El resultat desitjat

Diumenge vaig dedicar part del dia (la part del dia que no vaig passar d'after o inconscient) a seguir els resultats de les primàries socialistes per triar candidats per a les properes eleccions municipals i autonòmiques.

D'una part, els resultats de les primàries a València ciutat van aconseguir reconfortar-me ja que, a la vista de com els socialistes valencians han decidit fer el nuc de la corda que acabarà per ofegar-los, me n'he adonat que no sóc l'únic que porta una bona època lliurat a l'autodestrucció més absurda i a perdre el temps de forma misèrrima, perquè si el millor que pot oferir el PSPV de la capital per combatre l'omnipresència de Ritona són Calabuig i Matas estem afinats.

Per sort, les primàries madrilenyes, al seu estil, mereixen una miqueta més de respecte i d'atenció, tot i que continue refermant-me en la meua opinió: es tractava d'unes primàries de broma, ja que tots dos candidats eren bons (cadascú a la seua manera), però han obtingut el resultat buscat: mobilitzar el partit i donar-li una projecció política a Gómez que ni ell mateix podia imaginar.

Amb el que no estic gens d'acord és amb un discurs que aparegué al primer minut de fer-se públics els resultats i que parlava d'un derrota de ZP i de l'arribada d'una suposada època de postzapaterisme (sic), com si el President tinguera algun futur després, entre moltes altres coses, d'haver congelat les pensions, d'haver abaratit el comiat i d'haver abaixat el salari de tots els funcionaris públics.

L'únic que dic és que si els madrilenys es desfan de la boja d'Aguirre abans que els valencians ho fem de Rita i de Camps i els seus còmplices pense empadronar-me a Torrelodones i aprendre a ballar el chotis.

Ho jure.