Igual per a tots (i II)

Però és, com resulta fàcil imaginar, en l'aplicació pràctica de les Lleis quan és fàcil assistir a un tractament diferenciat depenent de qui és el subjecte passiu d'un procediment i quan es fa palés que, efectivament, la Justícia no és igual per a tots.

I podríem començar per una qüestió òbvia: els diners. Saul Goodman, l'advocat de la sèrie Breaking bad, es presenta a la segona temporada amb una frase lapidària: “Tindreu la millor defensa que els diners puguen pagar”. O millor dit: amb diners, torrons.

Açò no significa, ni de bon tros, que només amb diners un ric puga eixir-se'n net d'una acusació, però tindre molts euros per a gastar suposa, en primer lloc, tal com féu Camps al cas dels vestits, recórrer qualsevol interlocutòria, diligència i providència que dictava el jutjat, de forma que va aconseguir que la instrucció del cas s'allargara durant tres anys, temps més que suficient per, en este cas concret, aconseguir el seu propòsit: fer-se de nou amb l'acta de diputat i gaudir així de les particularitats que atorga l'aforament de diputat autonòmic.

Un altre exemple: Carlos Fabra, ecs!president de la Diputació de Castelló, sembla que al remat serà jutjat enguany després de més de huit anys pegant bacs i d'haver estat a punt d'eixir-se'n com si res gràcies a la prescripció de part dels delictes pels quals està acusat i que el Suprem va corregir. La prescripció determina que després d'un temps concret sense que s'haja produït cap actuació judicial o de part, el cas ha d'arxivar-se per garantir la seguretat jurídica del justiciable.

En el cas de Fabra hi jugava a favor la prescripció i, també, que el jutjat de Nules encarregat de la instrucció no té un jutge titular, circumstància que ha allargat el cas fins a l'extrem. Per sort per a Fabra, el jutjarà el mateix òrgan que considerà en el seu dia que cinc delictes estaven prescrits: l'Audiència Provincial de Castelló.

A Camps, en canvi, li beneficià que el president del Tribunal Superior del País Valencià, Juan Luis de la Rúa, fóra “més que amic” seu, ja que es va permetre el luxe de votar a favor de l'arxiu de la causa contra l'ecs!President, fet que allargà el procediment un any més fins que el Suprem el tornà a reobrir.

La vinculació amb el poder, doncs, també juga a favor dels rics a l'hora de fer front a la Justícia: ja siga evitant que es convoquen les places de jutge necessàries per possibilitar la prescripció de les causes o bé per fer que voten allò que més et convinga.

Però no tot està perdut quan ni els diners, ni la prescripció, ni la capacitat de col·locar jutges amics (o de, directament, no col·locar-los) ajuden a obtindre una sentència absolutòria, perquè sempre existeix una última oportunitat per evitar una condemna: l'indult.

Este dret de 'gràcia' permet al Govern beneficiar aquells que per diferents raons consideren que no han de complir les penes que els ha imposat la Justícia i a Espanya sol aplicar-se, per exemple i entre altres, a ecs!ministres socialistes acusats de segrest, a jutges condemnats per prevaricació, a mossos d'esquadra condemnats per tortures, a empresaris acusats de frau, a consellers del Banco Santander o a càrrecs memocristians d'Unió Democràtica de Catalunya.

Així doncs, i donat que personatges com Garzón, Matas o Urdangarín encaixen a la perfecció en el perfil d'indultable costa creure que algun dia posaran un peu a presó.