En els processos
de família contenciosos les parts sempre tendeixen a perdre la
racionalitat i a comportar-se com xiquets. I sobretot les dones, que
són les que tenen més facilitat per a amargar-se.
Òbric parèntesi.
Sí, sóc ben conscient del que acabe d'escriure. Tanque parèntesi.
En un dels últims
casos que porte m'ha tocat fer-me càrrec de la defensa dels
interessos de la dona: una xica jove i atractiva, però no tant com
ella es pensa.
Generalment, i per
molt dolent que siga el punt de partida per a una hipotètica
negociació, sempre prove a reconduir el cas a un acord mutu per
evitar el judici, que en estos casos sempre resulta desagradable.
Li vaig dir:
"pensa què vols i jo li ho traslladaré a l'altra part per vore
si podem arribar a un acord", i ella, entre moltes altres coses,
em va dir que es quedava els xiquets i la casa i que volia una pensió
de 200 euros mensuals per a cada un dels dos fills, una quantitat una
mica excessiva tenint en compte el sou del pare i que ell havia de
fer-se càrrec de la meitat de la hipoteca i que el fill menut encara
no té ni dos anys.
Tot i això, li ho
vaig traslladar a l'advocada d'ell, la qual em va dir que sí a tot,
tret de la pensió: jo li'n demaní 400 i ella me n'oferí 300. Lògic
i normal.
Vaig telefonar la
clienta:
— Sí a todo,
pero respecto a la pensión dicen que a 400 no llegan, que nos
ofrecen 300.
Ella guardà uns
segons de silenci a l'altra banda del telèfon abans d'amollar:
— ¿Sabes qué
te digo? Que ahora quiero 500, porque a mis hijos no les va a
faltar de nada.
Vaig voler
mostrar-me pedagògic:
— A ver, si en
un primer momento hemos pedido 400 y ellos nos han ofrecido 300,
podríamos pedir 350, pero no tiene sentido que ahora pidamos
500. ¿Lo entiendes? Una negociación funciona cuando...
I ella esclatà:
— ¿Y tú qué
sabes sobre lo que tiene sentido y lo que no?
Vaig respirar:
— Creo que no lo
estás enfoncando desde un punto de vista...
— ¿Vas a dar de
comer tú a mis hijos? ¿Eh? ¿Vas a darles tú de comer?
I ara, com resulta
fàcil imaginar, em toca demanar-ne 500.
5 comentaris:
fotre, fotre'l, al màxim, perquè "sàpiga el que es perd", fer mal, treure la ràbia i dirigir-la ... quina llàstima, no? pobres xiquets.
Espera a vore si acabe demanant-ne 600...
Si consegueixes traure-li'n més de 600 i algun dia em trobe en una situació com esta seràs el meu advocat.
Arribaran al jutge¡¡ i a resar que no siga jutgessa.
No, Miquel: no li'n trauré 600. Ni jo ni ningú...
Ai, Sótano... sempre són jutgesses! :S
Publica un comentari a l'entrada