Durant
la segona legislatura de Zapatero molt analistes criticaven la
sobreexposició del president. Consideraven que ZP abusava de les
compareixences i que això traslladava una imatge nefasta dels
ministres, convertits en homes de palla sense transcendència.
L'exemple perfecte podria encarnar-lo Beatriz Corredor, ecs!ministra
d'Habitatge entre 2008 i 2010 i a la qual no podria ni reconéixer
pel carrer, però no només ella: la presència expansiva de ZP
minimitzà el paper de tot l'executiu, des de la (inútil)
Vicepresidència de Manuel Chaves al (invisible) ministeri de Ciència
i Innovació de Garmendia.
La
conseqüència immediata d'esta pràctica és que ZP no cremava
ministres, que era el que resultava més aconsellable, sinó que optà
per l'autocombustió.
Ara,
no podem dir que Rajoy haja optat per fer justament el contrari en
arribar al Govern, ja que el silenci ha estat la pràctica habitual
de Mariano fins i tot quan encara hi era a l'oposició: recordem, per
exemple, com callava davant els escàndols de corrupció de la Generalitat i del PP valencians.
Era
lògic, per tant, que en fer-se amb la presidència del Govern
mantinguera la línia d'evitar donar explicacions i que siguen els ministres els que s'immolen públicament anunciant les noves mesures
que pensen aprovar al Congrés o donant la cara a Brussel·les davant
l'assetjament dels mercats.
Els
mateixos analistes que criticaven l'actitud de ZP han dit que Rajoy
és una persona reflexiva que sap 'mesurar el temps' abans de
pronunciar-se sobre qualsevol tema però a mi em fa la impressió que
fa setmanes que el rellotge de Mariano es va quedar sense piles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada