Personal domèstic

M'arriba un missatge al mòbil: “¿Te interesan mis servicios?”. I l'oferta va acompanyada d'un text explicatiu i la foto d'un tors d'un home mig tapat per un davantal amb una granera a la mà i, com no podia ser d'una altra manera, iniciem una conversa:

Jo: Es que no sé si va en serio.

Ell: Todo es en serio. Me dedico a limpiar y el tema del atuendo es a gusto del cliente. Ya sabes que hay gente a la que le da morbo.

Jo: Sí, lo sé...

(...)

Ell: En todas las casas no lo hago así, pero en todas las casas están contentos conmigo. Si estás interesado, sólo me quedan libres las tardes, a doce euros la hora.

Jo: Vaya, es un poco caro, pero el problema es que ya viene una chica a limpiar a casa.

Ell: Ok, entiendo. Bueno, si estás contento sigue con ella.

(...)

Jo: Lo que pasa es que tú estás más bueno...

Ell: Jajaja! Lo importante es que sea aseada y que lo haga todo bien, porque he oído de cada cosa... que a las casas que voy están flipando conmigo. Pero bueno, es que yo soy muy histérico con el orden y la limpieza.

(...)

Jo: ¿Y los clientes no te piden sexo?

Ell: Nooo... Todos son gente maja. Sólo voy desnudo y con delantal para planchar en casa de un matrimonio que son nudistas y me lo pidieron y yo no tengo problema. Sólo quiero trabajar.

(...)

Jo: ¿Y no pasas frío?

Ell: Hombre, esta casa está acondicionada con calefacción central y paso calor y todo.

Jo: Es curioso, sin duda.

Ell: La verdad es que esto se me ocurrió a raíz de tener estos clientes, y sin duda me está funcionando muy bien. A la crisis hay que ponerle ingenio. Desde luego, en seguida se ve si eres currante y si tienes idea de hacer las cosas de casa.

Jo: Claro que sí...

(...)

Ell: Bueno, si compruebas que tu chica de limpieza no retira los sofás para aspirar y fregar, si ves que el brillo de tus grifos y los rincones de tu baño no están impolutos o ves que las camisas no están perfectamente planchadas, avísame y vemos cómo hacemos para encontrarte un hueco, ¿ok?

Jo: Muy bien... Pero estoy contento con ella.

Ell: Entonces sigue con ella, que meter a alguien en tu casa no es una tontería.

Redéu, no cal que ho jures.

Espavilar

Divendres de vesprada em va escriure un xic per Bender, el nou Grindr, i em va enviar un parell de fotos: una, lleugeret de roba; l'altra, en companyia d'una política socialista valenciana.

Li vaig preguntar: “I què fas tu fent-te fotos amb XXX i, sobretot, enviant-les per ací?".

Ell em va contestar/repreguntar: “Però saps qui és?”.

“Clar que sé qui és, que no estem parlant d'una desconeguda”, vaig contestar.

“És que pensava que, arribats a este punt, ja ningú ens coneixia”, va sentenciar.

Els socialistes valencians necessiten posar-se les piles, al carrer i a les xarxes socials. I a determinades xarxes socials de forma urgent.

El convidat

Atenció, pregunta: Què és més arriscat, convidar un desconegut a passar un cap de setmana a ta casa o acceptar la invitació que et fa un desconegut per passar un cap de setmana a sa casa?

Potser una opció és tan temerària com l'altra, però la qüestió és que este cap de setmana he hagut de fer front a la primera i el meu convidat a la segona, i tot i que hi havia un gran nombre d'interrogants en l'aire la cosa ha eixit increïblement bé. I, donades les circumstàncies, fins i tot potser massa.

Quan fa unes setmanes vaig formalitzar la invitació, ni el convidat ni jo ens havíem vist ni havíem parlat mai i només sabíem que un escrivia ximpleries a un bloc i a un compte de tuiter i que l'altre hi escrivia coses serioses i assenyades, però ignoràvem si algú dels dos era un violador, un assassí, un caníbal o, el pitjor de tot, si pesava 120 quilos.

Totes eixes possibilitats van desaparéixer divendres a migdia i el balanç del cap de setmana ha estat una barreja prou equilibrada entre tombs per la ciutat amb parades tècniques per fer-nos copes amb qualsevol excusa i hores i hores (i hooooores) entre els llençols del meu llit.

Galtes roges, escàndol públic al mercat de Colom, sexe de matí, carrer Cavallers amb pluja, conat de sexe oral a un antro de mala mort, visita a la Llotja i al Mercat Central, sexe de vesprada, fotos borratxos a les portes de Les Corts, trobar a faltar l'aire a les torres de Serrans, llargues abraçades al llit, gintònics per mitja ciutat, dinar a El Refugio, canyes al mercat de Mossén Sorell, mans inquietes tot el dia, sexe de nit.

Este cap de setmana tan entretingut m'ha dibuixat un somriure idiota a la cara i, pel que sé, un altre somriure tan idiota com el meu eixia de València diumenge de vesprada cap al Nord.

PS: Per cert, sobre allò dels 120 quilos he de dir que tots dos, un damunt de l'altre, amb prou feines hi arribàvem. Deuríem beure menys i menjar més a sovint.

Peix

Ell: Hola.

Jo: Hola.

Ell: ¿De dónde eres?

Jo: ¿No lo sabes?

Ell: Jeje... la verdad es que sí. ¿Eso es que me has reconocido?

Jo: Claro, hombre.

Ell: Entonces también sabrás que me he fijado en ti.

Jo: Bueno, algo he notado...

Ell: ¿Y cuándo vendrás a comprarme pescado?

Jo: Un día de estos... ¿Me harás precio?

Ell: Jaja... la verdad es que no puedo, que estamos muy controlados, pero si quieres puedo compensarte en carne.

Açò és el que passa quan te trobes el pescater de Mercadona a Grindr.

Wuansap

Diumenge a poqueta nit, el mòbil avisa d'un missatge de WhatsApp:

Hola, me gustaría conocerte. Te vi un día y me gustaste.

No tinc el número a l'agenda i no tinc ni idea de qui m'escriu. A la finestreta del programa, però, hi ha la foto d'un home que passarà dels quaranta-cinc. Conteste fredament:

Disculpa, però no sé qui eres ni d'on has tret el meu número de mòbil.

I ell fa l'explicació de la falla:

Estuve en tu despacho hace tiempo y tus formas me gustaron. Aparte de tu trabajo. Eso se queda a un lado. El caso es que por ser cliente tengo este número y vi que tienes wuansap.

Wuansap. Tal qual.

Me llamo (nom), de (ciutat). Hablamos una vez por teléfono. No me atreví hasta hoy, pero cuando estuve cerca tuyo y hablando (sic) me gustaste y mucho.

Un client. Un client que no sóc capaç de recordar se'm declara per WhatsApp.

Si crees que podemos tomar por ahí y conocernos un poco...

Decidisc fer-me el suec.

Gracias, pero sigo sin recordarte.

Ell torna a carregar:

No sé si tienes pareja o no deseas conocer chicos.

Tela.

Sólo sé que me gustaste y nada más. No sé nada de ti, pero sí me diste la sensación de ser gay

Marinera.

Tú decides.

I jo decidisc passar del tema:

Lo siento, pero no estoy interesado.

Festejar amb clients és l'últim que s'ha de fer. Sobretot quan són tan vells.

Debat a quatre a Canal 9

 

Abans del #debatc9 #dbtc9 un capítol d' #americanhorrorstory per obrir boca.

L'anunci de la fundació dels desamparats em posa els pèls de punta. #debatc9 #dbtc9

Qui ha pintat a la Piñero? Un ximpanzé borratxo? #debatc9 #dbtc9

Comença Pons. Xifres, xifres i xifres de memòria. El joc el donarà en la rèplica? #debatc9 #dbtc9

Comença Pons. Xifres, xifres i xifres de memòria. El joc el donarà en la rèplica? #debatc9 #dbtc9

@Marmota_Maligna Si Histriònic Pons no em tinguera blocat li ho explicava ben a gust...

Un café per Ricardo Sixto! #debatc9 #dbtc9

"Sí, però en Àlaba tenen la ETA" ha pensat Histriònic Pons #debatc9 #dbtc9

Moment llauro de Baldo: la PAC agrària i les trampes per a la mosca blanca. #somsatsuma #debatc9 #dbtc9

Lo de Sizzzzzzzzto és de conya. #debatC9

'O gobierna el Partido Popular o gobierna el Partido Socialista' diu Piñero sense adonar-se'n que eixe és el problema. #debatc9 #dbtc9

Els gràfics de Piñero no estan tan mostosos com els de Pajín, però fan la meteixa pena. #debatc9 #dbtc9

"Nos ens poden llevar els nostres dretzzzzzzzzzzz" se lamenta Sizzzzto. #debatc9 #dbtc9

Si Lenin alçara el cap estaria més viu que Ricardo Sixto cc @JosepFBisbal #debatc9 #dbtc9

Quantes voltes ha dit 'cambio' Histriònic Pons? #debatc9 #dbtc9

Ara és quan Sizzzzto ens diu que estem tots morts i que res d'açò ha passat de veritat? #debatc9 #dbtc9

Jarl! Pons encara se'n recorda de com es parla en valencià! #debatc9 #dbtc9

Pons ha dit 'tomat'. 'Tomat'. #debatc9 #dbtc9

Piñero parla de l'AVE con si ella haguera posat totes les travesses de les vies. #debatc9 #dbtc9

De conya: Pons critica l'AVE a Madrid i diu que el gasta 'la gente importante'. Ale, que el desmunten. #debatc9 #dbtc9

Baldo s'ha crescut. "Contra la por, sense por". #debatc9 #dbtc9

Wait, no hi ha ningú d'EU per defensar el paper jugat per Ricardo Calimero Sizzzzto? #debatc9 #dbtc9

Quin és el sentit de començar cada intervenció amb un 'bona nit'? Demostrar que és una dona educada? #debatc9 #dbtc9

"Buenas noches y... y ya se apañarán ustedes con su voto. A chuparla" #debatc9 #dbtc9

Piñero reivindica el llegat de ZP: "Buenas noches y buena suerte". #bastaya #debatc9 #dbtc9

Que Pons, que porta anys encadenant càrrecs, parle de 'las moquetas' és un insult a la intel·ligència. #debatc9 #dbtc9

O_O del 'Cuéntame' a la 'spanish revolution'. Pons no té límits. #debatc9 #dbtc9

Després d'escoltar a Pons, la possibilitat que Europa ens impose un administrador no em sembla tan malament #debatc9 #dbtc9

He fet 40 tuits durant el #debatc9 #dbtc9. Un per cada espectador. Buenas noches... y buenas noches, otra vez.

Fer memòria

 

L'altra nit tafanejava una pàgina de perfils gais i vaig trobar un que m'apanyava. Li vaig enviar un missatge a propòsit del seu nick, el cognom d'un pintor català de finals del XIX, tot i que el que m'interessava vertaderament era el seu abdomen pla i els seus ulls verds.

Em va respondre i vam iniciar una lleugera correspondència fins que en un moment donat li vaig escriure “Disculpa, no m'he presentat, em dic Martí” i ell em contestà “Ja ho sé. I també sé que tens un gos i que eres advocat”.

Em vaig quedar una miqueta descol·locat, però tampoc massa, ja que este món no és gaire gran i potser teníem amics en comú, per exemple Pere Fuset.

Però tot i això vaig preguntar: “Disculpa, ens coneixem?”. I ell va respondre: “Estàs de broma? Clar que ens coneixem. Fes memòria”. Vaig repassar novament les fotos i la veritat és que el xic em resultava familiar, però no aconseguia situar-lo.

“No caic. Dóna'm una pista” vaig demanar. “No és possible que no em reconegues. No ha passat tant de temps” contestà.

Vaig fer memòria, però res de res: no recordava haver-lo conegut i, al remat, em va dir el seu nom i perquè ens coneixíem: havíem follat, clar.

Mai he pretés recordar el nom de tots aquells amb els quals he compartit llit. Ni tan sols, potser, les seues cares, però és que amb este xic no només vaig follar: vam sopar a ma casa, vam sopar a la seua i vam estar veient-nos durant una temporada. Fins i tot crec que anàrem al cine una volta. I, per si fóra poc, tot això ho vaig explicar amb tots els detalls a Busca qui t'ha pegat.

Potser el meu cap ja pateix danys irreversibles, però per evitar que esta situació es done novament hem decidit tornar a quedar esta setmana i provar a fer memòria junts.

Només per fer memòria.

Pere Fuset al Senat

- Sempre havia pensat que si algun dia un grup de Facebook portava el teu nom seria de l'estil 'Jo també he follat amb Pere Fuset' i no per recolzar la teua candidatura al Senat.

De vegades, com diu la iaia, hauria d'aprendre a pegar-me un puntet a la boca, però resulta que en este cas jugava amb la seguretat de saber que Pere no s'ho podia prendre malament.

- No et penses que no havia considerat eixa possibilitat...

- La qüestió és saber quin dels dos grups comptaria amb més seguidors...

Vaig conéixer Fuset fa un grapat d'anys, quan encara era secretari del Bloc Jove, i des d'aleshores fins a hui ha estat difícil topar amb algú que no el coneguera, donada una hiperactivitat cibernètica que el fa gairebé omnipresent: podríem dir que aquella teoria dels sis graus de separació que existeixen entre dues persones arreu queda limitada a un únic grau si parlem de Fuset i de qualsevol gai de València.

Ara, però, després d'anys d'haver treballat de valent per al partit i per a la coalició (i d'haver estat millor o pitjor compensat en funció dels amics i dels enemics que existeixen a qualsevol organització) Peret ha estat proclamat candidat de Compromís al Senat per la circumscripció de València i tot i que és complicat fer-se amb l'escó, val la pena intentar-ho.

- Que sàpies que l'altre dia vaig pegar un polvo després de dir que coneixia l'autor de Busca qui t'ha pegat.

- Mira que bé. I no li vas dir que protagonitzes uns quants episodis del llibre amagat darrere d'un pseudònim?

- Home, no calia donar-li tota la informació...

Quan Pere siga senador la venda d'exemplars de Busca qui t'ha pegat se dispararà, si és que no acaba primer amb el Senat.

Yoli&Alexandra

 

Diumenge vaig descobrir al twitter el compte de dues ravaleres madrilenyes que utilitzen esta pàgina com si fos un xat privat només entre elles i encara no he pogut deixar de flipar.

locaaaa estoy cagando fuegoooo ta sentao mal el qevab!!!

En realitat, no tinc molt clar si es tracta d'uns perfils reals o d'un fake, d'algú amb una capacitat meravellosa per reproduir un estil particular, un ritme narratiu propi, una profunditat retòrica inigualable i un lèxic infinit.

yo los primeros días estuve cagando de tos los colores con la yasmin, no podía ni foiar, estube 3 semanas chupando poia sin meterme na

Però, sincerament, si Yoli i Alexandra són reals o no és només una qüestió secundària, perquè, com en totes les coses importants de la vida, el més important és el missatge.

tengo q ir al genicologo para lo de la pasti, q este verano no pasa sin q me meta un raboooo jajjjahahajajajajajajajajaja

Alexandra i Yoli. Yoli i Alexandra.

Era solo una broma SO PUTA HAHAHAH yo solo lo chupo no ago como la loli q le coji el ford pa ir a madrid y luego meolia la mano a chocho

Però no tot és alegria en les vides de Yoli i Alexandra, perquè un dels moments de tensió narrativa més forta que he trobat al perfil és quan mor Tommy (també conegut com Tomaco), el gos de Yoli:

Yoli: se ha muerto el Tomy en la carretera. yamame desde casa del lolo, x fabor

Alexandra: yoli, te yamo pero no lo cojes

Yoli: Scuchando lamento volibiano qes la q le gustaba al tomy

Alexandra: toda la noche pnsando en TOMY. Lamentobolibiano :(((((((( ya tngo el mobil.yamame cuando me leas,tqiero yolacona

(...)

Yoli: Nunka t vamos a olvidar tomaco :-( no se como se ace la lagrima en la blarberry

Alexandra: Ya tiaaaaa yo stoy igual anoxe no pude ni foiar con el lolo.pobre tomaco

Yoli: Con lo bueno y guapo q era, q ni notavas q estaba ahí...

Alexandra: Notabas. Sescrive notabas no notavas

Yoli: ME VAS A TOKAR EL COÑO AORA CON LA OROTOGRAFIAN TRONKA?? CON EL CUERPO DEL TOMI CALIENTE???TU D Q VAS, LOKAH?????

Alexandra: Yoli perdona, es q se me ba. Ademas e dormio mu poco pnsando en el d verda

Yoli: Joer ia ves tia pero no digas eso q me dan ganas d yorar. No voi a poder dejar d star triste x el,alex. NO kiero saliur a la caie, chocho

Alexandra: Aun makuerdo cuando se acostaba en el sofa y se ponia a roncar y tu y yo nos partiamos la kaja

Yoli: Stoy mu mal en serio

La tensió dramàtica arriba al màxim, però Alexandra encara és capaç de fer que augmente el nivell i es produeix un intercanvi de twitts que considere magnífics:

Alexandra: Locah ya empiezas a cansar.era un puto perro, ni era d marca siqiera y tenia mas aÑos qel sol. Espavila cojone,ya a pasao una noche

Yoli: Tas pasao 2 pueblos, puton.vien q cuando se murio tu primo alvaro estuvimos en el hospital y aciendote conpañia

Alexandra: PERO TONTADELCAPULLO ME VAS A COMPARAR UNA PERSONA CON UN PERRO VIEJOOOO??? ESTAS MAL D LA CHOLA SE TEVAAAA

Yoli: Una persona??Pero si nacio a los 6 meses , si cuando fuimos a verlo al ospital en la encuvadora parecia una abicchuela roja entre halgodones

I per si no ha quedat clar, Yoli remata i obliga Alexandra a recular:

Yoli: Si la medico la dijo a tu tia q siba morir casi seguro, q mestas contando tronka?? Una persona??? HAHAHA tu eres SURNORMAL!!!HAHAHA

Alexandra: Bueno al menos tas reido.vente pal chale del lolo y t animas,chochaco.pero d alvaro no vuelbas a hablar o t dstrozo la cara a ostias

Tot fa pensar que Yoli i Alexandra són dos fakes i que no existeixen en realitat, i eixe és l'únic consol.

Y vete pensando a qien le vamo a piyar el cristasol pa la rave lokah!

Egipto está precioso en esta época del año

 

Tot i que no em cau particularment malament (sempre hi ha de pitjors) em resulta desagradable el seu accent, la seua forma de parlar tan efusiva i no em crec que la suposada espontaneïtat que practica no estiga estudiada. Igualment, les lletres de les seues cançons em produeixen vergonya aliena, els seus moviments espasmòdics em recorden als d'un borderline i a l'anunci de Nocilla sembla que s'haja fotut tres o quatre ratlles.

De la mateixa forma, crec que els seus estilistes haurien de ser jutjats per crims contra la Humanitat i ser condemnats a morir asfixiats per un pantaló de camals massa estrets o per una d'aquelles camises de tela arrugada que posà de moda a principis del nou mil·lenni.

A banda d'això, i del fet que encara que m'apuntaren al cap amb una pistola, per res del món compraria un disc o aniria a un concert d'este xic de cabells rulls, repetisc: Bisbal no em cau particularment malament.

Vull dir, el xic fa la seua merda de música i omple estadis d'adolescents integrats, paga religiosament els impostos (a Miami supose), la seua dona ven alguna exclusiva a les revistes del fetge, ha fet amistat amb intel·lectuals com Alejandro Sanz, participa en alguna causa benèfica i de tant en tant posa de moda algun pentinat que ben bé podria ser considerat una plaga bíblica, però a banda d'això no fa res que siga susceptible de ser censurat.

Em resultava, per tant, completament indiferent què poguera dir o fer este pobre xic, però clar, quan motu proprio decideix opinar sobre l'actualitat internacional i ho fa amb una frase al seu compte de twitter que ben bé podria ser una broma, la cosa canvia: “Nunca se han visto las pirámides de Egipto tan poco transitadas. Ojalá acabe pronto la revuelta” ha escrit (sense accents) el senyor Bisbal com si es pensara que estava fent una aportació digna d'admirar a la Història del Pensament Universal.

La comunitat internauta, que no respecta res, decidí elevar Bisbal i la frase en qüestió a la categoria de trending topic mundial (#turismobisbal) i la gent s'ha acarnissat en el poc trellat que ha demostrat el d'Almeria.

La pregunta és: quina necessitat tenien els executius que exploten la imatge i la gola d'este xic d'explicar-li com funciona una BlackBerry.

Per sort, la ciutadania egípcia, tal com va fer la tunisenca, no li ha fet ni puto cas.

Cruising

 

A dintre meu sempre he pensat que escriure este bloc no només rellançaria la meua carrera política, sinó que rebria centenars d'invitacions a simposis i congressos, que universitats de mig món m'encarregarien lliçons magistrals, que participaria a taules redones i conferències internacionals sobre Dret, que els diaris més prestigiosos matarien per comptar amb la meua anàlisi sobre l'actualitat i que els principals polítics del món em consultarien abans de cada intervenció pública.

Amb el temps, i moltes hores de teràpia, he acabat acceptant que res d'això passarà mai i avui ja sé que hauria de donar gràcies si un dissabte em conviden a anar a La noria de Telecinco. Però per assistir-hi de públic, clar.

Després de comprovar, però, que en una mostra d'inconsciència i temeritat, la institució cibernètica Lucrècia de Borja i la jove empresa B-612 han comptat amb mi per participar a la primera edició de les Jornades Eròticofestives de Benimaclet, el proper 12 de febrer, ja puc somiar amb una cadira a Sálvame, ja que la meua funció serà: “fer de guia i explicar què és el cruising, des del punt vista gai i d'advocat”. Ma mare ja pot estar orgullosa.

Jorge Javier, te vas a cagar. 

 

Trending topics nadalencs absolutament prescindibles (I): l'arbre de Nadal de Gerard Piqué

 

En contra del que es podria pensar, donat el gust que cultive pel cinisme i la malasombra (així, tot junt), no em desagrada el Nadal: és una època en la qual menjar com un porc, beure com un cosac rus i gastar més del que et teu assessor fiscal et permetria està ben vist.

 

En realitat, no només està ben vist, sinó que els excessos gastronòmics, les borratxeres i el consumisme més ferotge resulten imprescindibles per suportar les reunions familiars, els estilismes que combinen roig i verd i el fet d'haver de rematar un altre anys sense tindre un Marit Ideal.

 

Òbric parèntesi al respecte. Parafrasejant una amiga: si l'any que ve la Duquessa d'Alba s'ha casat amb el seu novio i jo continue solter em suïcidaré. Tanque parèntesi al respecte.

 

El Nadal és, també, una època de l'any intel·lectualment plana en la qual no té cabuda cap tipus de pensament mínimament elevat i això encara es fa més evident al sempre pla Twitter i explicaria per què hòsties Piqué, Puyol i Fàbregas han dedicat frases i frases (i fotos, fotos i fotos!) als respectius arbres de Nadal, demostrat que entre tots tres no en fan un.

 

El pitjor, com sempre, és el cas de Gerard: si ja juga al futbol i ja ens posa calents (i totes dues coses les fa rebé), qui hòsties li manava a este pobre xic escriure res a la BlackBerry?

Imatge de Fandi.es

Depilació

Ulls blaus diu: ¿Hola qué tal?

Martí R. Electrique diu: ¡Cuánto tiempo!, ¿qué tal?

Ulls blaus diu: Muy bien, ¿y tú?

Martí R. Electrique diu: Estupendamente.

Ulls blaus diu: Guay. Yo estaba pensando en depilarme, que ya toca. ¿Me ayudas?

Silenci.

Martí R. Electrique diu: Nunca me he depilado, no sé si sabría por donde empezar.

Ulls blaus diu: Seguro que sí. Yo me depilo el pecho, los brazos y las piernas, pero para el culete (sic) necesito ayuda.

Silenci.

Més silenci.

Ulls blaus continua: La última vez me ayudó un amigo.

Silenci.

Martí R. Electrique diu: Mira, yo no voy a depilarte porque creo que es un momento demasiado íntimo y personal, pero si quieres te follo.

Ulls blaus diu: Eso es justamente lo que hizo mi amigo después de depilarme el culo.

Redéu, putos pervertits. 
 

Fotos del gran Sergi Pons

Mortet

Fa unes setmanes vaig conéixer a l'inframón cibernètic un xic realment interessant: atractiu, divertit, amb inquietuds i terriblement simpàtic.

Durant uns quants dies vam mantindre la comunicació només via Internet fins que fa un parell de diumenges vam intercanviar els números de telèfon i vam estar xarrant durant gairebé una hora.

Al dia següent, dilluns a mig matí, m'envià un missatge al mòbil que deia 'Pavo, que dejes de pensar en mí y te pongas a currar. Y a ver cuándo me invitas a una cerveza' perquè feia alguns dies que portàvem eixe rotllo de conya.

No recorde ben bé què li vaig contestar, però al dia següent vaig continuar amb el joc i li envií un sms de l'estil 'Si no dejas de agobiarme pienso pedir una orden de alejamiento' i ell em contestà 'Pero si paso de ti y no te hago ni caso, progre de mierda'.

Vam continuar així durant uns quants missatges més i he de confessar que estava encantat amb el to pretesament xulesc i de fingida indiferència (potser serà veritat que em va la marxa) i per això em va sorprendre que el xic no contestara els dos últims missatges que li vaig enviar.

Per això, després de meditar-ho lleugerament, divendres a poqueta nit i en estat post coitum perquè havia passat la vesprada amb una cita que no esperava i havia fotut un clau d'aquells que dius 'mira, veus!', li vaig telefonar, no tant per demanar explicacions (ja em diràs quina explicació podia demanar), sinó per saber si havia passat alguna cosa que jo ignorava.

- Hostia, perdona... -contestà al segon to.

- ¿Qué tal, tío?

- Me sabe fatal... quería contestarte, pero... ¿puedo llamarte luego?

Estava realment torbat i una mica descentrat.

- Claro, hombre. Si sólo llamaba para...

- Verás tío, es que acabo de salir del tanatorio de incinerar a mi padre.

Em vaig quedar mort. Mortíssim. I em costà prou reaccionar.

- Perdona, perdona... no tenía ni idea. Lo siento mucho. Ya hablamos dentro de unos días, no te preocupes.

I és que, no sé com m'ho faig, però tot em passa a mi.

La cita (epíleg)

Tornava a casa amb dues idees al cap: el reconeixement del meu partenaire de la seua pròpia fragilitat i la tendència que tinc perquè em caiguen al terra els objectes més delicats, i justament per això em vaig adormir preguntant-me si havia fet bé proposant-li a boca de canó quan m'acomiadava: ¿Cenamos el sábado?

Vaig deixar la platja a mitja vesprada del dissabte i em vaig tancar a la cuina, perquè divendres vam convindre que soparíem a ma casa. Ho vaig proposar jo i ell acceptà sense fer-hi cap objecció. Semblava, doncs, una declaració mútua d'intencions.

Arribà a casa tot just quan em disposava a parar taula a la terrassa i abans de sopar ens vam prendre un parell de cerveses. Estàvem més relaxats que durant la primera cita i es notava en la conversa: sense silencis inconvenients, sense defugir la mirada en cap moment i amb una naturalitat tan deliciosa que podria resultar artificial.

Vam esperar que es fera de nit per començar a sopar: un plat de salmó amb tàperes, parmesà i ceba tendra i uns calamars amb humus de cigrons per a començar i pollastre al pimentó i al timó de plat principal. Vi blanc gallec i un negre de Rioja per beure. Café i granissat de llima al cava.

La vetllada seguí el ritme de l'alcohol: amb la cervesa ens vam treure la (poca) vergonya que ens quedava, amb el vi blanc vam començar a riure i el negre ens féu guanyar en força i consistència. Quan vam arribar al sorbet la conversa fou víctima de les bombolles i vam discutir sobre si la paraula marató era masculina o femenina.

Òbric parèntesi. No només no recorde com vam arribar a parlar d'això, sinó tampoc quina era la meua opció: si el marató o la marató. Tanque parèntesi.

Per eixir del dubte, el meu convidat va traure l'iPhone de la butxaca i va buscar al diccionari de la Rae.

- Resulta que en español se admiten ambos géneros.

- Busca también en el Diccionari de l'Enciclopèdia -vaig apuntar.

Em va mostrar la pantalla des de la seua cadira i em va demanar que m'apropara. Vaig intuir la seua intenció i vaig somriure. Ens vam besar. Durant una bona estona.

Vam decidir fugir de les mirades indiscretes dels veïns i vam continuar besant-nos al corredor. Fins que vam acabar al llit.

- ¿Por qué no dejas de sonreír? -preguntà en un moment en el qual van coincidir les nostres mirades.

- No sabía que estaba sonriendo -vaig contestar estirant encara més el somriure.

- Pues deberías hacerlo más. Estás mucho más guapo.

El somriure m'acompanyà durant la resta de la nit i un parell d'hores després, quan l'acompanyava a un taxi perquè tornara a sa casa em va vindre al cap una frase de Wilde que ell mateix havia citat a un correu electrònic aquella setmana, i que parafrasejada vindria a dir: el somriure és la millor forma d'encetar una amistat i, sense dubte, també per posar-hi fi.