Contribució a pes

Tinc una clienta que vaig conéixer quan treballava d'assessor a l'ajuntament del meu poble, ja fa un bon grapat d'anys. És una dona que passa dels setanta i que aleshores formava part de la directiva d'algunes associacions de vells dedicades a coses tan interessants com el cant coral o la confraria de no sé quin sant. Jo estava assignat a les regidories de Joventut i de Tercera Edat (!!!) i per això em vaig haver d'empassar moltes reunions envoltat de vells amb sonotones i dentadures postisses. Un goig.

Un bon dia, molts anys després, esta bona senyora es plantà al despatx per fer algunes consultes relatives a un testament i després ha acabat tornant un parell de voltes més, encara que sempre amb casos impossibles. Fa unes setmanes vingué a fer una altra consulta destrellatada sobre un altre cas que no tenia solució i no sé com vam acabar xarrant sobre la situació econòmica, també coneguda amb l'expressió “com-de-malament-està-tot”.

— Tu te'n recordes de la polsera que portava jo? —em preguntà en un moment donat.

Per descomptat que no.

— Ara mateix... no sabria dir-te.

— Sí, home. Si me l'hauràs vist mil voltes...

— Um... ah, sí... clar.

— Era molt bonica... i estava molt treballada. Me la regalà ma mare quan em vaig casar.

— Sí, molt bonica.

— Bé, és igual. El cas és que m'ha tocat vendre-la a pes per a pagar el rebut de la contribució del mes de novembre.

Òbric parèntesi. La contribució és com la gent que no ha estudiat Dret Tributari es refereix a l'Impost de Béns Immobles. Tanque parèntesi. 

Em vaig quedar molt sorprés i vaig deixar que la dona continuara:

— M'ha costat molt, però havia de fer-ho. Ara ja he descansat fins l'any que ve.

 

Vaig somriure i vaig callar: no em vaig atrevir a dir-li que l'IBI ve fraccionat en dos pagaments: un a novembre, i l'altre a març.