30 (segona part)

Hui se suposava que havia de complir 31 anys, però tal com vaig anunciar, esta vegada crec que no faré anys i que em quedaré uns altres dotze mesos als 30.

Alguns diran que això és impossible, que tots fem anys, i uns altres que es tracta d'una mostra d'immaduresa o de negació de l'evidència pròpia d'una vedet decadent de la revista, però a tota esta gent li diria, després d'enviar-los a fer la mà, que no, que no és impossible, perquè pense fer-ho, i que tot i que mai he portat plomes ni un vestit de paillettes* sempre he tingut unes cames molt boniques.

A més, com semble més jove del que realment sóc ningú sospitarà de la mentida, com aquella adolescent que este estiu em preguntà si estudiava al col·legi El Pilar i amb tota la cara del món li vaig contestar que sí, que estava a primer de batxillerat.

Així doncs, els propers 12 mesos els passaré de nou amb 30 anys (o amb 30 anys-Segona part, si voleu) i he trobat l'excusa perfecta per al cas que en algun moment un document oficial no em permeta viure esta fantasia:

- M'has dit que tens 30 anys, però ací diu que en tens 31.

- Es tracta d'un error.

- Però si açò és el teu certificat de naixement.

- Et dic que és un error: tu no saps com de malament funciona el Registre Civil de València...

I l'any que ve, ja vorem si em decidisc a fer els 31 o, amb una miqueta de sort, torne a fer-ne 29.

Tot és possible.

* * *

Tot i que està de moda fer ús del terme francés (paillettes), totes les llengües llatines tenen en seu mot particular per definir estos minúsculs discos brillants que s'enganxen a la roba amb una puntada de fil i que poden arribar a produir atacs d'epilèpsia.

Així, en valencià i en italià ha estat esta condició brillant la que ha donat lloc als mots 'lluentó' (o 'llustrí') i lustrino, però els nostres veïns ibèrics, en canvi, han batejat les paillettes amb mots derivats de la forma lenticular, açò és, de llentilla, i en espanyol són lentejuelas i en portugués lantejoula.