Ressaca madrilenya

El cap de setmana que he passat a Madrí ha estat completet de veritat i m'ha donat temps per fer allò que tenia en ment, i alguna cosa més que en un principi no entrava dins dels plans inicials, com ara visitar Morocco, la discoteca propietat de l'inefable matrimoni (o experiment de la natura) format per Mario Vaquerizo i Alaska. 

 

Crec que fou la influència d'esta parella infame la que m'obligà a dedicar-me al consum desaforat d'alcohol la nit de divendres i, en conseqüència, a visitar dissabte en un estat de plena ressaca la retrospectiva que el Prado dedicava a Bacon.

Els excessos de la nit de divendres, l'oratge més que brut i els llargs corredors del Prado ens van deixar sense forces per a massa històries la nit de dissabte i vam decidir fer un sopar casolà al pis de l'amiga que ens allotjava al NIF i a un servidor.

A partir d'aquell moment entrarem en contacte amb l'autèntic sentiment lingüístic ibèric, exactament quan una marica madrilenya que també assistia al sopar en escoltar que parlàvem en valencià/català amb Albert va decidir afegir-se a la conversa -sense haver-hi estat convidat- i amollar-nos que es va sentir molt maltractat perquè a Barcelona un porter de la Razz li contestà en català no sé quina pregunta i que el fet li semblà de molt mala educació i, fins i tot, arribà a fer ús del terme 'paleto'.

Ni Albert, ni NIF, ni un servidor vam voler entrar al drap i dir-li el que tocava, això és, que el que sí que és de mala educació és entrar a una conversa privada i retreure un episodi que, sense cap mena de dubte, és fals i que forma part de l'imaginari popular ibèric/mesetari, però la marica madrileny insistí en els falsos retrets i ens confessà, mig traumat, que li havia passat el mateix amb (atenció!) un taxista a Barcelona!

Després d'aquell anunci vam veure amb claredat que ens trobàvem davant una sabata madrilenya, extrem que confirmà amb escreix quan situà les Guerres Carlines a l'època de Felip V i no ens va permetre posar-ho en dubte al·legant que 'saqué un diez en Historia'.

Al matí següent, i encara mig afectats perquè una marica madrilenya no havia aconseguit superar que a Razzmatazz algú parlara en català, ens vam apropar a CaixaForum Madrid, en les escales de la qual em vaig fer amb una gorra roja que algú havia perdut i que portava serigrafiat un cor amb ulls i boca i el lema 'Derecho a vivir', la qual ja es troba junt a la motxilla commemorativa de la visita de Ratizguer a València al meu particular museu del horrors cristians.

En acabar la visita a l'edifici i a l'exposició dedicada al fauvista Vlaminck, vam decidir recórrer el Paseo del Prado en direcció al Banc d'Espanya (poques hores abans de la intervenció de la Caja de Castilla la Mancha) per assistir en primera persona a les últimes respiracions de la manifestació convocada per la caverna contra el dret de les dones a avortar, i l'espectacle que vam presenciar no podia ser més dantesc: grups de joves catòlics ballaven i cridaven mentre sonava la música i la lletra de Libertad sin ira de Jarcha i el We are the champions de Queen mentre un jove anunciava que passarien unes vidrioles/guardioles per recaptar la voluntat per continuar amb la campanya a favor de la vida (sic).

He tornat a València, doncs, carregat amb el catàleg de l'expo de Bacon i una làmina d'un dels seus Innocencis X, amb una gorra antiavortista, amb un fullet d'informació d'un centre de desintoxicació per a cocaïnòmans i amb més prejudicis contra la mentalitat conservadora espanyola que els que ja portava de casa i que n'eren molts, potser massa.

Però és que m'ho he passat de conya.