Grindr > Facebook > Instagram > Twitter

Una de les últimes actualitzacions de Grindr, l'aplicació per a mòbils que permet localitzar i interaccionar amb altres gais que tens a prop, ha incorporat una novetat que podria resultar interessant: vincular al teu perfil el d'altres xarxes socials, com Facebook, Instagram i Twitter.

I dic que podria resultar interessant perquè, és clar, podria donar-se el cas de trobar algú que t'agrada al Grindr i estirar del fil per continuar tafanejant la seua vida en línia: a l'Instagram podries descobrir que té gust estètic i que està viatjat, al Facebook que comparteixes amb ell gustos musicals i de cine i a Twitter, per exemple, que és una persona amb inquietuds. I tot això sense creuar una sola paraula amb ell.

Òbric parèntesi. A banda de certificar, és clar, que és tan guapo com sembla a l'única foto que té al Grindr. Tanque parèntesi.

La realitat, però, és que vincular totes estes xarxes socials amb una aplicació com Grindr, que bàsicament serveix per a follar, no només no té cap sentit, sinó que pot resultar contraproduent: en la majoria de les ocasions, quan algú crida la teua atenció al Grindr i decideixes explorar la seua vida 2.0 te n'adones que no, que no t'interessa i que si visites el seu Facebook comproves que és un fan histèric de Lady Gaga i que només es fa fotos al photocall de la infame discoteca Desecho54 en companyia de la seua amiga grossa, que gasta el Twitter per enviar missatges a famosos i per a comentar El hormiguero i que a l'Instagram etiqueta les fotos amb #boygay, #gayvalencia o #gayguapo.

I és que al remat (i quan es tracta de follar) passa com amb la vida en general: no necessitem saber tantes coses de ningú.

Salamanca i la barra gai

Amb la intenció de no estar a València durant les falles, fa uns mesos vaig tancar amb el meu amic S. un viatget a Salamanca que ens ha portat, de retruc, a visitar Àvila i Segòvia i a conéixer, sobretot, una gastronomia que va dels renyons i el fetge de corder a la llengua de vaca i la cecina, passant pel chuletón d'Àvila, el cochinillo de Segòvia i el tostón dels pitjors bars de Salamanca.

En poc més de dos dies hem menjat més proteïnes de les que el continent africà consumeix en un any. I tan a gust.

Òbric parèntesi. També, per descomptat, hem passejat per les muralles d'Àvila, hem recorregut el centre històric de Salamanca, sobretot per la impressionant Plaza Mayor, i hem visitat l'aqüeducte i l'Alcázar de Segòvia, però això és una altra història. Tanque parèntesi.

La nit de dijous la vam passar a Salamanca i vam poder comprovar que l'ambient universitari es redueix, bàsicament, a intoxicar els futurs llicenciats amb beguda a preus impossibles: al pub “El submarino” les copes les cobraven a dos euros i el terç de cervesa a cinquanta cèntims.

— Creus que serà de garrafa?

— No, amb estos preus segur que el vodka és Belvedere i el gel el porten directament de Groenlàndia.

Vam acabar a una discoteca, d'entrada gratuïta, que ens recomanà una xica que repartia flyers amb forma de cor i amb els quals no pagaves la segona copa. Ni, per tant, la quarta, la sisena...

— Oye, ¿y algo de ambiente gay hay por aquí?

— Sí, claro: en esta discoteca hay una barra gay.

S. i jo ens vam mirar:

— ¿Perdona?

— Pues que hay dos barras normales y una gay.

— ¿Cómo que “normales”?

— Deixa-ho estar... Lo que no entendemos es el concepto de barra gay. ¿No es igual que las otras?

La xica ens va mirar com si nosaltres fórem els retardats.

— A ver, es una barra normal, solo que es donde se ponen los gays a hablar y eso.

I això vam fer: “hablar y eso”.

Gai públic

Hi ha gremis en els quals la presència d'homosexuals no només és viu amb normalitat sinó que resulta tan exagerada que fins i tot l'element heterosexual constitueix l'excepció. Eixe és el cas que es dóna, per exemple, entre els perruquers, els operaris del sector siderúrgic, els presentadors de Telecinco o els rectors de les parròquies de la Ribera del Xúquer.

En canvi, hi ha altres sectors professionals en els quals la presència pública dels gais es viu més d'amagat i de tant en tant algú llança una pregunta de l'estil: si tenim en compte que més o menys el 10% de la població és homosexual, com és possible que encara cap futbolista haja eixit de l'armari?

La resposta és ben senzilla: perquè el percentatge que correspondria a futbolistes gais no només de la Lliga espanyola sinó també de la Premier britànica i del Calcio italià queda compensat amb l'excés de gais que militen al Bloc Jove.

Efectivament, el percentatge d'elements homosexuals al Bloc, en general, és tan alt que en cas que extrapolàrem eixes dades al conjunt de la societat la Humanitat fa segles que haguera deixat d'existir en no poder garantir la reproducció de l'espècie.

Entre les files socialistes, també, és pública i notòria la presència de gais, però, a diferència del Bloc i dels quatre gais que queden a Esquerra Unida, la majoria han sabut ocupar càrrecs orgànics i institucionals de primer ordre: tots coneguem alcaldes, secretaris generals i ministres socialistes per als quals la seua orientació sexual no té cap importància i als quals no els importa passejar-la pels locals d'ambient. Pels presentables i pels que no ho són tant.

Al Partit Popular, finalment, la presència pública gai canvia: potser hi ha tants gais com al Bloc (nivell quantitatiu) i potser ocupen tants càrrecs de responsabilitat com ho fan els del PSOE (nivell qualitatiu), però tot es viu d'una forma més encoberta, circumstància que fa que l'element depravat i la rumorologia facen acte d'aparició.

Fa temps que a través del mètode empíric de coneixement (follant, per tant) vaig arribar a la conclusió que els més accessibles són els membres del Bloc: hi ha tant on triar (i els agrada tant beure) que en realitat és difícil no acabar al llit amb un d'ells qualsevol dimecres a mitja vesprada, per exemple.

La meua experiència amb els socialistes, en canvi, és més limitada: principalment i tret d'honroses excepcions, perquè són molt menys atractius i, en segon lloc, perquè són exageradament endogàmics i només follen entre iguals: regidors amb regidors, alcaldes amb alcaldes, membres de la direcció amb membres de la direcció... El mercat socialista és, per tant, una reserva de caça vedada i si hi entres més val anar amb compte per evitar les sorpreses.

Amb els gais del PP, en canvi, tot resulta molt més fàcil i pervers alhora: estan tan pagats dels seus càrrecs, tan acostumats a l'èxit i tenen el discurs del triomfador tan assumit que no tenen mirament a l'hora d'expressar allò que volen i allò que més els agrada sense tallar-se un pèl.

En este camp, per tant, la dreta és una opció ben vàlida i després de la meua experiència no puc evitar recomanar que tothom folle, encara que siga, amb un regidor del PP.

Amb un diputat potser seria massa.

L'ambient de la política valenciana

No és cap notícia que la política és plena d'homosexuals: el caràcter manifasser gai i una militància interioritzada són les causes que fan que molts homosexuals i lesbianes decidisquen participar de la vida pública.

Òbric parèntesi. Molts ho fan també per lligar perquè hi ha més gais als òrgans de direcció de la majoria dels partits que a qualsevol sauna un diumenge de vesprada. Tanque parèntesi.

Cal destacar, però, dos candidats gais (ben atractius) que han triomfat en les eleccions municipals i autonòmiques del diumenge passat: el primer és el candidat del PSOE a l'alcaldia de Mislata, Carlos Fernández Bielsa, el qual, en contra de tots els pronòstics, s'ha fet amb la majoria absoluta d'esta ciutat de l'àrea metropolitana de València coneguda per tindre, juntament amb Paterna i Xirivella, uns dels nivells de 'xonisme' més alts del País.

El primer 'contacte' que vaig tindre amb Bielsa fou fa molts anys: havia vingut en companyia de molts altres joves socialistes a rebentar un ple municipal del meu poble, que no recorde de què tractava. Em va resultar atractiu aquell xic prim i fibradíssim i cada volta que me'l trobava a l'ambient, enfundat en un polo verd Lacoste, m'apropava i li recordava l'incident i li preguntava si assistir a plens d'altres pobles a escridassar els portaveus populars era una pràctica habitual entre les joventuts socialistes.

Òbric parèntesi. Redéu, seré impresentable. Tanque parèntesi.

Ara, una mica més assenyat i vestit amb americana i texans per dissimilar els anys de xandall que haurà viscut (perquè el caràcter mislater es porta per dins, però també per fora), Bielsa sembla que ha fet una bona campanya i s'ha emportat el gai a l'aigua. Enhorabona, doncs.

El segon candidat gai que ha triomfat com la Coca-cola (o, millor encara, com la Vitamina Compromís) ha estat Fran Ferri, també conegut com Flam Ferri, número quatre per la circumscripció de València de Coalició Compromís i que, al contrari que Bielsa, aprofità la seua orientació sexual per atraure els flaixos dels periodistes en anunciar públicament la seua homosexualitat (!).

L'anunci pillà tot el món per sorpresa perquè ningú podia imaginar que al Bloc Jove, entitat de la qual és secretari general, poguera haver algun gai més dels que ja hi ha: estadísticament és impossible.

L'eixida de l'armari de Flam Ferri, per inesperada i sorprenent, està a l'alçada de les grans notícies que el món ha ofert estos últims anys i encara no entenc com Wikileaks no ho havia filtrat abans, ja que es tractava d'un dels grans secrets que fa anys que havia de ser desvetllat.

Personalment, el meu contacte amb Flam Ferri es limita a haver furtat de sa casa (en un estat d'intoxicació severa) un bon grapat de bombons de Ferrero Rocher durant la celebració d'aniversari d'un company seu de pis a la qual vaig estar convidat; bombons que després em vaig dedicar a repartir a una discoteca gai amb la frase: 'Bienvenido a la fiesta del embajador'.

Òbric parèntesi. Redéu, seré impresentable. Tanque parèntesi.

En definitiva, tant Fernández Bielsa com Flam Ferri s'han guanyat merescudament un lloc en la política valenciana i, independentment de la seua orientació sexual, tenen molt feina per fer: el primer s'ha convertit en pràcticament l'únic baró socialista de l'Horta Sud, amb tot el que això suposa; i el segon haurà d'aprendre molt a unes Corts Valencianes farcides de corruptes i incompetents i on les coses no són, precisament, de color de rosa.

Òbric un altre parèntesi. Flam, però, juga amb un clar avantatge: la seua cara de bon xiquet li farà gaudir de l'atenció de personatges com Cotino. I això, donades les circumstàncies, no és poc. Tanque un altre parèntesi.

Independentment de tot això, la gran qüestió no és qui dels dos em sembla més atractiu, sinó quin dels dos està disponible: al remat, tant fa un alcalde com un diputat.

Cròniques sevillanes (i II): Sevilla, de dia i de nit

 

De dia

Este primer viatge a Sevilla no només ha servit per confirmar tots els tòpics que tenia al cap (bàsicament que Andalusia és una nació en la qual la religió, els bous, el flamenc i els subsidis són omnipresents en la vida diària de la gent) sinó per descobrir la seua gastronomia i la mateixa ciutat.

Pel que fa al primer aspecte, no només he descobert que al formatge i al pernil els diuen 'chacinas', sinó també la 'pringà', la 'carne mechá', la 'tortilla de camarones', el 'flamenquín', el 'rabo de toro' i tota la varietat de guisats que és possible demanar en format 'tapa'. Un autèntic plaer al qual només he trobat un inconvenient: donat que és possible passar el dia menjant, això és exactament el que he fet durant tres dies. I sempre sucant pa.

D'altra part, la ciutat sorprén gratament: la catedral i la Giralda, el barri de Santa Cruz i el call jueu al centre, l'impressionant Alcázar, la no tan menyspreable Plaza de España o la Torre del Oro i el barri de Triana a les vores del Guadalquivir.

Tot, però, no podia ser perfecte i, com en gairebé totes les ciutats del Planeta, l'arquitecte-il·lusionista Santiago Calatrava ha deixat la seua empremta en la ciutat amb dos ponts de formigó blanc.

 

De nit

Dilluns Andalusia celebrava la seua Diada Nacional, per la qual cosa vam comptar amb una nit extra a més de la de dissabte, de la diumenge doncs, per festejar la nit sevillana, que és qualsevol cosa tret d'original.

Un cop suficientment intoxicats, vam descobrir un local ja abandonat que portava per nom GuadalkiBear (!) i que ens va obrir les portes del barri d'ambient de la ciutat. Vam entrar a un local i no recorde com vam aconseguir fer un rogle amb un grapat de gais sevillans mentre valoràvem la no tan remota possibilitat que el PP es faça amb el govern municipal de Sevilla en maig i amb la presidència de la Junta l'any que ve.

M'agradaria recordar quina fou l'opinió dels gais sevillans, però el meu estat era tan lamentable que tot i que vam estar força estona comentant la jugada no sóc capaç de recordar el diàleg i, per tant, tampoc de reproduir-lo.

Tampoc sé ben bé com vam acabar a un altre local, també d'ambient, ni de com el desenvolupament de la nit em va portar a acabar enrotllant al mig de la pista amb un sevillà al qual una estona abans havia preguntat “Perdona, ¿eres homosexual?” (!!) i que em portà de la mà a la cambra fosca del local, en el qual una pantalla més gran que les que gasta el cine Babel de València vomitava imatges de porno dur.

- Chico, qué bien os lo montáis en Sevilla.

- Eh·hto no e' na', quillo. Vente p'acá.

I ens vam perdre en la intimitat de la foscor a fer una mica de tot.

Quan vaig aconseguir recuperar els pantalons els meus amics ja havien fet fugina i el sevillà m'acompanyà el centre.

- Mi casa eh·htá aquí mim·mo, ¿quiereh subí y repetimoh?

- Lo siento, guapo, pero tengo que encontrar a mis amigos... y también la poca vergüenza que me quedaba.

Diàlegs

Divendres nit

- M'agrada molt ta casa.

- Moltes gràcies. Vols beure alguna cosa?

- No gràcies, estic bé. I veig que no tens plantes de plàstic.

- Plantes de plàstic? Per què n'havia de tindre? Tinc cara de ser manxec o què?

(...)

- Passa alguna cosa?

- Per què ho dius?

- Home, és que no 'empalmes'...

- Perdona, però ja estic empalmat.

- Ai, perdona... 

 

Dissabte nit

- Em sembla molt bé que vages pel carrer vestida de fallera, però calia portar eixa bandera espanyola tan gran?

- Es la banda, soy la fallera mayor de mi falla y estoy orgullosa de ser valenciana y española.

- I del PP, clar.

- Claro. ¡Viva Rita!

(...)

- El panorama en esta discoteca és desolador i està més ple de tares que la secció d'oportunitats d'El Corte Inglés.

- Tampoc és per a tant, home.

- Que no? Has vist alguna cosa mínimament follable des que hem entrat?

- No, la veritat és que no: al que no li falta una mànega, té el coll desbocat.

(...)

- Se suposa que açò és una cambra fosca?

- No veus que eixe paio porta els pantalons pels turmells mentre aquell altre li està fent una mamada?

- Sembla que sí, no?

- Oye, ¿podríais bajar la voz, que aunque no lo parezca esto es un cuarto oscuro?

- Un 'cuarto oscuro'? Però si hi ha tanta claror que podria llegir una miniatura medieval escrita sobre un gra d'arròs.

- Mira que eres exagerat.

- En serio, ¿os podéis callar?

Indignació o resignació

 

Encara hui sóc incapaç de comptar les hores que, per una cosa o per l'altra, he passat este cap de setmana en estat d'intoxicació i que m'han portat per tota mena de locals: pels inefables i pels que són pitjor encara.

La nit de dissabte, concretament i després d'anys sense haver-hi posat un peu, em tocà tornar a un dels antros que més odie de València, la disco d'ambient Deseo54 o, com se la coneix despectivament en un mostra d'enginy faller valencià: Desecho54.

Si l'ambient gai en general fa pena, esta discoteca en particular representa la mostra més evident de pretensió buida i de pèssim gust: de música-fem, de beguda-fem, de gent-fem, de decoració-fem, de cambrers-fem... És una discoteca de merda, muntada en una nau industrial amb quatre boles al sostre, dos barres i, el pitjor de tot, un escenari que a les quatre del matí és ocupat per un parell de mamelludes, dos o tres paios passats de cicles que amb prou feines omplen els calçotets i algun ésser mitològic (mig humà, mig animal), però tots amb poca roba i amb un sentit del moviment massa espasmòdic del que resulta mínimament raonable.

Les drogues i l'alcohol, òbviament, ajuden a suportar l'espectacle, a reprimir els impulsos homicides i les ganes de fer saltar pels aires la discoteca (públic, cambrers i gogós inclosos) amb una bomba de neutrons i al mateix temps esmolen la llengua per a disparar improperis: "Redéu, eixos quatre estan tan depilats que entre tots no completarien una cella humana" o "No recordava que la colònia andina gai a València fóra tan nombrosa (i tan passiva)" o 'Sí, clar que tornaré a vindre: quan puga fer-me amb un dosi letal d'àntrax per acabar amb tots vosaltres".

Així, és possible passar de la indignació a la resignació a través de la intoxicació (i el sarcasme), però no hi ha tractament per a la ràbia que et fa llegir que a la convenció nacional del PP a Sevilla que ha tingut lloc este cap de setmana, sota el titular 'Camps, aclamado por suyos', "el presidente valenciano llegó a la convención acompañado por 300 dirigentes y ellos organizaron una ovación puestos en pie cuando habló. Camps se hizo decenas de fotos con los suyos y con Rajoy".

Davant esta mostra tan evident de menyspreu a la ciutadania només hi ha una opció: la sobredosi.

Impresentable

 

Vaig encetar el llarg pont de Reis amb una sola idea entre cella i cella: portar-me bé. Per això em vaig dedicar a endreçar la casa, avançar feina que tenia pendent, jugar i passejar amb Matt, llegir a la terrassa mentre prenia el sol, vore bones pel·lis al devedé, cuinar... sense ser conscient que este estil de vida tan bucòlic i pastoral no esta fet per a mi, per la qual cosa era només qüestió de temps que la maldat que m'és intrínseca haguera d'explotar per algun lloc.

I de quina forma.

Divendres estava convidat a un aniversari, però a mitja vesprada els plans s'havien multiplicat i vaig pensar que la millor forma d'arribar a tot seria lliurant-me en cos i ànima a la intoxicació més destructiva.

Òbric parèntesi. Per decisions com aquella de tant en tant no puc evitar preguntar-me si o bé sóc retardat mental o bé m'he carregat la sinapsi neuronal. O totes dues coses alhora. Tanque parèntesi.

Abans d'apropar-me a la festa d'aniversari, em vaig deixar caure per casa d'uns amics a Russafa per fer-me una copa. El problema és que quan vaig eixir del barri de moda de la ciutat no portava una copa, sinó quatre. I amb l'estómac ben buit.

El meu estat, doncs, en arribar a la festa ja estava prou perjudicat, però en lloc de provar a asserenar-me vaig continuar la ingesta massiva de toxines fins a perdre el trellat, la vergonya i les formes, i la resta de plans i de compromisos que tenia per davant també van saltar pels aires.

La recriminació més que justificada que al matí següent em va fer l'amfitrió de la festa resumeix a la perfecció quin fou el meu comportament: "Martí, puc entendre que la festa no era la rehòstia, però hauries d'aprendre a comportar-te i a mostrar una miqueta més de respecte per les persones".

Tela.

Torino (I)

 

Passar estos dies allotjat a casa del meu amic J. a Torino no només m'ha permés romandre alié als grunys que eixe simi que porta per nom Salvador Sostres amollà durant la publicitat d'una tertúlia-aquelarre de Telemandril i assabentar-me'n (un mes després) que Tiziano Ferro havia eixit de l'armari, sinó conéixer la ciutat més francesa d'Itàlia i fartar-me bona cosa de riure. 
 

Així, quatre dies a la ciutat de la Fiat i de la Juve permeten el visitant no només recórrer els passadissos del Museo Egizio i els carrerons que envolten la Mole Antonelliana que allotja el Museo del Cinema, sinó assaborir una cuina que va des del xocolatat bicerin a i tajarin al tartufo bianco, per obra i gràcia d'una veïna que tingué el gust de compartir una trufa blanca (a 250 euros els cent grams) que li havia regalat un company de feina (macellaio de professió per donar més dades) com qui regala un ram de flors.

Estos dies també m'han permés trepitjar els carrers dels dominis de l'antiga dinastia Savoia i gaudir del cerimoniós aperitivo italià, que a Torino pots celebrar tranquil·lament als elegants cafés dels pòrtics de Via Roma o presentar-te amb tota la cara del món a una cerimònia molt més acolorida a la seu del club de rem de la ciutat, a la voreta del Po i envoltat dels torinesos més afrancesats.

Apro parentesi. I quan dic afrancesats vull dir invertits. Chiudo parentesi.

I així, sembla que després d'unes copes és prou corrent acabar amb la llengua d'un torinés, ginecòleg de professió (!) i que parlava castellà amb accent de Cadis (!!), a la boca sense haver creuat abans ni tres paraules.

És lògic, per tant, que no haja estat l'únic a preguntar-se: ¿Y para qué coño (nunca mejor dicho) quiere Martí un ginecólogo?

I encara no he aconseguit resoldre el dubte.

Pragmatisme

Sempre he presumit de ser una persona pragmàtica, de saber evitar els problemes innecessaris i també de no complicar-me la vida sense necessitat. En definitiva, de fer allò que vull, quan vull i com vull i, en cas de no poder fer-ho així, d'abusar de l'autosuggestió per convéncer-me que realment estava fent el que volia, quan volia i com volia.

Però clar, una cosa és la realitat i una altra, cada volta més diferent, allò que he construït al meu cap, de forma que eixe pragmatisme del qual faig gala a tothora no és més que una mentida.

Això explica perquè quan un amic, agent de la Policia Nacional i que compensa la seua estultícia amb una ingenuïtat deliciosa, em va dir que volia presentar-me un company seu de la comissaria que era gai no em vaig negar, tot i que al remat la presentació no arribà a tindre lloc:

- Creo que te gustaría -em va dir.

- Hombre, los policías tenéis gimnasio gratis, así que me imagino que estará bueno.

- Es guapo y tal, claro. El único problema es que creo que tiene el sida.

Vaig guardar silenci.

- No puedes decir de alguien que 'creo que tiene el sida'.

- Es que no lo sé seguro.

- Ni aunque fuera así, capullo. Debes tratar estos temas con un poco más de respeto.

El meu amic se'm quedà mirant fent com si pensara i al remat confessà la veritat:

- La verdad es que ni siquiera sé si es marica de verdad... es sólo algo que se comenta en la comisaría.

Com deia, finalment no vaig conéixer el presumpte agent gai de la Policia, i no per la lamentable presentació que em feu el meu amic ni pel suposat handicap, sinó perquè les coses vingueren així. Vull dir que, en contra del que faria una persona pragmàtica de veritat, no em vaig negar.

I tampoc ho vaig fer quan este cap de setmana vaig quedar per prendre una copa amb un xic que ronda els quaranta anys i que viu amb el seu fill adolescent.

“Es pot saber en què estaves pensant?” em vaig preguntar a mi mateix quan acabà la cita i baixava pel carrer de la Mar. “Però és que no ha estat malament!” em vaig contestar. “Eixe no és el tema: la qüestió és que no has de complicar-te la vida sense necessitat” va continuar el Martí prudent. “Tens raó, però és que de vegades no puc evitar-ho” es va lamentar el Martí inconscient. “Ja ho sé, i per això estic jo ací. A més, Martí, seriosament: un fill adolescent? Redéu, faries pitjor que Woody Allen!”. I després d'una mirada de tensió entre un Martí i l'altre, l'inconscient va protestar: “Tampoc cal exagerar, eh?”.

Al remat, ni tan sols el Martí prudent té prou coneixement.

Una nit queer

Durant el dissabte no sé què em costà més de superar: si els efectes destructius de la ressaca posterior a una nit de divendres excessivament llarga i psicotròpica o les declaracions de Camps amb motiu de la diada catalana de l'11 de Setembre, acusant els catalans (així, en general) de voler fer-se amb les falles de València, el torró de Xixona, la xufa d'Alboraia i les fotges de l'Albufera.

Òbric parentesi. Les declaracions de Camps i els articles que l'ABC ha dedicat al tema al llarg del cap de setmana, i encara hui dedica, em fan pensar que no he estat l'únic que s'ha passat de la ratlla. Tanque parèntesi.

Per això, potser, el meu estat d'ànim no era el millor per fer front a una nit de dissabte que tenia tots els elements per resultar més queer del que podia imaginar quan vaig acceptar la proposta d'uns ecs! per sopar amb ell.

- Canvi de plans: he quedat per sopar amb uns maris a Russafa. Estàs convidat, per descomptat.

- És l'advocada? -vaig escoltar que algú preguntava per darrere.

Vaig guardar un silenci despectiu mentre el meu amic confirmava que, en efecte, estava parlant amb l'advocada i vaig amollar:

- Una coseta: no pense passar-me tota la puta nit parlant en femení.

- Tu t'ho perds.

En general, no tinc massa problemes per integrar-me entre desconeguts: un parell de copes i puc xarrar gairebé de qualsevol cosa, però si a l'estat de descomposició li afegim que el meu ecs!, que era l'únic que coneixia de la mitja dotzena de persones que ens aplegàrem a sopar al voltant d'una taula baixa em deixà abandonat en quedar fora de joc després d'haver-se empassat una pilota de marihuana, la situació es complicava per moments.

- Açò no t'ho perdonaré mai, cabró -li vaig retreure a l'orella mentre l'esteníem al llit: no faig una altra cosa que contestar preguntes sobre l'horòscop i alguna cosa relacionada amb el karma que no sé ben bé què vol dir.

- Perdona, carinyet, perdona... jo no volia... -aconseguí pronunciar amb prou feines sense obrir els ulls.

El millor de tot, però, és que m'ho vaig passar prou bé i no sé si serà cosa d'haver compartit la vetllada amb un àries, un cranc, un aquari i un sagitari.

Orgullós? Oh, i tant!

Com cada any, quan arriba la segona meitat de juny i veig que encara són molts els amics i els polítics que anuncien la seua participació en els actes de l'Orgull Gai, ja siga als més lúdics o als més reivindicatius, no puc evitar preguntar-me si esta commemoració encara té sentit a la Confederació Ibèrica de Nacions del segle XXI.

Per descomptat, no sóc tan ingenu per pensar que l'equiparació de drets socials i econòmics (o burgesos en terminologia marxista) entre heterosexuals i gais durant la passada legislatura suposaria de forma immediata la desaparició de la discriminació que ha patit tradicionalment el col·lecteu gai, però la igualtat formal és, sense cap mena de dubte, el millor punt de partida per arribar a la igualtat real.

Així, si a este fet li afegim la poca simpatia que em provoquen algunes manifestacions dels gais institucionalitzats com ara la sacralització d'esperpents com Alaska (!) o La Prohibida (!!), el mateix ambient gai i la visió tan curta d'alguns col·lectius, l'arribada de l'Orgull m'agafa cada any amb certa indiferència.

Per sort, sempre hi ha qui, des de la dreta cavernícola o des d'aquella dreta que presumeix de ser europea i moderada, s'encarrega de recordar-nos els prejudicis que encara existeixen envers este col·lectiu.

En esta ocasió, però, l'exabrupte ha vingut per part del memocristià Duran i Lleida, una de les meues fòbies particulars, que arran la notícia que saltà fa alguns dies sobre algunes clíniques que a Barcelona es dedicaven a curar gais ha dit la seua. I com més ens agrada: per escrit.

Així, al seu bloc (entrada del 18 de juny) afirma, en resum, que veu malament que la Generalitat investigue estes clíniques perquè segon ell és molt raonable que un gai puga decidir voluntàriament sotmetre's a no sabem bé quina mena de tractament corrector.

Però millor encara són les paraules textuals: Jo mai he dit que l’homosexualitat sigui una malaltia, però em sorprèn que, quan una persona -després d’anys d’estar casada i amb fills- arriba a la conclusió que en realitat és homosexual i vol assolir aquesta tendència i considera que necessita ajuda, la seva demanda és atesa i el fet de “sortir de l’armari” és celebrat. Però en el cas invers, aquesta persona no ho pot fer si acudeix voluntàriament a demanar assistència mèdica i, en canvi, la Generalitat pretén que els metges psiquiatres la puguin atendre.

Tela marinera.

Però el líder d'Unió continua en el destrellat i abans d'incloure la nota de color antiavortista afirma: La lògica final d’aquest plantejament és que l’espècie humana té un estadi normal que és l’homosexualitat, que ningú no pot negar-se a avançar en aquest camí, però que al contrari arribar a l’heterosexualitat complica aquest escenari. Estic en contra de represaliar l’assistència mèdica a les persones que cerquin modificar la seva homosexualitat o controlar-la.

Així doncs, segons Duran, i donat que no només és possible modificar (!) o controlar (!!) l'homosexualitat, sinó que a la mateixa Barcelona podem trobar centres que ho fan amb èxit i ja que conec (amb escreix) la nit barcelonina imagine que a hores d'ara la cua de gais que volen modificar (!) o controlar (!!) la seua homosexualitat serà ben llarga.

Tan llarga com la misèria intel·lectual de Duran i Lleida.

Cagada gai

La decisió dels organitzadors de la desfilada madrilenya de l'Orgull Gai de retirar la invitació a un col·lectiu israelià, tan fa si està vinculat o no a alguna institució, ha posat en evidència dues coses que ja sabíem: que la caverna aprofita qualsevol excusa per llançar missatges contradictoris i cínics i que els gais poden ser igual d'estúpids que els heterosexuals.

Efectivament, costa entendre que els organitzadors de la festa hagen estat tan burros per negar la invitació que ja havien ofert a un grup gai d'Israel perquè el seu govern no ha condemnat l'atac a la flota d'ajuda humanitària al territori de Gaza o, millor dit: perquè n'és el responsable.

Puc entendre que les organitzacions convocants consideren que és incompatible defensar els drets dels gais i alhora massacrar els dels palestins, però la seua decisió no té cap sentit, perquè el que s'ha fet, en definitiva, és fer que paguen uns ciutadans particulars per les polítiques que el seu govern ha decidit portar endavant.

Algú s'imagina, per exemple, que l'organització d'una hipotètica trobada internacional d'amants del gat d'angora turc vetara la participació de la federació espanyola d'amics del felí en qüestió perquè al territori de la Confederació Ibèrica de Nacions encara es fan corregudes de bous? Per què han de pagar els amants espanyols del gat d'angora turc el caràcter poregós i pusil·lànime d'un govern que no es decideix a abolir esta barbaritat?

De la mateixa forma, els gais israelians (repetisc: vinculats o no a una institució pública) han de quedar fora d'una celebració pel fet que el seu govern ignore els drets fonamentals més bàsics dels palestins i menyspree les normes elementals del Dret internacional sense saber si ells combreguen o no amb la lamentable política de l'executiu de Netanyahu?

Amb la seua decisió, les associacions convocants han donat aire al govern israelià perquè continue presentant-se com una víctima i han qüestionat el vertader caràcter obert i plural de la festa de l'Orgull.

Si els organitzadors hagueren tingut una mica de trellat (o hagueren decidit contractar-me com assessor o almenys consultar-me abans de prendre cap decisió) podrien haver optat per adaptar el lema de la manifestació i afegir-hi alguna consigna per recolzar els palestins, de forma que els israelians convidats s'hagueren vist obligats a retratar-se i a decidir si se sumaven o no la marxa de l'Orgull, sense que, en cap moment, se'ls poguera acusar de vetar la participació de ningú.

En realitat era tan senzill com això.

Macho men

- Martí, veus eixe xic d'allà darrere? -em pregunta una amiga durant un sopar i afegeix: és d'ací del poble i crec que és gai, però no ho sabem cert.

- Però creus que ens reconeguem per l'olor? -proteste mentre em capgire i faig una ullada furtiva a l'adolescent abans de suggerir: Sí, podria ser gai... té certes qualitats.

- Home, ja sé que no és tan fàcil, però no em negaràs que sí que hi ha gent a la qual se li nota més que als altres... -intervé una altra amiga.

- Clar, nena, és el que es coneix com ploma -continue amb la classe magistral.

- A tu, per exemple... -torna a intervindre la primera amiga i note que no sap ben bé com dir-ho: no se't nota... a primera vista.

- I a segona vista? -prove a fer més lleugera la conversa.

- I al teu xic menys encara -intervé un amic, nóvio de la segona amiga

- Clar, és que sempre m'han agradat els macho men.

La boda gai

En contra del que es puga pensar, estic totalment a favor del matrimoni. Del matrimoni alié, s'entén.

El matrimoni és una figura jurídica que regula gran quantitat de drets i, tot i que amb un testament i un grapat de fulls en blanc signats qualsevol podria evitar-se'l, la meua condició d'advocat m'obliga a recomanar el matrimoni a tothom, ja que, de moment, el matrimoni continua sent la principal causa de divorci, i el divorci, de moment, continua sent una important font d'ingressos per als advocats.

Una cosa ben diferent al matrimoni és la celebració que es fa del mateix, bé siga civil o eclesiàstic, ja que és molt complicat evitar que la celebració se'n vaja de les mans -fins i tot d'aquelles persones que presumeixen de tindre bon gust- i que l'espectacle acabe com una pel·lícula de terror, ja que hi ha moments en l'imaginari de les bodes que indefectiblement ens obliguen a portar-nos les mans al cap: la família d'ell, la família d'ella, el vestit de la cosina grossa, el moment anem-a-tallar-el-pastís, la borratxera del padrí, els amics que decideixen que fer girar els tovallons per dalt del cap és divertit, l'orquestra que canta cançons de Coyote Dax... i un llarg i infinit etcètera.

Tot açò ho escric perquè dissabte vaig estar de boda, però es tractava d'una boda gai i tot i que tenia les expectatives ben altes, no vaig acabar gens decebut encara que a la parella que es donà el 'sí, consentisc', que és la forma que fixa el Codi Civil, m'agradaria fer-los dos apunts: no és admissible que a una boda gai no hi haguera convidats gais atractius i solters i que la gent que portava droga no la compartira.

En realitat, de la boda només faria una crítica ja que la resta em semblà perfecte, tot i l'excés mel·liflu que impregnà cada moment: no entenc per què es va diferenciar per sexes a l'hora de regalar el present de record als assistents: a elles unes arracades i un penjoll i a ells un bolígraf de marca. Voleu dir-me que en este moment de la pel·lícula hem d'entendre que només els homes escrivim i que les dones se limiten a decorar-se i que el bolígraf no haguera estat un regal perfectament vàlid per a qualsevol ésser humà convidat?

I és que crec que molts gais hem d'entendre que el fet de poder casar-nos no ens obliga a repetir els mateixos errors i convencionalismes que els heterosexuals han comés durant tants anys. I pot ser el matrimoni siga el pitjor d'ells.