A brazo partido

Dimarts vaig anar al cine amb el NIF a vore Los abrazos rotos, tot i que l’opinió de Carlos Boyero, el meu crític de capçalera, recomanava a la seua crònica ¿Qué he hecho yo para merecer esto? justament el contrari: pegar a fugir.

Em vaig contindre fins la meitat de la pel·li, però quan la història ja resultava del tot insuportable vaig esclatar:

- Açò què és?!

Sí, perquè sembla que al senyor Almodóvar li ha passat factura l’abús de les drogues i ens ha regalat una pel·lícula tan dolenta, tan infame, tan malament narrada i pitjor interpretada que no té un altre efecte en l’espectador que obligar-lo a qüestionar novament la utilitat de les subvencions públiques al cine o a plantejar-se l’agressió física a aquells cineastes que de tant en tant recomanen consumir cine espanyol, ja que des dels primers plànols la pel·li perd el sentit i deixa de tindre ni cap ni peus: la història que conta és artificiosa, increïble (en el pitjor sentit de la paraula) i estúpida a més no poder. Les interpretacions dels actors masculins i sobretot, pel seu renom, la de Lluís Homar, són un atac a la intel·ligència i un cop de puny a l’ull.

És cert que té plànols i escenes molt ben rodades; és cert que Pe no està malament del tot; és cert que les referències a Mujeres al borde de un ataque de nervios i a altres grans pel·lícules són una constant, però res d’això és suficient: totes les còpies distribuïdes haurien de ser cremades.