diumenge, 31 d’agost del 2014

AussieTrip (III): els companys de viatge



Un poc abans de l'hora acordada em vaig apropar al punt de reunió. Als pocs minuts van arribar dos xiques i ens vam saludar en anglés. De seguida, però, vaig llegir el títol del llibre que portava una a la mà i els vaig preguntar: “Perdoneu, però, d'on sou?”.

Es van mirar i la més guapa va dir: “Cafor, tia. Cafor. Som da Barsalona”.

Òbric parèntesi. Durant el viatge em vaig creuar amb molta gent de casa: a Dubai vaig coincidir amb uns valencians de Beneixama que anaven a Sud-àfrica; a l'aeroport de Tasmània amb unes catalanes que visitaven Austràlia aprofitant que a Adelaida havien fet enguany el congrés (!) internacional (!!) de puntes de coixí (!!!) (encaje de bolillos en cristià); tota la tornada la vaig fer en companyia d'un informàtic de València que estava treballant a Melbourne; a Sydney... Bé, de Sydney ja en parlarem. Tanque parèntesi.

I eixes van ser les últimes paraules que vaig creuar amb les barcelonines, i no perquè jo tinguera por per si em preguntaven la meua opinió sobre el procés o sobre el Molt ecs!Honorable Pujol, sinó perquè a banda de comportar-se com autèntiques idiotes, vaig preferir la companyia dels nouvinguts.

A poc a poc es va completar el grup: les dos catalanes, un italià de Verona, una australiana de mitjana edat que assegurà només arribar que venia fugint del marit, mitja dotzena d'asiàtics i jo. La cosa, a priori, no podia acabar bé.

Ens vam presentar, vam creuar quatre paraules i vam encetar la ruta. La primera parada tingué lloc al parc nacional de Mount Fields i fou una metàfora de la primera part del viatge: boscos d'eucaliptus gegants, pluja, fred, fang i jo amb unes sabatilles roges de loneta completament xopes.



dijous, 21 d’agost del 2014

AussieTrip (II): amb Tasmània a la contra



Als museus de Hobart tot està mort o extingit. 

 
Dimecres de matí vaig marxar a Tasmània. Havia reservat una plaça en un grup de gent desconeguda que em portaria durant cinc dies a recórrer l'illa, però la ruta començava dijous, així tenia un dia per a conéixer Hobart, la capital, amb tota la tranquil·litat del món.

O això em pensava, perquè quan em vaig enlairar ho vaig fer evitant pensar en el que havia vist a la televisió els dies anteriors a Melbourne: el mateix dimecres arribava a Tasmània un turmenta antàrtica (!) que no només faria abaixar les temperatures, sinó que anunciava pluja per a tota la setmana.

La turmenta, puntal, va arribar a l'illa al mateix temps que jo i a l'aeroport, ja aterrats, ens va tocar esperar mitja hora per poder eixir de l'avió perquè amb el vent que feia, segons el personal de la tripulació, ningú ens podia assegurar que arribaríem vius a la terminal.

Durant tot el dimecres no va deixar de ploure, així que de Hobart només vaig poder visitar un parell de museus (on tot estava mort o extingit) abans de tancar-me a l'hostal i preparar-me per a la ruta.

Al fred antàrtic i a la pluja havia de sumar un altre inconvenient: el dia anterior, no sé com, em vaig fotre el genoll dret, de forma que quan caminava no podia flexionar la cama i em tocava arrossegar-la del mal que em feia.

Encetava un viatge de cinc dies de boscos, platges, muntanyes, llacs i albergs en un estat lamentable: banyat, gelat i lesionat.

I encara em faltava conéixer els companys de viatge...





dilluns, 18 d’agost del 2014

AussieTrip (I): Madrid ens roba i Nick Mulvey és més guapo en persona



Madrid ens roba (la maleta)



Sembla una xorrada, però fer una maleta per a temperatures que en alguns moments no superen els cinc graus quan a València ja passàvem dels trenta no és gens fàcil. La nit anterior a encetar el viatge a Austràlia, però, me la vaig mirar oberta damunt del llit i, a banda de preguntar-me si podria tancar-la, em vaig dir: “Ho tinc tot”.

No estava especialment inquiet pel viatge: ja estava mentalitzat que eren moltes hores i que em tocava fer-ho sol, però gràcies a les indicacions del meu amic A. i a la informació que havia obtingut d'Internet sabia perfectament què havia de fer als aeroports de València, Madrid, Dubai, Singapur i, finalment, Melbourne.

Òbric parèntesi. És cert que els dies anteriors a emprendre l'aventura semblava que els avions queien com a mosques a Ucraïna, Àfrica o qualsevol oceà, però això no em preocupava gens, perquè sempre he pensat que morir en un accident aeri no és tan mala opció: no pateixes massa i la família rep una bona indemnització. Tanque parèntesi.

En resum, que no hi havia res que em preocupara abans de marxar i el primer contratemps del viatge fou, justament, el més previsible: em van perdre la maleta.

Vaig aterrar a Melbourne després de més de 30 hores de viatge completament desbaratat: no sabia si tenia son, fam, set o mal de panxa. El primer problema, però, es va plantejar al control d'immigració, perquè a Barajas vaig comprar un cartó de tabac i a Austràlia només es pot entrar amb 50 cigarrets estrangers. Em sobraven, doncs, 150 cigarrets.

Òbric parèntesi. En aquell moment encara no ho sabia, però un paquet de tabac a Austràlia val 22 dòlars. Tanque parèntesi.

Per sort, els australians són bona gent i no em van preguntar ni escorcollar res i vaig entrar a Austràlia com correspon: com un contrabandista.

Ja a sòl australià em vaig adreçar a la cinta d'equipatges i vaig perdre allà una hora esperant la meua maleta, fins que em vaig adreçar al punt d'informació i em van confirmar que sí, que la meua maleta no havia arribat a Melbourne i que, de fet, ningú sabia on estava.

Vaig donar el telèfon del meu amic A. perquè m'avisaren quan algú la trobara i vaig marxar a la ciutat sense jaqueta, sense maleta i sense una puta camiseta per a poder canviar-me, de forma que em va tocar anar urgentment de compres: calçotets, camisetes i calcetins nous.

Havia eixit de València divendres, havia arribat a Austràlia diumenge (!) i dimecres de matí marxava a Tasmània una setmana, de forma que tenia 48 hores per a recuperar la maleta amb tota la meua roba o no podria anar a Tasmània o bé, si volia anar-hi, hauria de comprar-m'ho tot nou.

De moment, però, entre la roba que m'havia comprat i el que em deixà A. vaig poder anar fent i, al remat, dilluns de matinada van telefonar:

Hem localitzat la seua maleta.
Per fi! I on està?
A Madrid.
A MADRID??
Això és.
I quan se suposa que arribarà a Melbourne?
Si tot va com ha d'anar, dimarts de vesprada li la portarem on vosté ens diga.
Mire, senyora, estem a dilluns i dimecres de matí marxe a Tasmània. Ací les botigues tanquen a les cinc de la vesprada i dimarts tinc una entrada per a un concert. Necessite saber quan tindré la maleta per poder organitzar la meua puta vida a Austràlia.

Sí, potser estava una mica boig.

D'acord, senyor, passaré una nota per dir que és urgent.

I sembla que funcionà, perquè dimarts, a les cinc de la vesprada, un vell em deixava la maleta a la porta de casa. Em vaig emocionar tant que vaig abraçar el vell i, en obrir la maleta, em va caure una llagrimeta.

Em vaig canviar de roba i vaig marxar volant al centre: arribava a temps al concert de Nick Mulvey i sí: és més guapo en persona.



 

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails