Elefant

De totes les paraules que deriven d'elefant (del llatí elephas, -ntis, del grec eléphas, -antos) la que més m'agrada és criselefantí. La vaig escoltar per primera vegada, com totdéu, quan el mestre d'Història de l'art ens explicà l'escultura de Fídies dedicada a Atena Pàrtenos, a qui fou consagrada el Partenó, i realitzada amb or (khrisós en grec) i marfil (de elefàntinos).

Però de l'elefant, o almenys del mot “elefant”, no només s'aprofiten els ullals, ja que també tenim l'elefantiasi, una malaltia provocada per la filària i que en els casos més crònics provoca una inflamació exagerada de les extremitats, de forma que les cames semblen les d'un proboscidi (del llatí proboscis, -ĭdis, 'trompa').

No hem de confondre, però, l'elefantiasi amb la malaltia de l'"home elefant", ja que esta última, coneguda com la síndrome de Proteus i descrita al 1979 pel doctor Cohen, però batejada amb el nom del semidéu grec deu anys més tard per Wiedelmann per la capacitat del personatge clàssic de canviar de forma a voluntat, té origen genètic i causa, entre moltes altres coses, gigantisme a mans i peus, hiperplàsia, macrocrani o el desenvolupament de tumors múltiples. En resum: un quadre.

I, finalment, dels paquiderms (de pakhýs, que significa 'gruixut' i dérma, 'pell'). tindríem l'adjectiu elefantí per fer referència, lògicament, a tot allò relatiu als elefants, tot i que en un sentit figurat també ens serviria per descriure qualsevol cosa de dimensions exagerades, com la trompa del paio que anit em vaig portar al llit.

Redéu, se m'han acabat les excuses per explicar que he follat.