AussieTrip (i V): De Melbourne a Sydney

 

A Melbourne la roja roja victoriana 

té la batalla perduda contra el vidre dels gratacels

 

En tornar de Tasmània em vaig dedicar a gaudir de Melbourne abans d'encetar l'última parada del viatge, que seria Sydney.

Les casetes de Brighton, la impressionant Great Ocean Road, els barris europeus com Carlton o Fitzroy, la part de la ciutat en expansió, com la zona de Queen's Victoria Market o els Docklands i on els nous edificis d'apartaments substitueixen a un ritme impossible els antics edificis industrials, o Southyarra, el barri més de moda i on fer-se la barba val 50 dòlars.

La impressió general que em féu Melbourne fou la d'una ciutat a mig camí entre una capital europea i una asiàtica, una barreja entre Berlín i Hong Kong però que no és ni una cosa ni l'altra, i per a la qual el futur té un guanyador clar: Àsia.

 Les casetes de bany de Brighton, una setentena i totes diferents.

La Great Ocean Road: 300 km de costa on Austràlia s'ha entregat a l'oceà

L'òpera de Sydney, que no cau a trossos

A Sydney vaig marxar només dos nits. “A la tele han dit que vénen els dos dies més plujosos de l'any” em va anunciar el conserge de l'hotel, un català del Vallès. “És que tinc molta sort”, vaig contestar.

Vaig deixar les maletes i em vaig llançar al carrer. Només havia de recórrer una avinguda per a arribar al port i a la icònica Opera House. Una avinguda de tres quilòmetres, això sí, que m'obligava a creuar tot el centre financer, més desordenat, més asiàtic i amb més gratacels que el de Melbourne.

Quan no plovia em llançava al carrer: vaig visitar The Rocks, l'antic barri portuari, l'Opera House, el gran pont de ferro, el jardí botànic i Newton, el barri de moda on els Coldplay van fer el videoclip de A sky full of stars.

La segona vesprada a Sydney va començar a ploure i no deixà de fer-ho fins al matí següent. Quan van tancar les botigues i els museus vaig tornar a l'hotel i vaig connectar el Grindr. Tenia un grapat de missatges d'asiàtics i d'australians estranys i un que em va sorprendre: “Eres valencià o català?”.

Vaig iniciar una conversa amb un xic que resultà ser d'un poble de Castelló i que vivia a Sydney des de feia un any. El xic es dedicava a empalmar visats d'estudiant i feines en negre per a sobreviure.

“A Austràlia molts europeus treballem en negre. Són feines de pocs dies però estan molt ben pagades. T'obliguen a estar matriculat en un curs de qualsevol cosa i a pagar pel visat, però és que els australians han fet de la immigració (legal i il·legal) tot un negoci” em va explicar.

Tot això resultava molt interessant, però després de tants dies a Austràlia les meues prioritats, la veritat, en aquell moment eren unes altres: “Fem una cervesa?”.

El xic em va enviar la seua adreça: vivia a la planta 48 d'un gratacels a dos cantons de l'hotel. “Fins a la planta 40 este edifici és un hotel; de la 40 a la 65 són apartaments construïts expressament per a compartir. Eixim al balcó.”

—Pensava que faria més vent, però s'està bé —vaig dir.

—Ací l'oratge està desbaratat. Saps que has vingut just els dies més plujosos de l'any?

—Sí, ja m'ho han dit.

Vam passar a la seua habitació, que tenia vidre fins a terra i vam follar drets, amb tot Sydney als peus.

—Mai havia follat tan alt —vaig reconéixer.

—I has notat alguna diferència?

—Tampoc havia follat mai a l'hemisferi sud, o siga que no sé si una cosa compensa l'altra.

A un d'eixos vaig follar

AussieTrip (IV): el marit coreà

 

La ruta per Tasmània ens va portar a les platges més meridionals, a les muntanyes nevades i als rainforests del centre de l'illa, als penya-segats del nord i a les costes de l'est.

Dormíem en albergs i em va tocar compartir habitació amb l'italià, un coreà guapíssim i un xinés que no ho era tant.

Òbric parèntesi. Abans d'este viatge no podia imaginar la quantitat d'asiàtics que viuen a Austràlia: els malaisis, els xinesos, els coreans o els filipins no són, però, la mà d'obra barata d'Austràlia (eixe paper està reservat per als espanyols, italians i grecs) sinó que són els empresaris, els estudiants universitaris i la futura i imminent classe dirigent del país. Tanque parèntesi. 

 

 

La rutina del viatge era senzilla: ens alçàvem ben prompte i seguíem la ruta planejada. Quan arribàvem al lloc previst cadascú feia allò que li venia més de gust: els meus companys d'habitació i jo recorríem una platja o un camí del bosc i les catalanes, molt sovint, es quedaven a la furgoneta llegint, tal com van fer a la Bay of Fires.

“Ha de ser molt interessant eixa novel·la negra escandinava de merda per a que vos compense el que vos heu perdut, xiquetes” els vaig dir en tornar a la furgoneta. Misteriosament, però, no em van contestar.

Paràvem a dinar i continuàvem la ruta fins que es feia de nit. En eixe moment compràvem alguna cosa per a sopar i tornàvem a l'alberg. Cuinàvem junts i a les ciutats aprofitàvem per fer alguna birra. Tret de les catalanes, que continuaven llegint.

El coreà em preguntava per la tomatina de Bunyol o em demanava que li ensenyara a pronunciar “Xavi” i “Cesc” i jo quina era la seua opinió sobre Corea del Nord. Una nit la vam passar sencera recordant capítols de Modern Family.

Érem, en definitiva, com un matrimoni: compartíem moltes coses i dormíem junts, però parlàvem diferents idiomes i no teníem sexe.

I, potser per això, perquè mai he cregut en el matrimoni, quan ens vam acomiadar per tornar a Sydney (ell) i a Melbourne (jo) no em va saber tan greu.

AussieTrip (III): els companys de viatge

Un poc abans de l'hora acordada em vaig apropar al punt de reunió. Als pocs minuts van arribar dos xiques i ens vam saludar en anglés. De seguida, però, vaig llegir el títol del llibre que portava una a la mà i els vaig preguntar: “Perdoneu, però, d'on sou?”.

Es van mirar i la més guapa va dir: “Cafor, tia. Cafor. Som da Barsalona”.

Òbric parèntesi. Durant el viatge em vaig creuar amb molta gent de casa: a Dubai vaig coincidir amb uns valencians de Beneixama que anaven a Sud-àfrica; a l'aeroport de Tasmània amb unes catalanes que visitaven Austràlia aprofitant que a Adelaida havien fet enguany el congrés (!) internacional (!!) de puntes de coixí (!!!) (encaje de bolillos en cristià); tota la tornada la vaig fer en companyia d'un informàtic de València que estava treballant a Melbourne; a Sydney... Bé, de Sydney ja en parlarem. Tanque parèntesi.

I eixes van ser les últimes paraules que vaig creuar amb les barcelonines, i no perquè jo tinguera por per si em preguntaven la meua opinió sobre el procés o sobre el Molt ecs!Honorable Pujol, sinó perquè a banda de comportar-se com autèntiques idiotes, vaig preferir la companyia dels nouvinguts.

A poc a poc es va completar el grup: les dos catalanes, un italià de Verona, una australiana de mitjana edat que assegurà només arribar que venia fugint del marit, mitja dotzena d'asiàtics i jo. La cosa, a priori, no podia acabar bé.

Ens vam presentar, vam creuar quatre paraules i vam encetar la ruta. La primera parada tingué lloc al parc nacional de Mount Fields i fou una metàfora de la primera part del viatge: boscos d'eucaliptus gegants, pluja, fred, fang i jo amb unes sabatilles roges de loneta completament xopes.

AussieTrip (II): amb Tasmània a la contra

Als museus de Hobart tot està mort o extingit. 

 

Dimecres de matí vaig marxar a Tasmània. Havia reservat una plaça en un grup de gent desconeguda que em portaria durant cinc dies a recórrer l'illa, però la ruta començava dijous, així tenia un dia per a conéixer Hobart, la capital, amb tota la tranquil·litat del món.

O això em pensava, perquè quan em vaig enlairar ho vaig fer evitant pensar en el que havia vist a la televisió els dies anteriors a Melbourne: el mateix dimecres arribava a Tasmània un turmenta antàrtica (!) que no només faria abaixar les temperatures, sinó que anunciava pluja per a tota la setmana.

La turmenta, puntal, va arribar a l'illa al mateix temps que jo i a l'aeroport, ja aterrats, ens va tocar esperar mitja hora per poder eixir de l'avió perquè amb el vent que feia, segons el personal de la tripulació, ningú ens podia assegurar que arribaríem vius a la terminal.

Durant tot el dimecres no va deixar de ploure, així que de Hobart només vaig poder visitar un parell de museus (on tot estava mort o extingit) abans de tancar-me a l'hostal i preparar-me per a la ruta.

Al fred antàrtic i a la pluja havia de sumar un altre inconvenient: el dia anterior, no sé com, em vaig fotre el genoll dret, de forma que quan caminava no podia flexionar la cama i em tocava arrossegar-la del mal que em feia.

Encetava un viatge de cinc dies de boscos, platges, muntanyes, llacs i albergs en un estat lamentable: banyat, gelat i lesionat.

I encara em faltava conéixer els companys de viatge...

AussieTrip (I): Madrid ens roba i Nick Mulvey és més guapo en persona

Madrid ens roba (la maleta)

Sembla una xorrada, però fer una maleta per a temperatures que en alguns moments no superen els cinc graus quan a València ja passàvem dels trenta no és gens fàcil. La nit anterior a encetar el viatge a Austràlia, però, me la vaig mirar oberta damunt del llit i, a banda de preguntar-me si podria tancar-la, em vaig dir: “Ho tinc tot”.

No estava especialment inquiet pel viatge: ja estava mentalitzat que eren moltes hores i que em tocava fer-ho sol, però gràcies a les indicacions del meu amic A. i a la informació que havia obtingut d'Internet sabia perfectament què havia de fer als aeroports de València, Madrid, Dubai, Singapur i, finalment, Melbourne.

Òbric parèntesi. És cert que els dies anteriors a emprendre l'aventura semblava que els avions queien com a mosques a Ucraïna, Àfrica o qualsevol oceà, però això no em preocupava gens, perquè sempre he pensat que morir en un accident aeri no és tan mala opció: no pateixes massa i la família rep una bona indemnització. Tanque parèntesi.

En resum, que no hi havia res que em preocupara abans de marxar i el primer contratemps del viatge fou, justament, el més previsible: em van perdre la maleta.

Vaig aterrar a Melbourne després de més de 30 hores de viatge completament desbaratat: no sabia si tenia son, fam, set o mal de panxa. El primer problema, però, es va plantejar al control d'immigració, perquè a Barajas vaig comprar un cartó de tabac i a Austràlia només es pot entrar amb 50 cigarrets estrangers. Em sobraven, doncs, 150 cigarrets.

Òbric parèntesi. En aquell moment encara no ho sabia, però un paquet de tabac a Austràlia val 22 dòlars. Tanque parèntesi.

Per sort, els australians són bona gent i no em van preguntar ni escorcollar res i vaig entrar a Austràlia com correspon: com un contrabandista.

Ja a sòl australià em vaig adreçar a la cinta d'equipatges i vaig perdre allà una hora esperant la meua maleta, fins que em vaig adreçar al punt d'informació i em van confirmar que sí, que la meua maleta no havia arribat a Melbourne i que, de fet, ningú sabia on estava.

Vaig donar el telèfon del meu amic A. perquè m'avisaren quan algú la trobara i vaig marxar a la ciutat sense jaqueta, sense maleta i sense una puta camiseta per a poder canviar-me, de forma que em va tocar anar urgentment de compres: calçotets, camisetes i calcetins nous.

Havia eixit de València divendres, havia arribat a Austràlia diumenge (!) i dimecres de matí marxava a Tasmània una setmana, de forma que tenia 48 hores per a recuperar la maleta amb tota la meua roba o no podria anar a Tasmània o bé, si volia anar-hi, hauria de comprar-m'ho tot nou.

De moment, però, entre la roba que m'havia comprat i el que em deixà A. vaig poder anar fent i, al remat, dilluns de matinada van telefonar:

—Hem localitzat la seua maleta.

—Per fi! I on està?

—A Madrid.

—A MADRID??

—Això és.

—I quan se suposa que arribarà a Melbourne?

—Si tot va com ha d'anar, dimarts de vesprada li la portarem on vosté ens diga.

—Mire, senyora, estem a dilluns i dimecres de matí marxe a Tasmània. Ací les botigues tanquen a les cinc de la vesprada i dimarts tinc una entrada per a un concert. Necessite saber quan tindré la maleta per poder organitzar la meua puta vida a Austràlia.

Sí, potser estava una mica boig.

—D'acord, senyor, passaré una nota per dir que és urgent.

I sembla que funcionà, perquè dimarts, a les cinc de la vesprada, un vell em deixava la maleta a la porta de casa. Em vaig emocionar tant que vaig abraçar el vell i, en obrir la maleta, em va caure una llagrimeta.

Em vaig canviar de roba i vaig marxar volant al centre: arribava a temps al concert de Nick Mulvey i sí: és més guapo en persona.

 

AussieTrip: el comiat

—I on dius que vas?

—A Austràlia.

—A Austràlia?

—Sí, iaia.

—I això on està?

—Molt lluny.

—Molt lluny? Més que (ai)Xàtiva?

—Sí, iaia, més que (ai)Xàtiva.

De vegades m'agradaria que el món fóra tan menut com el veu la iaia.

Saudade viatgera

Sempre que em toca encetar un viatge em pose una mica frenètic. M'excita la idea de marxar però, alhora, m'entra una mena de melangia prematura perquè sé que trobaré a faltar la vida que tinc a casa.

Este segon sentiment és una mena de morriña premenstrual o saudade portuguesa que fa que als nervis i a l'excitació d'una nova aventura haja de sumar-hi una dosi de malenconia sense sentit, perquè encara no he marxat i perquè sempre desapareix només facture l'equipatge.

Este divendres marxe a Austràlia i rodaré pel continent dels cangurs i dels coales fins mitjan agost, però no puc deixar de pensar en el que em deixe a casa: els amics, els meus pares i la iaia, els clients, la platja i la marjal... com si els portara a tots als muscles i com si l'arròs no poguera madurar sense mi.

Fa una setmana que comencí a fer la maleta (o, millor dit, imaginant una maleta d'hivern que no gose a encetar) i no puc evitar sentir-me una mica sobrepassat: són massa coses, són massa dies i està tot molt lluny.

Però no sé a qui vull enganyar: si la cosa fóra tan insuportable no m'haguera fet amb uns altres bitllets d'avió per a setembre.

AussieTrip: els preparatius

Visat per a Austràlia: FET

Vols València-Melbourne, via Madrid, Dubai i Singapur (!): FET

Saber com arribar de l'aeroport de Tullamarine a casa del meu amic A.: FET

Vols Melbourne-Tasmània: FET

Plàning per a cinc dies salvatges a l'illa per buscar l'últim llop de Tasmània i demostrar que no està extingit: FET

Vols Melbourne-Sydney: FET.

Hotel a Sydney: FET

Nóvio a Sydney: PENDENT. 

Ja ho tinc quasi tot. 

Pròxima parada...

L'esperit aventurer dels joves espanyols (no la situació de penúria econòmica i la destrucció de les expectatives per trobar feina a casa) ha forçat moltíssima gent a marxar del país.

Açò és, sense dubte, un inconvenient que expulsa els joves més preparats a l'estranger i ens deixa sense una força econòmica i social fonamental per a la recuperació del país, però, com tot en esta vida, este exili laboral té una part positiva i és que aquells que ens hem quedat ací podem aprofitar per visitar els amics exiliats, portar-los pernil i formatge de casa i que ens deixen a canvi el sofà del menjador.

Este estiu faré un viatge llarguíssim per a visitar el meu amic A., però per la informació que m'ha enviat, sembla que no podré complir amb la meua part i no podré entrar al seu nou país amb pernil i formatge:

“Possiblement a l'aeroport et faran preguntes, a què véns, on et quedes, quins plans tens, on viatjaràs, qui sóc jo, etc. Et recomane tindre a mà els bitllets dels viatges, tours, etc per mostrar-los. Res de productes orgànics”.

Sí, este estiu viatge a Austràlia.

Bilboko postaleak

Calatrava EZ!

Bilboko llumenak

Spiderman a Bilbao!

Titani a punta pala.

Plaza Nueva

Les voreres de Bilbao

Teatre Campos Elíseos

Més titani

Seu de la Conselleria de Sanitat del Govern Basc.

"Camarero, hay un escarabajo en mi plato". Expo a l'Alhóndiga de disseny italià.

Isozaki fàl·lic

2012: els viatges

Salamanca

La nit de dijous la vam passar a Salamanca i vam poder comprovar que l'ambient universitari es redueix, bàsicament, a intoxicar els futurs llicenciats amb beguda a preus impossibles: al pub “El submarino” les copes les cobraven a dos euros i el terç de cervesa a cinquanta cèntims.

— Creus que serà de garrafa?

— No, amb estos preus segur que el vodka és Belvedere i el gel el porten directament de Groenlàndia.

Toscana

En una estona m'enlairaré cap a Itàlia per passar uns dies a la Toscana amb el fidanzato i uns amics comuns que ja porten una setmana recorrent la Confederació Itàlica de Nacions. És inevitable, però, tindre una estranya sensació al cap: no sé si quan torne Espanya haurà estat intervinguda, Rajoy s'haurà exiliat o si ja no existiran les comunitats autònomes, encara que el més probable és que tot continue igual.

NYC

Un dels dubtes de qui visita per primera vegada Nova York és saber quin mirador ofereix millor vistes sobre Manhattan: l'Empire State o l'edifici General Electric del complexe Rockefeller, conegut com Top of the Rock. 

Jo vaig apujar a tots dos, i ho recomane, però pot donar-se el cas que algú no tinga temps suficient per fer-ho o no puga o vulga gastar-se els vint-i-cinc dòlars que costa cada entrada i haja de triar entre tots dos. 

L'Havana

A l'hora d'allotjar-se a l'Havana molts aconsellen fer-ho en cases particulars, però donat que servidor i la meua companyia de viatge tenim un caràcter aventurat prou moderat vam optar per un hotel que ens havien recomanat tot just a la vora del Malecón: el Deauville. 

Dir que el Deauville està brut seria ser generós, i no només perquè si un hoste no consumeix (del tot) la pastilla de sabó l'hereta el que ve després, sinó perquè una nit em vaig alçar descalç i em vaig clavar al peu l'ungla de l'anterior ocupant de la meua habitació. Per sort, no sóc aprensiu: la vaig desenganxar i la vaig tirar per la finestra.  

Cròniques Havanares (X); HavanArt

Cròniques havaneres (IX): El 'poder valencià' a Cuba

 

Quan a l'Havana em van parlar de Niurka Moltalvo (!) i al Cayo-Malayo em van preguntar si a València teníem colombaires (!!) vaig pensar que no seria possible escoltar més destrellats a Cuba relacionats amb el País Valencià. Però, per a variar, m'equivocava: estàvem dinant a un paladar quan...

Òbric parèntesi abans de continuar. Els paladars són la millor opció per a menjar a l'Havana. En recomanaria dos especialment: un més econòmic situat al primer pis d'un edifici en la placeta on arranca el carrer O'Reilly i un altre, La Nao, una miqueta més car (entrants, llagosta, corder, beguda i café per 20 CUCs) a la Plaza de Armas. Tanque parèntesi abans de continuar.

... vam escoltar com un client amb accent espanyol peninsular discutia amb el cambrer sobre el preu del vi:

— El precio que pides por este vino es un robo. Esto es para llamar a la policía.

— Lo siento, señor, pero los paladares son privados y el precio es libre. Si quiere algo más barato le puedo ofrecer un Castillo de Líria...

— Perdona, pero yo soy valenciano y ese vino es una mierda.

A la meua taula ens vam mirar i vam continuar amb el dinar, fins que vaig tornar a parar l'orella i vaig escoltar com el valencià deia a les dues joves cubanes que l'acompanyaven:

— Y, ves, en esta foto estoy con el presidente del Puerto de Valencia... y en esta con la alcaldesa de la ciudad (!)... y esta con... bueno, este es el nuevo presidente regional, el que substituyó al otro (!!!).

Encara que l'únic que es pot dir del Molt Honorable és que és “el que substituyó al otro”, sembla que Alberto Fabra ha començat a fer les Amèriques.