Nous escenaris: Barcelona

S'han acomplert tots els pronòstics i els socialistes (i companyia) hauran d'abandonar l'Ajuntament de Barcelona a favor de Convergència i Unió, fet que suposa que per primera vegada la dreta autòctona es fa amb l'ajuntament de la capital del país.

Òbric parèntesi. La constitució de l'Ajuntament de Barcelona està pendent d'un últim recompte per veure si el PP encara pot arrapar un regidor més a CiU, però tant fa qui al remat se'l quede: el resultat serà el mateix. Tanque parèntesi.

A la vista de quina marxa porta Mas a Catalunya és fàcil preveure, doncs, com seran els quatre anys que els barcelonins tenen per davant: si des de novembre el nou Govern convergent s'ha dedicat, amb el silenci còmplice del PP de Sánchez-Camacho, a retallar les despeses en educació i sanitat públiques, a fotre d'hòsties als pollosos de plaça Catalunya, a refregar-se en un toll de populisme ranci, a demanar un concert econòmic a l'estil basc i navarrés i a jugar amb el cadàver de ZP (gairebé arribant a la profanació), tot indica que els quatre anys que Trias ha de tindre l'alcaldia de Barcelona també faran baixar la cara al conjunt del catalans.

Efectivament, els resultats de CiU a la ciutat comtal no li garanteixen un govern plàcid i necessitarà el recolzament del PP d'Alberto Fernández, el qual ja ha posat preu als vots positius als pressupostos: Badalona.

Així, CiU s'ha vist obligada a deixar la tercera ciutat del país en mans de l'impresentable i xenòfob Garcia Albiol a canvi de garantir-se el suport a Barcelona amb l'excusa que deixarà governar el partit més votat a cada ciutat, posició que ha estat ignorada pels convergents tarragonins, els quals, amb tota probabilitat pactaran també amb el PP per desallotjar els socialistes del govern municipal. I no hem de descartar tampoc que els convergents acaben pactant amb l'extrema dreta de Plataforma per Catalunya per fer-se amb l'ajuntament d'El Vendrell.

Òbric parèntesi. La situació al tarragoní és greu: podríem acabar veient el candidat popular Ale-Ale-Alejandro Fernández (aquell que versionà el hit de Lady Gaga) amb responsabilitats de govern a Tarra-tarra-tarragona. Tanque parèntesi.

Els catalans haurien de saber què fan amb el seu vot cada cop que opten pels convergents i que propostes (clarament il·legals dintre del marc jurídic actual) com la de negar l'assistència jurídica als estrangers que encara no porten sis mesos empadronats ens fan sentir vergonya a aquells que en alguna ocasió hem sentit respecte, encara que siga una mica, per Catalunya.

Ressaca electoral

A estes hores del dilluns encara estic gaudint de la ressaca de les eleccions.

Òbric parèntesi. Parle d'una ressaca no només metafòrica, ja que a ningú més se li va ocórrer la idea de portar una botella de vodka a l'hotel de concentració de Compromís a València. Tanque parèntesi.

És cert que el Partit Popular al meu poble s'ha fet per primera vegada amb la majoria absoluta, que repetirà governs a la Generalitat i als principals ajuntaments del País i que ha fet que la Confederació Ibèrica de Nacions siga tota blava, però res d'això em llevarà el somriure (taronja) que se'm dibuixà a la cara quan les dades dels primers sondejos es confirmaven: Compromís es convertia en tercera força política a Les Corts, Joan Ribó entrava al cap i casal amb tres regidors i per tot el país apareixia una plaga de caretes amb somriures descarats, especialment a l'Horta de València.

Potser algú pensarà que és contradictori alegrar-se per uns resultats que mantenen un partit farcit de corruptes a les institucions valencianes, però seria injust descarregar tota la responsabilitat en la coalició que forma Compromís (i també, d'aquella manera, en EU) i obviar el que resulta més evident: el PSOE valencià no ha fet els deures.

Efectivament, són els socialistes els que han fet una campanya lamentable, els que presentaven uns candidats que no guanyarien ni la presidència de la comunitat de veïns i als que, en definitiva, la societat valenciana ha castigat per no haver sabut fer oposició ni per ser capaços de generar ni optimisme ni possibilitat de canvi.

Davant este panorama, Compromís esdevé la tercera força al País en nombre de vots i de regidors, obté un digníssim 9% de vots a la capital i tres regidors amb Joan Ribó al capdavant i, contra totes les enquestes que ens deixaven fora de Les Corts, sis seran els diputats, amb Morera i Oltra com a referents, que ocuparan escó a la cambra valenciana.

En resum, ha quedat demostrat que, davant la inutilitat dels socialistes, l'invent que ha permés sumar el valencianisme polític i l'ecosocialisme ha donat el resultat esperat i que si el PP ha de témer alguna cosa és a l'èxit de Compromís.

Ara només cal posar-se a treballar per determinar quina serà la candidatura que aprofite este èxit de cara a les eleccions al Congrés i al Senat de l'any que ve, perquè queda menys d'un any per posar una nova veu valenciana a Madrid.

Que es vagen preparant: el futur del País Valencià passa per Compromís.

A votar!

L'arribada de la jornada de reflexió (sic) que posà fi a la campanya electoral i el mateix dia de les votacions han vingut marcats per les concentracions que al voltant del moviment Democràcia real JA! encara hui es mantenen ben vives a les principals places espanyoles i no, paradoxalment, per la feina que els grans partits han fet fet durant estos quinze dies.

Tots els telenotícies han obert tota la setmana amb imatges en directe de les diferents acampades i el gran interrogant és saber quina serà la repercussió electoral de les protestes i dels missatges que volen fer-nos arribar. Qui guanya amb les protestes? La dreta perquè l'esquerra es quedarà a casa? El PSOE perquè fa dies que es mostra 'comprensiu' amb els joves (i no tan joves) acampats i per la criminalització que la caverna ha fet dels manifestants? Els partits minoritaris que recolzen este nou moviment i que ja incloïen gran part de les seues reivindicacions en els respectius programes electorals?

Personalment no considere que estes últimes mobilitzacions eviten allò que ja sabem sobre el dia de hui: que el PSOE es precipitarà a l'abisme, que el PP no perdrà cap de les places que ja té assegurades i aquelles que les enquestes li atribuïxen des de fa setmanes i que el resultat dels partits minoritaris hauria de vindre determinat per la feina feta i no per canvis d'última hora.

No vull dir amb això que inclús que aquells que ens mostràrem (i encara hui ho fem) prou escèptics sobre la utilitat immediata de les protestes (i sobre els efectes reals que tindran) però que hem passat a vore-ho amb uns altres ulls, per allò de la mobilització social, de l'esperit crític i del qüestionament del sistema que ens imposen, no valorem com toca este moviment.

Caldrà concretar les propostes, centrar les reivindicacions i canalitzar els esforços pel camí que corresponga si no volem deixar passar l'oportunitat que este moviment ha posat en marxa i que les protestes encetades el 15 de maig no siguen flor d'un dia, però això serà a partir de dilluns: hui el que toca és apropar-se al col·legi electoral i votar.

I si és per Compromís, molt millor.  

Avança la campanya

He de reconéixer que al poble estem fent la millor campanya possible: mentre la resta de partits fan el tòtil penjant pancartes i organitzant actes on reparteixen orxata o munten futbolins humans (!), en la meua candidatura hem tingut el trellat de planificar una estratègia electoral basada en la proximitat.

Així, sense oblidar la presència pública en cartells i tanques de publicitat (impressiona vore't en una imatge de tres metres d'alçada a l'entrada del poble), estem treballant a peu de carrer, parlant amb els veïns i distribuint material de campanya gairebé de forma personal: per zones del poble i per problemes concrets, repartint el pes de la candidatura no només en el cap de llista, sinó també en la resta dels principals candidats.

Òbric parèntesi. Per descomptat, també es fa campanya a Internet, amb blocs i xarxes socials, i la primera conseqüència és la denúncia que m'ha interposat un actual regidor de l'Ajuntament davant la Junta Electoral. Sorprenentment, no ha estat el PP qui m'ha denunciat. Tanque parèntesi.

Tot això fa que al llarg del dia hages parlat amb molta gent per, primer, presentar-te i, a continuació, explicar les propostes de Compromís, escoltar els seus suggeriments (generalment sense cap ni peus) i llançar somriures a tort i a dret.

En general, tot i que resulta esgotador, la gent respon amablement encara que, de tant en tant, algú és capaç de deixar-te sense paraules:

- Hola, bona vesprada, sóc Martí i estem repartint el programa electoral de Compromís per si vol...

- ¿Y a mí qué coño me importa todo esto?

- Home, senyor... el dia 22 són les eleccions...

- A mí eso me da igual... lo que me preocupa es que mis hijos me llevan este sábado a una residencia porque quieren deshacerse de mí.

Vaig guardar silenci per si de cas el vell s'emocionava i em fotia una hòstia amb el gaiato.

- Así que, como comprenderás, me importan un carajo las votaciones.

I vaig optar per fer mutis perquè, total, el pobre home tenia motius per estar emprenyat i perquè hi ha coses que els polítics no podem solucionar.

La recta final: tots a votar

He encarat esta última setmana de campanya amb la ressaca d'un cap de setmana a la Villa y Corte que ha implicat escorcolls de policies nacionals d'incògnit a un local de mala mort, visita a afters infernals, passejos pel Madrid més cutre i ranci i l'allotjament a la mateixa Castellana, entre el Bernabéu i el Ministeri d'Economia espanyol.

L'arribada de nou a la lluita electoral ha estat emmarcada per la detenció als EUA del director de l'FMI per unes suposades agressions sexuals i no, curiosament, per allò que ja tenim més que comprovat: que l'FMI s'ha dedicat a estendre el liberalisme com si es tractara d'una nova plaga bíblica, a desmantellar l'estat del benestar a mig planeta, a qüestionar els sistemes públics de protecció social, a condicionar els rescats econòmics al fet de deixar els estats com si un tsunami els haguera passat per damunt...

Imagine, si vull ser generós, que tot això serà el que reivindiquen (entre altres coses) els manifestants que al llarg del cap de setmana s'han concentrat a diverses ciutats espanyoles demanant una “Democràcia real JA!” (sic), però si deixe de banda la ingenuïtat no puc fer una altra cosa que estar en contra d'aquell discurs que no diferencia entre uns polítics i uns altres i que repeteix com un avemaria allò de 'No els votes' perquè al remat és justament la gent suposadament crítica la que es queda a casa i, paradoxalment, els més immobilistes els que acudiran en massa a votar el proper diumenge.

És a dir: justament per 'no votar' tenim el govern que tenim i, per això, diumenge cal que tots aquells que no estem d'acord amb les motos que ens venen i que pensem que hi ha altres formes de fer les coses anem a votar.

Diumenge, tots a votar. 

PS: per descomptat, no puc evitar dir-ho: la presència de Willy Toledo en qualsevol acte o reivindicació no fa una altra cosa que restar credibilitat a les protestes.

 

Mònica al despatx

 

 

Este matí havia de coincidir amb Mònica Oltra en un acte de campanya electoral de Compromís al meu poble i vaig proposar que el punt de trobada fóra el meu despatx, RasoirOffice.

- M'agrada molt el despatx... si algun dia em quede sense faena vindré ací a demanar-vos-en.

Seria de conya: se suposa que és Mònica qui ha de donar-me un càrrec de confiança i no al revés.

Per sort, tot apunta en la direcció contrària i Oltra tindrà molta feina a partir del 22 de maig.

I jo també.

E2011: Ara sí

Esta mitjanit comença la campanya electoral per a les eleccions municipals i autonòmiques i els que mai n'han fet una asseguren que la Confederació Ibèrica de Nacions sempre està de campanya.

Ho expliquen apel·lant al sistema autonòmic que patim i que permet la coexistència d'estes eleccions amb comicis generals, europeus i els que celebren pel seu compte les comunitats atòmiques considerades nacionalitats histèriques, de forma que la sensació que es trasllada a la ciutadania és la de una campanya contínua i infinita.

Les municipals no són, però, unes eleccions comparables a la resta, ja que l'ajuntament constitueix el graó més immediat als seues problemes i, encara que és inevitable que el clima de política estatal i atòmica hi tinga certa repercussió, el vot no està tan marcat per qüestions ideològiques o de partit. Això dóna lloc a resultats particulars i és possible trobar, per exemple, municipis que a nivell local opten majoritàriament per un partit i a nivell autonòmic voten tot el contrari en funció de les fílies i les fòbies que cadascú cultiva envers els candidats.

Amb la campanya local, en sentit estricte, ocorre el mateix que amb la política municipal: és la més miserable, però també la més agraïda; la més sacrificada, però també la més satisfactòria; la més humil, però també la més resolutiva.

La política local, en definitiva, et permet intervindre i solucionar els problemes de la gent de forma més immediata, i la campanya electoral exigeix baixar al carrer i escoltar què preocupa veritablement la societat que t'envolta, però també passar-ho bé amb els amics, agafar alguna borratxera i, amb una mica de sort, lligar amb algun votant indecís. 

Que una cosa no lleva l'altra.    

E2011: Bildu, tampoc, no és legal

 

La dreta espanyola i, també, gran part de l'esquerra argumenten que a la Confederació Ibèrica de Nacions no es persegueixen idees i que la nostra democràcia és tan gran, tan ideal i tan de color de rosa que qualsevol plantejament polític hi té cabuda.

Estos polítics i els gossos-altaveus que reprodueixen abnegadament els seus missatges afirmen que les idees abertzales estan representades per partits com Aralar o Nafarroa Bai i que, per tant, qui haguera volgut votar Sortu o Bildu pot fer-ho a favor d'estos altres partits que, almenys de moment, encara no han estat il·legalitzats per la Justícia espanyola. Això és tan democràtic com no legalitzar el PSOE i recomanar als seus votants que opten pel PP ja que, al remat, uns i altres realitzen les mateixes polítiques.

El pronunciament del Suprem que impedirà que les més de 250 llistes de Bildu puguen concórrer a les eleccions no només deixarà milers de ciutadans sense veu sinó que fa un pas més enllà i il·legalitza de fet partits com Eusko Alkartasuna i Alternatiba, formacions democràtiques que formaven part de la coalició i que havien apostat per forçar els candidats abertzales a condemnar la violència i a desmarcar-se d'ETA, que és justament allò que exigeix la Llei de Partits per permetre que un partit puga presentar-se a unes eleccions.

Batasuna ha afirmat que el procés polític i l'aposta per la pau continuen en marxa, malgrat la sentència del Suprem i a l'espera del recurs del Constitucional, la qual cosa posa en evidència que ara va de bo, que no hi ha marxa enrere i que el Govern espanyol, no oblidem que fou qui impugnà les llistes, s'ha demostrat incapaç de gestionar la fi d'ETA sense caure en el parany i cedir a la pressió del PP i d'uns tribunals que resolen basant-se en criteris polítics i no segons allò que diu la Llei.

Després de quaranta anys de democràcia no només hem de vore com a Espanya s'il·legalitzen partits i el PP i el PSOE continuen aprofitant-se de l'existència d'ETA, sinó com les forces vives de l'Estat estenen el concepte de terrorista a partits democràtics i a gran part de la societat (basca i espanyola) que pensem que la solució a tot açò passa per la política.

El Suprem i el Govern han aconseguit allò que semblava impossible: fer ETA més gran del que era. 

 

E2011: Qui té por al 5%?

 

El ressò de l'enquesta de Público d'este cap de setmana ha estat significatiu, entre altres coses, perquè s'ha preguntat per les candidatures tal com, efectivament, es presentaran a les eleccions de maig, un fet que a un país normal no hauria de considerar-se extraordinari, sinó la cosa més normal del món.

En realitat, fa més de dos anys que quedà clar que a les properes eleccions Bloc, Iniciativa i Verds repetirien candidatura conjunta sota la fórmula de Compromís, però malgrat això fins fa quatre dies els mitjans han insistit a publicar enquestes sense tindre en compte esta circumstància, la qual cosa fa palés quin és el nivell de la premsa que ens toca llegir (i patir) a este país d'orxata i de fartons.

Òbric parèntesi. I també quins són els seus interessos i servituds. Tanque parèntesi.

L'enquesta de Público, que compta amb una mostra de 1.200 entrevistes, revela que Compromís tindrà un espai a les Corts en superar la vergonyosa barrera electoral del 5%, una altra anomalia de les moltes que afecten este país de paella i allipebre, i que són els seus diputats els que més mal poden fer al resultat del PP.

Independentment d'això i des del meu punt de vista, l'enquesta només fa que confirmar el que a dia de hui resulta més que una sensació: Compromís no només entrarà a les Corts i es convertirà en la formació clau a molts ajuntaments, sinó que el seu resultat serà molt millor encara.

I això per moltes raons: d'una part i a diferència del que passà durant la primera edició de Compromís, tota la militància dels diferents partits creuen en el projecte i no existeixen recels. En este sentit només cal vore, per exemple, la forma que té la militància del Bloc d'aclamar Mònica Oltra o Joan Ribó als actes de precampanya o el fet que els discursos de Morera siguen assumits sense problemes pels membres d'Iniciativa i comparar esta situació amb la urticària que provocava la desapareguda Glòria Marcos entre el vot valencianista.

En segon lloc, un altre fet determinant que portarà Compromís a les Corts és la feina feta: ara amb Morera i abans amb Oltra, l'acció política de Compromís ha tingut una repercussió considerable que s'ha sabut vendre a través de xarxes socials (hui en dia d'una importància innegable) i dels col·lectius socials, el que fa que Morera tinga un grau de coneixement entre el votant valencià que dobla el de Marga Sanz, la candidata d'EU, i que Oltra haja aparegut en algunes enquestes amb una valoració superior a la del mateix Camps.

A banda d'això, altres elements que insisteixen en la idea serien una participació prevista relativament baixa, el poc entusiasme que desperta Alarte fins i tot entre els socialistes, la denúncia implacable que Compromís ha fet de la corrupció del PP, una imatge electoral moderna i agradable, un programa que defuig el sensacionalisme i que toca de peus a terra, el recorregut que encara li queda al cas Gürtel, la contínua presència de Compromís al carrer, la implantació que el discurs ecosocialista pot tindre al vot urbà i la consolidació del vot tradicional del Bloc.

Tot plegat no fa una altra cosa garantir la futura presència de Compromís a les Corts Valencianes i, per tant, no entenc com encara hi ha qui té por al 5%. 

 

E2011: un compromís de cara a eleccions

Dissabte de matí, en un estat post coitum, vaig assistir a l'acte de presentació dels candidats autonòmics i municipals de la Coalició Compromís per a les eleccions de maig.

L'acte va confirmar el que fa temps que resulta una evidència per a qualsevol que se moleste a seguir la política valenciana, tot i que siga per damunt: que a este país la vertadera alternativa a les polítiques destrellatades i al malgovern que encapçala el Molt ecs!Honorable i el rosari de consellers imputats passa per esta coalició formada per Bloc, Iniciativa i Verds.

Em va sorprendre gratament l'organització de l'acte, que fou dinàmic i professional, com correspon a un partit que aspira a ser clau en molts ajuntaments i a obtindre una considerable representació a les Corts Valencianes.

Si la forma fou correcta, el contingut resultà espectacular, amb els candidats desgranant els principals punts del programa electoral i demostrant que sí que existeixen unes altres polítiques i una altra manera d'entendre la cosa pública a la que el PP i el PSOE valencians ens tenen acostumats i que un discurs encoratjador és el remei perfecte per combatre la desafecció de la ciutadania envers la política i les nostres institucions.

I tot això està molt bé, i tots esperem que Morera, Oltra, Mollà i Pañella obtinguen un resultat excel·lent a les Corts i que els candidats locals, especialment Ribó a València, facen el mateix als respectius ajuntaments, però per a mi el vertader objectiu d'este acte era retrobar-me amb el xic que en l'última convocatòria de Compromís de forma inconscient em va disparar una fletxa directa al cor, i del qual malauradament no vaig trobar ni rastre.

Però, no només sóc optimista pel que fa als resultats de Compromís, i he decidit que durant la llarga precampanya no em perdré cap acte per vore si me'l torne a trobar i també he informat Morera i Oltra perquè estiguen ben atents per si coincideixen amb un xic jove, sobre el metre setanta-cinc, d'uns 25 o 26 anys, amb ulls blaus i més templat que el món: eixe, igual el càrrec que m'han promés, també esta reservat.

E2011: Inauguracions

Estos últims dies hem assistit a un allau indecent d'inauguracions d'infraestructures variades per part d'alcaldes i de presidents atòmics, ja que la nova regulació electoral prohibirà fer-ho a partir de hui mateix, donat que ja estan convocades oficialment les properes eleccions autonòmiques i municipals.

Estos actes es presten al despropòsit més absolut i si, per exemple, la inefable Esperanza Aguirre tallava la cinta d'un hospital a mig construir, l'imminent ecs!alcalde de Barcelona passava un cap de setmana d'inauguracions contra rellotge amb butifarrada popular inclosa.

La bogeria màxima, però, hem hagut de suportar-la els valencians amb la inauguració de l'aeroport de Castelló, una infraestructura absolutament delirant que no sabem si es posarà algun dia en funcionament.

Si la idoneïtat i el cost d'esta construcció era més que qüestionable, la seua inauguració ha posat en evidència que els governants valencians han arribat a la conclusió que poden insultar la ciutadania sense que els tremole la mà, ja que, efectivament, l'aeroport està acabat, però no hi ha cap data prevista perquè el primer avió s'enlaire o aterre a les flamants instal·lacions que el president de la Diputació de Castelló, l'imputadíssim Fabra, portava entre cella i cella des de feia anys, la qual cosa ha fet que la notícia no siga la inauguració d'un aeroport, sinó la d'un aeroport sense avions.

Inaugurar un aeroport que no se sap si algun dia entrarà en funcionament podria ser la idea original d'un original esquetx satíric, però si hi afegeixes els elements que van acompanyar este acte de propaganda, a saber: la presència d'una autoritat eclesiàstica que llançava aigua d'un perol, autobusos plens de jubilats de mig país, l'escultura gegant d'un bufó de la cort, un discurs de Camps passat d'amfetamines i l'anunci del mateix Fabra d'obrir durant un mes i mig l'aeroport i les pistes d'aterratge perquè qui vulga puga visitar-les i fer-hi una passejada, l'acte deixa de ser satíric per submergir-se de ple en l'esperpent més delirant.

Cal urgentment que algú inaugure el trellat a este país. 

 

E2011: Sortu no és legal

 

Les primeres notícies parlaven d'un 3 a 13. Després la cosa pujà a 5 a 11, i poques hores després ja coneixíem el resultat definitiu, molt més ajustat: 7 a 9. Amb un parell d'hores més d'incertesa i especulacions potser Sortu haguera obtingut el vist i plau de tots els membres del Tribunal Suprem i hui seria un partit legal, però al remat s'imposaren les tesis del Govern, representat per l'Advocat de l'Estat, i un partit que condemna la violència als seus estatuts no podrà concórrer a les eleccions municipals i autonòmiques de maig.

Encara no coneguem la sentència i els motius concrets que expliquen la prohibició d'inscripció de Sortu al Registre de partits polítics del Ministeri de l'Interior però el fet que el Tribunal s'haja partit en dues parts dóna munició, i de quina forma, als abertzales per continuar presentant-se com les víctimes de la repressió espanyola.

A l'espera de conéixer la sentència i els tres vots particulars que el Suprem ha emés, sí que és possible valorar les qüestions polítiques que s'han plantejat abans, durant i després del pronunciament de la Justícia i, en concret, una que em resulta especialment cridanera: molts polítics (el PP en un sentit monolític i el PSOE amb unes mínimes escletxes) s'han pronunciat a favor de la il·legalitat de Sortu perquè segons ells no era una altra cosa que la continuació de l'antiga Batasuna i, per tant, d'allò que s'anomena 'branca política d'ETA'.

Però és que justament d'això es tractava, no? Vull dir: no tindria cap sentit que, posem per exemple, el PNB o EA condemnen ara el terrorisme perquè ho han fet sempre; o que el PSE i el PP del País Basc incloguen als seus estatuts que no recolzen la violència, perquè, en teoria, mai ho han fet, ja que al remat tot això no suposa cap avanç real per aconseguir un escenari de pau a Euskadi que permeta fer política sense sang.

Si Sortu no fóra l'hereva natural d'ETA no tindria cap mèrit ni interés que els seus estatuts condemnaren la violència i que els seus dirigents no manifestaren que volen fer una altra cosa que política, deixant de banda l'assassinat, l'extorsió i les amenaces.

Eixe és justament l'avanç que el Suprem ha qüestionat, perquè en realitat ja comptàvem amb el fet que l'Associació d'Ames de Casa de Portugalete o els Amics del Bacallà al pil-pil de Donosti condemnaren l'ús de violència, però és que qui no ho havia fet fins ara era la pròpia ETA.

E2011: Zapatero candidat?

 

Una prova incontestable del fet que la Confederació Ibèrica de Nacions es considera un estat quasi federal és que l'assumpte polític del moment i el que marcarà tota la precampanya és saber si Zapatero haurà anunciat que no serà candidat l'any ve abans o després de les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig.

Busca qui t'ha descentralitzat.

Jo no sé si, com diuen els rumors, serà el 2 d'abril quan ZP anuncie que no serà candidat o si els editorials d'El País i els barons socialistes que veuen perillar les respectives paradetes atòmiques li deixaran allargar-ho una miqueta més, però el que tinc ben clar és que no repetirà i que el PSOE encetarà unes primàries per triar el nou candidat. O candidata.

La fi de ZP és conseqüència, sobretot, de la gestió que el Govern ha fet de la crisi i d'unes xifres d'atur insuportables, però també d'uns ministres invisibles i inservibles, de la capacitat innata de l'Executiu per fotre's a tots els embolics i per ser incapaç de solucionar pràcticament cap situació lleugerament complicada sense haver de recórrer als retalls socials.

Curiosament, la fi de ZP no suposarà necessàriament la dels socialistes espanyols, ja que un nou candidat (o candidata) podrà -si no ho fa malament del tot- rentar la cara del Govern i fins i tot, guanyar les properes eleccions. Recordem a este respecte que Mariano Rajoy és capaç de perdre uns comicis fins i tot amb una xifra oficial de cinc milions d'aturats.

De moment, però, ja estem a menys de dos mesos de les eleccions municipals i autonòmiques i podem dir allò de: “Senyor pirotècnic...”.