Els congressos i assemblees dels partits polítics suposen un exercici de democràcia interna i són una eina fonamental per fer arribar les inquietuds i propostes de les bases als òrgans executius.
Clar que sí, clar que sí.
Si deixem de banda el cinisme, la realitat, però, ens demostra que estes reunions es convoquen de tant en tant perquè així ho diuen els estatuts de cada formació política, ja que a una assemblea la direcció sempre va amb la feina feta pel que fa a temes importants per evitar mostres públiques de fontaneria política i només se sotmeten a votació qüestions menors com el programa polític o alguna ponència i resolució, documents que tenen en la pràctica tan poca transcendència que resulta indiferent si es pronuncien en un sentit o un altre.
Igualment, estes reunions són susceptibles d'esdevindre amb molta facilitat una mena de teràpia de grup en la qual cadascú es lliura amb deler a fer públiques les seues fòbies, fílies, pors i anhels en una mostra d'histrionisme desbocat de cinc minuts de glòria.
El fet, però, que estos actes siguen inútils (en el sentit materialista o immediat) no significa que no siguen necessaris, i per això dissabte de matí em vaig deixar caure al darrer congrés d'Iniciativa abans de les eleccions de maig, en el qual s'aprovaren les diferents candidatures i alguns documents i que comptà amb la presència, entre altres, d'una didàctica i inspiradora Mònica Oltra, d'un Enric Morera que encunyà el terme cleptocràcia per definir el desgovern de la Generalitat Valenciana (gran Enric!) i d'un Joan Ribó tan enèrgic que semblava disposat a fer-se amb mitja dotzena de regidors a l'Ajuntament de València.
Vaig marxar mentre els candidats es feien les fotos per a la premsa amb una única idea al cap: redéu, quines ganes tinc que arriben les eleccions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada