Publica un comentari a l'entrada