Tot continua igual

Quan em vaig assabentar que les meues vacances coincidirien amb les de Belén Esteban no sé ben bé per quin motiu vaig pensar que la societat seria capaç d'aprofitar esta circumstància conjuntural i hi trauria alguna cosa de profit.

Així, mentre passejava pels carrers de Pequín i visitava la pagoda de l'Oca Salvatge de Xi'an, part del meu pensament tornava a casa i imaginava que Camps havia dimitit i que Mònica Oltra havia assaltat el Palau de la Generalitat amb un pit a l'aire, que Catalunya renunciava a l'Estatut i sol·licitava la capitalitat d'Espanya o que l'Audiència Nacional decidia il·legalitzar Telecinco per un delicte continuat de terrorisme cultural.

Igualment, mentre recorria els barris més xinesos de Hong Kong i al·lucinava amb els centenars d'escorpins que a Guangzhou es venien en safes al mig del carrer, m'excitava l'expectació del darrer capítol de Lost, la possibilitat d'un exili voluntari de González Pons o que Rita Barbaritat haguera aprés a parlar valencià.

De la mateixa forma, mentre mirava amb menyspreu els horribles gratacels de Xangai i m'emocionava amb les formes de les muntanyes i les boires del riu Li, no podia deixar de jugar amb la idea que Europa deixava de banda les receptes neoliberals per superar la crisi i apostava per una economia real, que Matt i el meu xic em trobaven a faltar tant com jo a ells i que tots dos, de la maneta, vindrien a rebre'm a l'aeroport.

La realitat, però, és que mentre el meu avió aterrava, el meu xic s'enlairava cap a el Carib, on passarà tota una setmana amb els amics, i que en vore'm Matt intentà mossegar-me per haver-lo abandonat durant quasi quinze dies.

Igualment, Camps, l'Estatut i Telecinco no només mantenen llur respectiu statu quo (ante bellum), sinó que Europa s'ha llançat de cap a un ferotge desmantellament de la societat de benestar, el darrer capítol de Lost resultà decebedor, González Pons continua en política i Rita encara no sap ni dir bon dia.

A banda de tot això, el Govern israelià decideix assaltar vaixells carregats de pollosos i de menjar i de joguets per als xiquets de Gaza, ZP està desaparegut (millor així) i superat per les circumstàncies, Andrés Calamaro realitza una defensa de les corregudes de bous amb arguments més propis d'un simi que d'un ésser humà (atenció a la frase 'falta que un uruguayo vaya a Valencia a prohibir la paella' perquè és pròpia de González Lizondo) i el Mundial de futbol no només no ha acabat, sinó que no ha començat encara.

Almenys, però, em consola que Belén Esteban continua de vacances.