La caverna ix al carrer (un altre cop)

El proper 29 de març l'ultradreta espanyola ha convocat manifestacions a mitja Confederació Ibèrica de Nacions per mostrar el seu rebuig a la reforma de la regulació sobre l'avortament i l'assumpció d'una llei de terminis a este país, cada dia més estrany.

En unes circumstàncies normals resultaria escandalós que estos grups, embravits per l'Església catòlica i autoconsiderats 'defensors de la vida', eixiren a ocupar els carrers per protestar contra un dret si no fóra perquè estem massa acostumats, ja que els ultraortodoxos i talibans repetiran el mateix patró que ja seguiren en les mobilitzacions contra el matrimoni homosexual: eixir al carrer per protestar contra el dret dels altres a fer allò que consideren convenient amb la seua pròpia vida.

En efecte, el més greu d'estes protestes cristianes és que només pretenen negar drets d'altres persones, ja que ningú els obliga a avortar si no volen fer-ho, ni tampoc a ser gai i a tindre el mal gust d'optar pel matrimoni, ni molt menys, tot i que espere que aviat s'encete este debat, a optar per l'eutanàsia si arriba el moment.

Estes persones poden optar per tindre fills quan són adolescents o quan el fetus resulta inviable; són lliures per viure la seua homosexualitat a l'armari o a un seminari; i, també, poden patir tot el que vulguen per demostrar al seu déu que són bones persones.

El que vull dir, i el que és una mostra evident del vertader tarannà d'estes mobilitzacions, és que el sentit de les protestes cal buscar-lo a la part més fonda i fosca de la caverna: allà on uns ciutadans es creuen legitimats per demanar que uns altres no puguen exercir determinats drets: a decidir sobre el propi cos, a no ser discriminat en funció d'una determinada orientació sexual o a no allargar innecessàriament el dolor abans de morir.

I eixa forma d'entendre la convivència social i política té molts noms: que cadascú li pose el que més li agrade.