dimecres, 29 d’abril del 2009

A. i John

El meu amic A. m’ha copiat una conversa seua de messenger per comentar:

A. diu:
Tens novia, novio?
John diu:
Tinc novia
A. diu:
Bé, no sóc gelós

(…)


John diu:
És per això que quan et deia que si és per sexe, no busco gaire cosa, només algo molt light
A. diu:
Què entens per light? Una abraçada?

(…)

A. diu:
No t'agrada el sexe oral?
John diu:
Fa molts anys que no ho he fet, però sí que m'agrada, però no busco sexe oral ara, ja que no em vull arriscar a agafar qualsevol tonteria, si no com li explicaria a la meva novia?

(…)

John diu:
M'agradaria trobar un amic amb qui tenir confiança, i si hi hagués bon rotllo llavors potser fer una mica de jocs, carícies, massatges, i fer-nos unes palles junts…

A. em copia la conversa i em pregunta: li dic que es compre un peluix?

Rasoir diu:
Clar que sí! I, per cert, crec que vaig a penjar estar conversa al bloc.

El meu amic A. ha trobat, doncs, la joia de la corona: un heterosexual, aprensiu i escrupolós, tot i que em vénen al cap molts altres qualificatius per a este John.

dilluns, 27 d’abril del 2009

Converses per riure

Els valencians que encara gaudim de cert esperit crític tenim dos opcions davant la transcripció la setmana passada d'unes converses entre el cada dia menys Honorable Francisco Camps i una persona que porta per àlies El Bigotes (sic). 
 
Estes dues opcions serien o bé fer-se l'indignat pel nivell al qual està rebaixant el nostre President (i la resta d'implicats, sobretot l'inefable Ricardito Costa) la imatge de les nostres institucions o bé prendre-s'ho com una broma.

Donat que ja estic cansat de sentir-me ofés, atacat i avergonyit per aquells que ens malgovernen i que cada cop que m'indigne arrugue el front i marque més línies d'expressió, he decidit optar per la segona opció que em queda: prendre-m'ho com una broma i riure.

Així, cada cop que repasse la transcripció de les converses i imagine el cavaller Bigotes llepant d'una forma humiliant el cul del President, que fa ús d'un llenguatge impropi de qui és capaç de no perdre's una processó a qualsevol racó del País, i a la seua dona meravellada per la generositat dels seus regals, no puc evitar riure i somriure i dubtar sobre si algun dia coneixerem a fons tots els detalls d'esta història tan freak, tan surrealista i tan bizzarra.

Si algú es pensava que el PP valencià havia tocat sostre i que no era possible superar aquella idea destrellatada d'oferir Educació per a la Ciutadania en anglés i l'atac general a l'educació pública o la dèria dels populars per combinar els esdeveniments internacionals i el trencadís blanc de Calatrava amb el desmantellament dels serveis públics del País o les cimeres amb la Regió de Múrcia i els obstacles a la normalització lingüística estava molt equivocat: i és que hem arribat a un punt en el qual fins i tot la corrupció del PP valencià fa riure.

I tampoc ens va tan malament, veritat?

diumenge, 26 d’abril del 2009

De rates

Molts han pogut pensar que l'espantada protagonitzada la setmana passada per Rosa Aguilar, que ha saltat de l'ajuntament de Còrdova a la Junta d'Andalusia i, per tant, d'Izquierda Unida al Partit Socialista andalús, és una actitud pròpia d'un rosegador i no d'un polític conseqüent i íntegre.

Les rates no són només uns dels animals més odiats per la gran quantitat de malalties que porten, sinó una espècie amb un instint de supervivència més que accentuat. És per això pel que es diu que les rates són les primeres en abandonar un vaixell quan és a punt d'afonar-se.

Este tret, que molts vinculen amb la covardia, ben pensat és indicatiu d'una intel·ligència gairebé humana, d'una capacitat innata d'adaptació i d'unes ganes de viure (i de sobreviure) fantàstica.

El vaixell d'Izquierda Unida fa massa temps que va a la deriva, sense cap persona capacitada per endreçar el rumb de la que fins ara ha estat la tercera força política espanyola, i dic fins ara perquè amb tota probabilitat el partit de política ficció de Rosa Díez superarà en vots IU en les eleccions europees de juny.

A més de viatjar sense rumb, IU en general i Esquerra Unida del País Valencià en particular, han posat en evidència en els últims anys un comportament suïcida, caníbal i caïnita que ha acabat per desil·lusionar el votant i per sumir el partit en una depressió col·lectiva.

El caïnisme és un comportament que té lloc, sobretot, entre espècies d'aus rapinyaires i que suposa que el pollet més gran elimina els germans menuts per assegurar la seua pròpia supervivència. Pot semblar cruel i despietat, però la natura és així i els resultats són positius per a l'espècie.

En política, però, la utilitat del caïnisme és inexistent, com ha posat de relleu l'experiència a l'esquerra del PSOE al País Valencià i, en lloc de millorar l'espècie mitjançant la selecció natural d'individus, ha acabat per sumir les expectatives polítiques de l'esquerra en el fang i per portar els diferents partits a una situació crítica de perill d'extinció.

Rosa Aguilar podrà ser considerada una rata per haver abandonat a la seua sort el vaixell on viatjava just quan és a punt d'afonar-se, però no puc evitar preguntar-me si un cop amb l'aigua al coll el millor no és pegar a fugir.


divendres, 24 d’abril del 2009

Sant Jordi!

La majoria dels valencians, i jo no constituïa cap excepció a aquella majoria fins la ben poc, de la mateixa forma que ens perdem passejant per l'Eixample barceloní, que mai llegim ni La Vanguardia ni El Periódico, i no que sabríem identificar correctament ni tres comarques a un mapa mut de Catalunya, estem convençuts que el patró de la Diada de Sant Jordi podria ser perfectament Sant Jordi Pujol.
Amb el temps, però, i després d'haver establert amb la ciutat de Barcelona una mena de relació adulta i adúltera, comence a orientar-me a Eixample, a fullejar de tant en tant la premsa catalana i a conéixer algunes comarques per alguna cosa més que el nom.
Pel que fa a la Diada de Sant Jordi, i deixant de banda l'exMolt Honorable, ha fet falta estar convidat a signar llibres per gaudir d'un dia que fa que els catalans isquen al carrer i, el més difícil, que es gasten els quartus en milers de llibres i de roses.
Vaig arribar a Barcelona a migdia, i només eixir del metro a plaça Catalunya vaig notar com el calor d'un dia xafogós i l'olor típic de la flor fresca envaïen l'ambient.
Seria inútil negar que estava nerviós i, per deixar ben palés el poc coneixement que em queda, em vaig lliurar amb fruïció a un tractament contraindicat i contraproduent: després de tres cafés vaig començar a abusar del vodka abans de les quatre de la vesprada, de forma que la cal·ligrafia que vaig usar per signar els llibres seria una prova de càrrec suficient per demostrar el meu estat alcohòlic.
Es va apropar molta gent a la parada que l'editorial havia muntat al passeig de Gràcia: alguns eren coneguts, a uns altres els vaig conéixer allí mateix, hi havia qui venia amb cita prèvia i qui s'apropà de casualitat.
A tots, de veritat, mil gràcies!


dimecres, 22 d’abril del 2009

dimarts, 21 d’abril del 2009

Ikea Måndag: un dilluns a Ikea

El dilluns a Ikea em va deixar desfetet i vaig poder comprovar tots el tòpics que es diuen sobre la cadena sueca de mobles i que el monòlegs han explotat més que les propietats del menjar dels avions. 
 
La incomoditat és el principal tret d'Ikea: has de passar hores amb un llapis minúscul que escriu malament prenent nota de números de secció i de corredors, de referències i de colors, i després anar a un magatzem a carregar els teus mobles i a continuació provar a encaixar tota la compra en un cotxe. De bojos.

No m'ho vaig passar gens bé per diverses raons: la primera és que havia de comprar moltes coses. Imagine que no és el mateix passar una vesprada a Ikea pensant quin model de got -amb nom impronunciable- vols comprar que no portar una llista ben llarga i comprovar que no tens temps per a tot.

Tampoc vaig gaudir de l'experiència perquè, tot i ser dilluns, l'Ikea estava a parir: no es podia passejar tranquil·lament, ni portar el carro sense topetar amb altres carros, ni evitar les cues a les caixes.

El que sí que em va fer molta gràcia fou comprovar la quantitat de valencians que havien decidit passar la festivitat de Sant Vicent a Múrcia, de forma que en determinats moments no tenia la impressió d'estar fora de casa: de fet, vaig escoltar més valencià a l'Ikea que a qualsevol sessió de les Corts Valencianes, cosa que d'altra banda no és massa complicat.

Ara tinc RasoirHouse plena de caixes de cartó i tampoc sé ben bé com fer front al moment del muntatge: una mica de por sí que em fa.

diumenge, 19 d’abril del 2009

Setmana atòmica: de Sant Vicent a Sant Jordi

La setmana que iniciem demà -i que els valencians encetem amb la festivitat de Sant Vicent Màrtir- suposa també l'inici d'una setmana que imagine i entreveig plena de feina, d'estrés, de satisfacció i de nervis.

Així, demà dilluns m'aproparé a Múrcia -sí, a Múrcia- per visitar l'Ikea i carregar el cotxe d'objectes que en gran mesura no necessite. A ma casa és fàcil trobar productes de la cadena sueca, tot i que mai he posat un peu en cap dels centres que hi ha oberts a la Confederació Ibèrica de Nacions, ja que o bé són encàrrecs que he fet als amics o bé els he robat.

En esta excursió murciana m'acompanyaran el meu germà (!), el meu pare (!!) i un amic seu prejubilat que sembla que no tenia res millor a fer, per la qual cosa imagine que no hi haurà en el món prou globus rojos per evitar un atac d'ansietat.

Dimarts i dimecres, a més d'encarregar-me de la meua feina de veritat: resoldre expedients, preparar dues demandes que tinc pendents i rebre la visita de mitja comunitat algeriana de València, tindré més feina a RasoirHouse: el fuster vindrà a posar les portes, el del marbre muntarà el silestone de la cuina i el ferrer començarà a muntar les baranes.

Dijous, dia de Sant Jordi, agafaré el tren a primera hora per plantar-me a Barcelona abans de migdia, ja que l'editorial que ha publicat Busca qui t'ha pegat ha organitzat una signatura de llibres al passeig de Gràcia.

Este moment em té particularment nerviós i excitat: no sé si algú s'aproparà, si rebré alguna agressió física o verbal o si les autoritats aprofitaran per notificar-me alguna de les querelles que la publicació del llibre segur que ha motivat.

Siga com siga, si esteu per Barcelona i si teniu temps i ganes, al número 15 del passeig de Gràcia estaré a partir de la sis de la vesprada: podreu fer-vos amb un exemplar de Busca qui t'ha pegat i tirar-me'l al cap o demanar-me que vos el signe.

Divendres tornaré a València i de nit oferiré una lleugera privé soirée per als amics per presentar-los el llibre i donar-los de sopar i de beure. La vetllada inclourà una visita guiada a RasoirHouse i espere que per al divendres ja compte amb les portes, el silestone de la cuina i les baranes de l'escala i de la passarel·la.

Dissabte, espere que només amb una lleugera ressaca, hauré de fer front a una nova guàrdia de cap de setmana del torn d'ofici i, no sé per què, estic segur que no estaré en plenes facultats ni físiques ni mentals per poder defensar cap delinqüent. Consell per a aquells que tingueu pensat cometre algun delicte durant el cap de setmana: més vos val buscar un advocat privat, perquè el d'ofici no estarà disponible.

I diumenge només espere descansar al llit en companyia del meu NIF. Si és que no m'ha deixat abans, clar.


divendres, 17 d’abril del 2009

Diglòssia canina



La setmana passada vaig decidir seguir l'exemple d'una dona amb la qual coincidisc al parc i parlar amb Matt en castellà. Ella ho fa amb la seua parella de gossos-rata, que porten per nom Sol i Luna, i, la veritat és que, tot i tindre la mateixa cara que Rosa Díez, semblen molt més cosmopolites que no el meu Matt.

Mai li he preguntat a esta dona quin és el motiu de la seua decisió, ja que ella és valencianoparlant de tota la vida, però imagine que no voldrà tancar les portes ni limitar el futur professional i personal de Sol i Luna.

Així, i donat que jo tampoc vull que ningú pense que el meu Matt és un gos de poble, durant tota la setmana passada em vaig dedicar a parlar amb el gos en castellà.

En un principi em va costar més del que em pensava, perquè ell continuava a contestar-me en valencià: quan li deia 'Matt, venga, vamos a pasear' en lloc de l'habitual 'Au!' ell em mirava des del sofà i m'ignorava. De la mateixa forma, quan en lloc de 'Tin!' li preguntava 'Matt, ¿te apetece una de esas barritas que te gusta morder?' es capgirava i marxava a la terrassa a prendre el sol.

Vaig demanar ajuda a la meua família, i la iaia i mon pare s'han sumat de bon grat a esta paròdia diglòssica, davant la indignació furibunda de ma mare:

- Tant que t'has burlat perquè ton tio els parlava als teus cosins en castellà i ara fas el mateix?- m'ha retret a migdia.

Però no m'he deixat intimidar, i després de llançar una mirada displicent, he argumentat:

- Lo siento, mamá, pero es que esto no es lo mismo.

I ens hem fotut a riure.


dimecres, 15 d’abril del 2009

No a Nespresso

Fa dies que li pegue voltes a una qüestió completament intranscendent i absurda, però que em serveix per deixar de banda la feina i els detalls de RasoirHouse: he de comprar-me una cafetera Nespresso?

A priori podria semblar que el fet de tindre una Nespresso a casa és una necessitat vital: les anuncia George Clooney, són boniques i esnobs i, sobretot, fan bon café.

Però si no la vaig comprar en el seu moment (i ja avance que tampoc ho faré ara) és perquè la llista d'objeccions que faig a este sistema de Nestlé és més llarga que la dels pros

I de bon tros.

En general, el sistema d'esta mena de cafeteres no només és antieconòmic: el preu de la màquina és massa car i el sistema de càpsules incompatibles amb altres marques t'obliga a estar lligat a Nestlé mentre tingues la cafetera i a consumir només el seu café (entre 0,33 i 0,37 euros per càpsula), sinó terriblement insostenible: genera gran quantitat de residus que no són ni reciclables ni retornables allà on no se'n produïen abans.

Però per si no hi haguera prou amb els inconvenients econòmics i mediambientals que planteja Nespresso i el fet que Nestlé no és precisament una multinacional compromesa (per no dir directament que explota els treballadors i els territoris allà on produeix el café), les maleïdes càpsules només es poden comprar a dos o tres botigues i no es distribueixen als supermercats, la qual cosa, a més de resultar incòmoda, obliga el client a gastar-se els quartos comprant-les per Internet.

Entenc que molts es puguen sorprendre, ja que no és propi d'una persona com jo renunciar a alguna cosa només perquè és cara, insostenible, esnob i incòmoda, qualitats que ben bé fan que qualsevol producte em resulte irresistible, però, i ja ho sent, la Nespresso no.
El vídeo mostra com un jove de braços atractius reompli les càpsules. Cutre, cutre, cutre.


dimarts, 14 d’abril del 2009

Greu

La guàrdia de diumenge ha estat força destructiva i s'allargarà fins demà dimecres, amb la declaració d'un nigerià que porta per nom Lovely Prince (!).

Si deixem de banda l'acusat de violència de gènere, un paio completament pertorbat que no tingué prou amb acusar la seua dona d'intentar formar part d'una xarxa de prostitució alacantina (!) i d'haver declarat davant el jutge que pensava 'rajarla de arriba a abajo', la resta dels casos han estat de conya.

El millor fou un jove acusat de fer-se passar per agent de la Guàrdia Civil per robar altres joves a la porta d'una discoteca de polígon industrial i que no deixà de referir-se a la meua persona amb els apel·latius de 'fiera' i 'tete'.

Esta actitud no només el feu mereixedor de la meua antipatia, sinó que li ha suposat càrrecs pels delictes d'usurpació de funcions públiques per fer-se passar per agent de la Benemèrita i de desobediència greu en haver fugit quan la vertadera Guàrdia Civil intentà detindre'l.

El pitjor, però, ha estat repassar l'atestat del cas, ja que hi ha una cosa encara pitjor que fer-se passar per agent de l'ordre públic i fugir quan t'ordenen quedar-te quiet: escriure grave amb b.

Malauradament, este fet no està tipificat al Codi Penal, però fa més mal que qualsevol altre.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Globus roig

Torne a civilització, forçat per una guàrdia, després d'haver passat tres dies amb els meus pares a l'apartament que tenen a la platja. Per evitar una matança a l'estil teenager nord-americà, he hagut de recórrer de forma sistemàtica a un exercici per a controlar la ira que consisteix a imaginar que un globus roig recorre el cel. Això em relaxa. 
 
Quan la situació es posa tensa amb els meus pares mire el cel i seguisc amb la mirada un globus invisible. Si la situació es complica -amb l'arribada del meu germà, per exemple- imagine dos globus. Si em telefona un client des d'Algèria un dissabte de matí, aleshores imagine tres globus. I així fins que el cel és ple de globus imaginaris.

L'oratge no ha ajudat a fer que este cap de setmana llarg siga més lleuger: ha plogut, ha tronat i ha fet molt de fred.

Quan dijous vaig començar a fer la maleta, no ho vaig fer tenint en compte ni les previsions meteorològiques ni molt menys el sentit comú, ja que fa temps que vaig optar per un altre sistema: l'autosuggestió de l'oratge.

M'explique: en lloc de posar a la maleta el tipus de roba que recomanen els meteoròlegs (i ma mare), la faig segons el clima que jo vull que faça. Sé que és irracional i una mica temerari (m'agrada viure al límit), però de tant en tant funciona.

Així, i donat que este cap de setmana volia prendre el sol i tornar amb un bronzejat més que envejable, la meua maleta era plena de pantalons curts, de camisetes i de jerseis de paper, peces de roba que el fred, el vent i l'aigua no m'han deixat ni tan sols traure de la maleta.

El resultat ha estat lamentable, ja que m'he vist obligat a passar el cap de setmana amb una dessuadora marca Avia dels anys huitanta, plena de taques de pintura, i que mon pare guardava a un calaix per a una situació d'emergència.

El pitjor de tot és que hui que estic de guàrdia fa un sol radiant i el primer client que he atés a la Guàrdia Civil és un nigerià de dos metres que porta per nom Lovely Prince. Així, amb totes les lletres.

Torne a vore globus rojos al cel.



dimarts, 7 d’abril del 2009

Entre cella i cella


No sé si m'he pres pitjor que la perruquera m'haja preguntat este matí si a banda de tallar-me els cabells havia pensat a fer-me les celles o la remodelació del Govern que ha anunciat abans de dinar un ZP maquillat en excés. 
 
Sembla que el segon home amb les celles més necessitades de pinces del món -després de mi segons la perruquera, és clar- no només viu les hores més baixes pel que fa a la seua popularitat, sinó que l'arrel dels pèls de les celles li ha acabat per infiltrar la massa encefàlica i per afectar el seu sentit comú en anunciar la inclusió al Govern de la Confederació Ibèrica de Nacions de l'inefable, indescriptible i inenarrable Pepiño Blanco.

És cert que Magdalena Álvarez havia de ser substituïda (i/o crucificada a la vora de les vies de l'AVE), però incloure Blanco a un Govern és una temeritat més pròpia d'un il·luminat/il·lusionista que no pas d'un President que aspira a no enfonsar la seua memòria.

Personalment, crec que ZP no és un mal President, però em costa entendre què li passa pel cap cada vegada que ha de remodelar el Govern: si no teníem prou amb ministres de l'entitat intel·lectual de Bibiana Aído o amb una capacitat innata per a resultar invisibles, com la Cristina Garmendia, ara ens trobarem amb Pepiño Blanco i amb Manuel Cháves a un executiu que té per missió impossible salvar el país de la crisi.

ZP ha ignorat que estos dos futurs ministres personalitzen la crisi definitiva: mentre Chaves ha estat vint anys al capdavant d'una comunitat autònoma en crisi continua i alimentada exclusivament per les subvencions europees, Pepiño Blanco és capaç de provocar una crisi nerviosa en qualsevol que l'escolte durant més de dos minuts seguits.

Em costà molt perdonar a ZP la defenestració de Cristina Narbona al cap de Medi Ambient, de la mateixa forma que em sap greu que s'haja carregat Bernat Sòria a Sanitat, però haver-nos col·locat a Blanco i a Chaves al Consell de Ministres no ho podré superar mai.

dilluns, 6 d’abril del 2009

¿Nos vamos de putas?

Ahir vaig veure al Telediario que l'edat mitjana dels clients de la prostitució és cada vegada més baixa i que ja frega els 30 anys. Els grups que donen suport a les prostitutes creuen que este fet fa que els nous clients siguen més tolerants amb esta forma d'explotació perquè ignoren la situació d'esclavitud de la majoria de les dones que venen el seu cos.

Immediatament em va vindre al cap l'article que Javier Manías perpetrava a EPS fa un parell de setmanes en el qual posava en dubte la maldat de la prostitució i argumentava (és un dir) que les putes no fan més que alquilar el seu cos i ho comparava amb altres professions així:

"De las putas se ha dicho invariablemente una falsedad interesada, a saber, que “venden su cuerpo”, cuando lo que hacen es alquilarlo, de muy parecida manera a como los demás alquilamos lo que podemos o lo que se está dispuesto a contratarnos: el barrendero y la fregona alquilan sus manos, lo mismo que el estibador, que además alquila su espalda, o que el minero, que además alquila sus pulmones para que se los destrocen; otros muchos alquilamos nuestro tiempo o nuestros conocimientos o nuestra capacidad para darle a la tecla con algún sentido; cada cual ofrece lo que tiene para ganarse la vida, y todas esas actividades no se ven como “humillación”, sino como “dignificación” de la persona. El trabajo se considera algo noble y honroso, independientemente de su calidad y su esfuerzo, y de lo mal o bien que esté pagado. Así que nunca he entendido por qué el de una puta –si no es por un prejuicio, religioso, que ve “pecado” en el sexo fuera del matrimonio, y aun dentro de él según el Papa Wojtyla– se tiene por todo lo contrario. Ellas alquilan el cuerpo entero, los demás tan sólo algunas partes, o bien la mente. ¿Y quiénes son los Ayuntamientos, o el Estado, para entrometerse en una transacción entre dos ciudadanos adultos y libres (cuando las putas son libres), que en principio no implica delito ni daño? ¿Y en qué se diferencia ese cliente del individuo que se acerca a alguien y le pregunta “¿Quieres ganarte unas perras?”, y le propone que le preste sus manos para recoger la fresa o para que le pinte su casa?

Durant una temporada em vaig dedicar a enviar correus electrònics a EPS per demanar que els articles de Manías foren substituïts per una pàgina de publicitat, però mai ningú no em va contestar i em vaig cansar de ser ignorat.

L'article de Manías, des de la primera línia fins la última paraula és un insult a la intel·ligència i una mostra evident de com l'edat pot jugar una mala passada: no sé si pretén ser provocatiu, però el resultat no podia ser més decebedor.

En lloc d'escriure articles, Manías hauria de fer con tots aquells que cultivem les nostres fòbies: visitar un terapeuta o obrir un bloc.

BCN

El pretext per escapar este cap de setmana a Barcelona era recollir els primers exemplars de Busca qui t'ha pegat, tot i que, és fàcil imaginar-s'ho, per visitar Barcelona no cal buscar cap excusa.
Al contrari que el cap de setmana passat a Madrí, cada vegada que visite Barcelona em sent més com a casa, i no és per cap mena de qüestió identitària, ja que totes les ciutats es pateixen i es gaudeixen de la mateixa forma i, al remat, les connexions que establim amb una ciutat vénen donades per les persones que ens acullen i que ens acompanyen durant la nostra estada.

A Barcelona, i no entenc per què, sempre em sent ben tractat i gairebé malcriat, ja siga a Muntaner amb Ferran i Sophia, a Gràcia amb Òscar i Màrius o al Gòtic amb Ester&Cia.

Porte anys de relació amb Barcelona i tot començà de la mateixa forma que comencen totes les relacions: amb una atracció física i amb un interés per les seues parts més pudentes, per les nits boges de suor i de drogues. Amb el temps, però, hem acabat per oferir-nos el millor de tots dos i Barcelona ha deixat d'entregar-me la ressaca del diumenge i la boca seca i d'un temps a esta part em dóna una altra cosa que no sóc capaç d'identificar amb claredat.

Però només sé que m'agrada i em fa sentir molt bé.

Imatge robada ací!

dijous, 2 d’abril del 2009

Cercles concèntrics

Fa temps un amic em contava que havia conegut un xic que li agradava molt, però es queixava perquè la meitat dels seus amics se l'havien follat abans que ell.

- Home, arribats a este moment de la pel·lícula no esperaràs trobar una verge? -li vaig preguntar amb la intenció de treure-li foc a la qüestió.
- Clar que no, però una cosa és una verge i una altra que conega tots els meus amics abans de presentar-los. 
 
El meu amic tenia la sensació d'haver optat per un producte usat, però més enllà dels prejudicis sobre els polvos de segona (tercera o quarta) mà, és ben cert que a una ciutat com València determinats cercles socials són tan estrets que ni el proverbial camell bíblic gosaria a passar-hi.

Un exemple paradigmàtic de cercle estret és el gai menys convencional, format per aquells que sempre hem menyspreat l'ambient com a forma d'oci i hem buscat alternatives a locals on la música és infame i els clients habituals ben bé mereixerien una lapidació pública.

Per a esta xarxa social de gais no integrats en l'establishment (i més encara per als integrats) la teoria dels sis graus de separació resulta excessiva i podríem relacionar tots els membres amb només un grau de separació: si A folla amb C és perquè B li'l presentà a C a la discoteca Làtex quan encara follava amb A, després d'haver-se conegut una nit a Piccadilly. 

I és que podem no ser tan convencionals, però follar ens agrada com al que més.

El més greu de tot, és que a València existeixen un fum d'altres cercles de diàmetre reduït, com ara el d'aquells que hem optat per aterrar a la xarxa en valencià, de forma que la blogosfera valencianoescrita és com una reunió de gais valencians, en la qual en lloc de conéixer la resta perquè en algun moment donat has compartit llit, ho fas perquè algun bloc que llegies enllaçava amb un altre que et resultà interessant: és exactament igual que el cas anterior, però sense el risc de contreure cap malaltia de transmissió sexual. 
 
Si a este segon cercle li afegim un segment de l'anterior, li posem una mica de disseny i molta política i compromís i encara més irreverència, i ho adobem tot amb una mica d'esperit faller -en el sentit menys despectiu de la paraula- el resultat serà Pica'm, un magazín que compta amb destacats col·laboradors de la blogosfera valenciana i al qual un servidor ha estat convidat a afegir-s'hi. 
 
I molt gustosament, eh.


dimecres, 1 d’abril del 2009

El canvi?

De tant en tant els mitjans de comunicació publiquen estudis pseudocientífics que estableixen en quin moment precís les relacions sentimentals perden allò que es considera amor o passió i esdevenen un solatge d'allò que havien estat. En eixe moment, que la majoria d'aquells estudis fixen al voltant dels dos anys, les relacions passen a ser monòtones, i sort tindrà aquell que manté una relació de més dos anys si encara sent un mínim afecte per l'altra persona o si és capaç de dissimular l'odi que li provoca.

Ningú ha estudiat, en canvi, en quin moment els governants deixen de pensar en la ciutadania i es lliuren de forma descarada a la cerca de l'interés propi o del partit. Imagine, però, que esta pèrdua dels valors que haurien d'impulsar els polítics a l'exercici de l'acció pública pot tindre lloc en diferents moments, depenent, sobretot, del polític en qüestió. Així, en la majoria del casos és la detenció del poder la que amb el temps corromp el polític, però hi ha excepcions, com ara Zaplana, que arriben al càrrec ja amb les idees ben clares i les prioritats determinades.

Per tant, en les relacions sentimentals i en la política l'alternativa no només és recomanable, sinó necessària per evitar l'avorriment, les temptacions de corrupció i els comportaments poc transparents.

Esta setmana hem assistit a la formalització de l'acord de govern entre el PSE i el PP a Euskadi, que suposa deixar fora de les institucions el nacionalisme basc després de gairebé trenta anys, i les dues formacions han venut este pacte antinatura com el gran canvi que el país necessitava.

Com he dit abans, el canvi i la varietat són sans i recomanables tant en les relacions com en política, però així com en les relacions sentimentals el canvi no requereix massa explicacions: hi ha prou amb dir que has perdut l'interés, que tens ganes de follar amb algú més o que no suportes el soroll que fa quan respira; en política sí que cal explicar les coses.

I és que el canvi polític a Euskadi necessita d'explicacions urgents, sobretot si tenim en compte que els vots del PSE i del PP són suficients per governar perquè una altra formació política ha estat il·legalitzada, de forma que la desena d'escons que correspondrien a l'esquerra abertzale que justifica el terrorisme s'han repartit entre la resta de partits, possibilitant així una majoria espanyola.

El PSE i el PP, en lloc d'admetre este extrem tan evident, gosen a parlar d'un canvi en la majoria social basca i han signat un acord de govern infame que, entre moltes altres coses, ha deixat la presidència del Parlament basc en mans d'Arantza Quiroga, diputada del PP i que es va cobrir de glòria diumenge passat en l'entrevista que concedí al suplement Domingo d'El País.

No sé si el canvi general anunciat pel PSE i el PP passa per Quiroga, una jove diputada, amb un embolcall preciós i unes metxes grogues perfectes que amaga una política ultraconservadora, propera a les posicions més ortodoxes de la dreta i que depassa fins i tot els més jesuïtes del PNB o, senzillament serà una anècdota en esta legislatura que no sabem com acabarà.


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails