#NYElectrique: Els preparatius

#EstiuTeenager: el sexe estival

Tovallola beix: l'escrupolós

28 anys. Enginyer. De Borriana. O de la Vall d'Uixó. O d'algun lloc d'allà dalt. Trobat al xat. Granissat de café per a mi; Coca Cola Zero per a ell. Passeig pels Jardins de Monfort i a follar a casa.

La conversa:

— Si arribe a saber que anàvem a fer-ho en la primera cita m'haguera preparat una miqueta més...

— Què vols dir?

— És que... m'agrada fer-me un ènema a casa, ja saps, per higiene.

Tovallola roja: el dels pírcings

No sé quina edat. Mosso. De Mislata. Trobat al Grindr. Café del temps per a ell; cervesa amb llima per a mi. Cafeteria i a follar a la terrassa de casa.

La conversa (durant una mamada):

— ¿Tienes un piercing en la lengua?

— Mgrishaf.

— ¿Eso es que sí?

El paio deixa el que estava fent i confirma:

— Sí. Es transparente. ¿Te gusta?

— Bueno, no está mal.

Tovallola negra: el mariner

25 anys. De la Marina. Metge. És un contacte de Twitter. Quedem directament a casa. Tres cerveses per a ell; tres cerveses per a mi. Follem, ens adormim i fotem un segon assalt.

La conversa:

— Ens hem adormit?

— Sí. Almenys jo sí.

— És que no sé com ha passat, però m'he despertat amb la teua polla a la boca.

L'estiu de la iaia

— Com ha passat l'estiu?

— A soles, molt a soles.

Si no fóra perquè conec la iaia, quasi m'haguera fet sentir llàstima.

* * *

Fins ara, en arribar l'agost, mon tio s'emportava la iaia a l'apartament que té molt a prop del que tenen els meus pares, però enguany, per primera volta, la iaia ha passat l'estiu al poble i no a la platja.

Este estiu la iaia no ha volgut marxar després de l'experiència de l'any passat, perquè amb mon tio ja divorciat i, també, mig desperolat la convivència entre tots dos resultà desastrosa. Recorde que un dia a mitjan agost va vindre al nostre apartament i va demanar mon pare que la portara a casa i que si no ho feia ella mateixa agafaria la maleta i se n'aniria en autobús.

La iaia és de conya.

Doncs bé, mon pare ha permés que la iaia es quede sola enguany perquè mon tio, que tampoc no ha anat a la platja, es va comprometre a dinar tots els dies amb ella i a vigilar-la de prop, i la cosa sembla que anava bé, però no del tot, perquè dilluns em vaig topar amb mon tio a la porta de casa:

— Martí, ja et quedes al poble?

— Sí, tio. Hui és el primer dia.

— Molt bé... atén, si no t'importa... pots anar tu a dinar amb la iaia esta setmana? És que jo ja no puc més.

Vaig alçar les celles.

— Bé, jo et rellevaré.

— Gràcies. De veres que ja no puc més, —i afegí abaixant el to de veu: la iaia m'ha fet cagar sang.

I no sé si mon tio parlava en sentit literal o estava fent una desagradable metàfora, però espere de tot cor que haja estat la primera opció.

#Estiuteenager: Comunisme vade retro (i II)

 

El protagonista polític de l'estiu ha estat, sense cap mena de dubte, Juan Manuel Sánchez Gordillo, diputat/lumpen andalús d'Izquierda Unida, gràcies a l'assalt que tingué lloc a principis de mes a un Mercadona de la província de Sevilla.

La reconstrucció del fets seria així: un grup de jornalers dels que acompanyen l'alcalde de Marinaleda omplin uns quants carros del supermercat fins a dalt i, senzillament, ixen per la porta anunciant que es tracta d'una expropiació. Gordillo, pel que sembla, es limità a fer declaracions a la porta de l'establiment i anunciar que el menjar era per a la gent que passa fam.

I d'això hem estat parlant tot l'estiu: Gordillo ha protagonitzat debats televisius i portades de diaris i s'ha convertit en un referent per a determinada esquerra primitiva (i molt bàsica) i en un anticrist per a la dreta de sempre.

Des del meu punt de vista, el problema no és que el nivell discursiu de Gordillo és el mateix que el d'un xiquet de 12 anys i que les seues accions tenen un toc messiànic que fa riure, sinó que es trasllada la sensació que assaltar supermercats, ocupar terres seques de grans terratinents i sucursals bancàries o iniciar marxes de jornalers que no fan jornals per Andalusia siguen les úniques opcions que queden per fer front a la crisi.

L'explicació que trobe a la repercussió que ha tingut este personatge és el tedi estival, així que només hem d'esperar que passe la calor i que arribe el fred per tornar a parlar de coses serioses.

I, estic convençut, tot arribarà.

#Estiuteenager: Comunisme vade retro (I)

A banda de qüestions menors i de l'avançament de les eleccions basques i, sembla que també, gallegues, l'actualitat estival ha girat al voltant de dues figures polítiques inefables que han agafat una notorietat impròpia de qualsevol país mig desenvolupat: Ángel Carromero i, sobretot, Juan Manuel Sánchez Gordillo.

El primer és el membre de les NNGG del Partit Popular que conduïa el cotxe accidentat en el qual van morir dos destacats membres de la resistència anticastrista cubana, fets pels quals haurà de fer front a una petició de 7 anys de presó per part de la fiscalia de l'illa.

Carromero, independentment d'estos fets, és un clar representant d'eixos no-tan-joves membres de les NNGG especialitzats en no tindre ofici ni benefici i viure dels càrrecs heretats sense cap tipus de responsabilitat, el màxim exponent dels quals seria el diputat valencià (perquè és diputat per València) Ignacio Uriarte, però també tots els jovenets que a casa nostra envolten Juan Cotino i que utilitzen Twitter amb tanta gràcia.

Carromero, convertit en un màrtir de la dictadura cubana per a la dreta més poc raonable i en una caricatura per a la resta, era el conductor del vehicle que portava l'opositor Oswaldo Payá no sé sap ben bé on, tot i haver perdut tots els punts del carnet gràcies a les més de 40 multes que havia acumulat a Espanya.

Després de regalar-nos un lamentable vídeo amb un polo a ratlles, Carromero continua a l'illa a l'espera d'un judici que pregue que retransmeten íntegrament per televisió: segur que el jutjaran amb xancles i bermudes. I amb un mojito en cada mà.

Paula

La meua amiga Paula ha anunciat que es casa l'any que ve. Per la meua part, recupere un post (de 2006!) de quan encara no tenia novio i em tocava fer-li la feina, amb un èxit prou relatiu.

— ¡Martí! ¿Qué puedo hacer para ligar con el camarero?

Primera mirada gens condescendent de Martí i:

— Es muy fácil, Paula. Sólo tienes que parecer un poco más tonta de lo que ya eres.

— Va, en serio, es que me gusta mucho... —diu Paula mentre ignora el comentari maliciós de Martí.

Segona mirada gens condescendent de Martí i:

— Paula, joder, que es un ca-ma-re-ro. Acércate y pídele una copa.

— Jo, pero es que ya llevo dos y tengo que conducir. Y si me emborracho no ligaré.

— Claro, porque las tías borrachas no ligan...

— Haz algo, porfa.

I això fa Martí: s'acaba la copa d'un glop i va a la barra a demanar-ne una altra, que és la que fa cinc.

— Camarera, ven aquí —ordena.

— Dime —s'ofereix la cambrera.

— Mira, vull un vodka amb llima ben carregat i també tinc una — missió molt important per a tu.

— Vodkalimón y… ¿qué más?

Sospir de Martí, que comença a renegar del gènere femení.

— Mira, nena, veus el cambrer de negre que tens darrere? Vull que em contestes a tres preguntes sobre la seua persona: primera, vull saber si és heterosexual —si fóra marica ja m'encarregaria jo d'ell—; segona, si té parella; i tercera, si li agraden les morenes fàcils amb ulls negres.

La cambrera mirà Martí amb cara d’espant i contesta:

— Es que es mi primer día y no sé ni cómo se llama, cielo.

Martí comença a posar-se nerviós.

— Carinyo, vindré en quinze minuts, fes el favor de preguntar-li-ho. I posa’m el vodka, va.

Al quart d'hora Martí torna a la barra.

— Com has quedat, xata?

— ¡Tengo buenas noticias! —la cambrera és incapaç de dissimular l'emoció. Resulta que se llama Carlos, es argentino y sí, le gusta tu amiga la de las gafas de pasta.

— Estupendo, voy a informar.

Martí s'apropa a Paula:

— Paula, es tuyo. ¿Ahora te las sabrás arreglar solita?

— ¡Claro! ¡Muchas gracias! Te debo una, tío.

— Perdona, bonita, pero con ésta ya son tres.

En això, s'apropa un xic, abraça Paula per darrere i amb un accent fastigosament argentí diu:

— Oshe, morena, sé que shevas preguntando por mí toda la noche...

— ¿Y tú quién coño eres? —pregunta Paula amb cara de mala llet.

— Soy Carlos, el camarero argentino —aclareix el cambrer una mica estranyat per la reacció de Paula.

Silenci a la sala.

— ¡Joder, Martí!, que el que me gustaba era el de blanco!

Tres converses d'estiu

I

Durant una torrada de carn:

— ¿Cuánto tiempo lo llevas ya? —pregunta una amiga a una altra en referència al corrector dental de la segona, obra d'algun enginyer de megaconstruccions civils.

— Pues casi un año. Dentro de poco me lo quitan.

— ¿Y qué tal es el sexo oral con eso en la boca? —pregunte amb la copa de vi a la mà, aprofitant que el novio, amb el qual porta tres anys, no estava.

Es crea un silenci a la taula i l'amiga del aparell, en lloc de callar, amolla:

— Yo qué sé. No lo he probado.

II

Al xiringuito de la platja, una nit entre setmana i amb la taula plena de cerveses, una amiga es dedica a justificar les retallades que el Govern de Rajoy ha fet als funcionaris:

— Pues a mí me parece bien, porque una vez, cuando estaba en la facultad, fui a pedir un certificado a la secretaría y los funcionarios no aparecieron en tres horas porque estaban almorzando.

Tota la taula em mira, esperant que faça la rèplica.

— ¿Te das cuenta, nena, de que eso que acabas de decir ni siquiera tiene interés como anécdota de verano para soltar en un chiringuito?

III

Quatre del matí, un grup d'amics acaben a la platja, bevent vodka i rom:

— Oye, que si tú quieres coca, yo te traigo coca el lunes, ¿eh?

— A ver, no es cuestión de querer o...

— Tío. En serio. Si quieres coca, el lunes tienes aquí un pollo de la hostia.

— Pero tío, que por mí no hay problema, ya lo sabes.

— ¿Entonces qué pasa?

— Pues, coño, que trabajas en la Policía Nacional.

(...)

— Podías traerte la pistola una día y disparamos a unas latas o algo, como en las pelis.

— No seas loco, que las balas pueden rebotar.

— Pues vaya mierda.

Silenci.

— Bueno, si eso la traigo y disparamos al mar, que allí no pasa nada.

Hat trick valencià

En poc més de dos setmanes els valencians hem tornar a evidenciar la nostra capacitat per col·locar a llocs de responsabilitat política persones que en qualsevol altre territori (potser tret de Catalunya, on també les coses vénen prou mal dades) es dedicarien a cobrar una paga no contributiva a canvi de no fer absolutament res.

La primera fou l'estrella revelació de la temporada: Andrea Fabra, diputada al Congrés per Castelló a temps parcial i ravalera a temps complet, la qual al mig d'un debat parlamentari sobre l'enèsima retallada de drets socials es permeté el luxe d'amollar un “¡Que se jodan!” no sabem ben bé a qui: si als aturats als quals se'ls retallaven les prestacions o als partits de l'oposició.

Fa només uns dies, en segon lloc, arribà el torn de l'inefable González Pons, que anuncià en una entrevista a la ràdio que la televisió pública murciana tancaria “demà o despús-demà” sense que per part del Govern murcià s'haguera anunciat res al respecte.

Pons tornà a ser víctima de la pròpia incontinència verbal i del discurs diarreic al qual els valencians ja estem acostumats, però que encara sorprén a determinats indrets de la Confederació Ibèrica de Nacions no entenc ben bé per què.

I, finalment, ahir fou el president de Les Corts, l'ultramuntà Juan Cotino, qui saltà a l'escena pública gràcies a un article en el qual afirmava que “Con respecto a las mujeres que decidan abortar, considero que debería ser obligatorio que vieran una ecografía de su hijo antes de decidir”.

La idea de sor Cotino aparegué, com deia, publicada a un article de la pàgina web personal que manté (i probablement també escriu) algun dels escolanets que envolten el president de Les Corts, i podria, efectivament, indignar aquells que consideren que les dones no són idiotes i que saben què fan no només a un quiròfan sinó en qualsevol moment, però malauradament els valencians (novament) estem molt acostumats a les eixides d'este personatge.

Sense pensar-hi massa, em vénen al cap un grapat de grans hits de Cotino: l'anunci de la Llei de Maternitat Valenciana (!) sobre la qual tampoc hem sabut molt més; l'expulsió de Mònica Oltra, entre altres, de Les Corts perquè no li agradaven les seues samarretes; haver fet de la cambra autonòmica una capelleta particular en imposar un crucifix el dia de la constitució de Les Corts; diferents perles en relació a la lluita antiterrorista; i haver insultat, novament, Mònica Oltra en fer referència durant un debat parlamentari a son pare: “tindria vergonya, si fóra pare, de tindre una filla com esta, però possiblement no el coneix”.

Comparada amb González Pons i Juan Cotino, Andrea Fabra mereix un ministeri.

Busca qui t'ha llegit: juliol 2012

Articles més llegits durant juliol de 2012

1# Qui necessita un novio en estiu?

Dissabte, a la platja en companyia d'una parella d'amics, Ella em retreu que se me'n vagen els ulls darrere de cada xic guapo que passava per davant nostre:

— Martí, para ya, que te estoy hablando.

— Joder, ¿qué quieres? Desde el sábado pasado que nadie me come la polla.

2# Empassar (I)

— Em va demanar que em correguera a la boca, i ja saps que n'opine al respecte.

— Sí, clar.

— Si algú et demana que et córregues a la seua boca ho has de fer. És una qüestió...

— D'educació.

— Exacte. De molt bona educació.

3# Oronetes (I)

El primer any van covar dos voltes i a casa tots ens vam emocionar, primer en vore les corfes dels ouets al terra i, un parell de dies després, en escoltar els plors dels pollets demanant menjar.

4# Paternitat (i II)

— Però tu saps tot el que et perdràs si no tens fills?

— Ni idea, però sí sé tot el que em perdré si en tinc.

— Fill, no pots ser tan egoista.

— Sí, sí que puc. A banda, què passa si en tinc un i es mor?

5# Malparit

Independentment de la misèria moral del ministre, però, no acabe de creure'm les seues declaracions. Potser estic pecant d'optimista, però veig incapaç qualsevol Govern (fins i tot este Govern) de portar endavant una regulació més pròpia d'una república islàmica que d'un país que, només de moment, encara és europeu.

* * *

 

Busca qui t'ha llegit: febrer 2012

Busca qui t'ha llegit: març 2012

Busca qui t'ha llegit: abril 2012

Busca qui t'ha llegit: maig 2012

Busca qui t'ha llegit: juny 2012