dijous, 28 de març del 2013

Busca qui t'ha llegit: març 2013






Fernández Díaz té raó: el matrimoni entre homosexuals no garanteix la pervivència de l'espècie humana, perquè, en realitat, no existeix cap relació entre el matrimoni (qualsevol tipus de matrimoni) i la supervivència de l'espècie: els humans existien abans que s'inventara el matrimoni i, amb tota seguretat, continuaran existint quan la gent deixe de casar-se.

Ya te he dicho que quería discreción...
... y cuando me has chupado los pezones lo has hecho como si tuviera tetas.

¿Sabe por qué está aquí?
Por los desodorantes del DIA, pero es que yo vivo en la calle y no tengo ducha.
Ya. Y por algo más: la policía le acusa de otro hurto en un centro comercial, de un atentado a la autoridad y de haber causado daños en una tubería de gas mientras escalaba por una fachada para...

Visc al carrer d'ací darrere, i fa unes setmanes vaig vore des del balcó de casa com un home entrava a robar a casa de la veïna i vaig avisar la policia. I ara m'ha arribat açò. I, clar, tinc por que el lladre vulga prendre represàlies contra mi. He anat al psiquiatre i m'ha fet un informe per a demostrar que no estic bé i que no puc declarar...

¿Sabes que llegas tres horas tarde?
Tranquilo, hombre, que te he comprado un regalo.
No hacía falta que te molestaras.
No es nada, si lo he robado en Mercadona.

* * *


dimecres, 27 de març del 2013

La roda i la morralla



La roda de reconeixement és una diligència de la instrucció penal que té per finalitat la identificació d'un sospitós per part de la víctima o del testimoni d'un delicte i, bàsicament, és igual que en les pel·lícules: l'imputat es col·loca a una sala entre altres persones (els figurants o, com a mi m'agrada, la morralla) i ha de pregar perquè no siga reconegut per qui es troba a l'altra banda del vidre espill.

Encara que pot resultar molt útil, no és una prova que es practique massa sovint perquè exigeix que els figurants amb els quals es barreja l'imputat siguen semblants, i trobar-ne sempre no és fàcil.

Òbric parèntesi. De fet, per exemple, a València no es fan rodes de reconeixement de dones perquè no hi ha morralla femenina. Tanque parèntesi.

Este requisit, tractadíssim per la jurisprudència, exigeix que la morralla i l'imputat siguen d'una alçada semblant, que tinguen més o menys la mateixa edat i, per descomptat, que siguen de la mateixa raça.

Quan el sospitós o imputat està en presó, provisional o per un altre delicte, la morralla s'obté del mateix centre penitenciari: els funcionaris trien interns més o menys semblants i ja està, però el problema ve quan cal buscar la morralla fora de presó, perquè no tens on triar.

Fins fa poc els figurants eren persones voluntàries que passaven prop del jutjats (o s'optava per utilitzar funcionaris judicials), però este mètode tenia inconvenients: si el detingut era, per exemple, un negre, calb i de 120 quilos, a vore on trobes un dimarts i bon dia cinc negres més, calbs i de 120 quilos per gastar-los de morralla.

Fa un temps, però, que els jutjats han trobar una solució que no està malament: constituir una bossa amb els condemnats a penes de treballs en benefici de la comunitat per delictes lleus, de forma que cada vegada que fan de figurants a una roda els compta com un dia de servicis comunitaris. Win-win: guanya el sistema, que no ha de buscar morralla pel carrer i guanya el condemnat, que convalida un dia sencer de treball per mitja horeta fent de figurant.

Ahir tenia la roda de reconeixement de dos clients que no arriben als vint anys i la morralla disponible era de por: hi havia un que havia vingut tan fumat que amb prou feines podia obrir els ulls i deixar de riure.

Mentre la secretària els prenia les dades i establia l'ordre de la corrua de figurants, vaig preguntar a la jutgessa:

A ninguno de éstos lo ha condenado usted antes, ¿verdad?

La jutgessa em va mirar:

Anda, pues eso no lo había pensado... aunque viéndoles la cara podría ser que sí.

El sistema, però, no és perfecte, i al remat els testimonis no van identificar els meus clients entre la morralla.

dilluns, 25 de març del 2013

Som Xipre?


Si donem per fet que Europa ha de rescatar el sector bancari de Xipre per evitar el contagi a altres països i que els xipriotes han de pagar-ne una part, si assumim que el sistema econòmic que vivim i patim no pot canviar de forma immediata, si ens tapem el ulls davant els usos i els abusos de la troika europea i si descartem la possibilitat d'eliminar Xipre del mapa amb una bomba atòmica, he de confessar que la proposta de rescat que l'Eurogrup ha plantejat per a esta illa em sembla bé.

Em referisc a la possibilitat d'exigir a Xipre una confiscació de part dels dipòsits bancaris per fer front als milions d'euros que plouran de la resta de països de la Unió, també dels que ja han estat rescatats, com és el cas de la Confederació Ibèrica de Nacions.

És cert que la mesura, que no és nova, torna a fer recaure la responsabilitat sobre els ciutadans i no sobre els responsables de la crisi, però des del meu punt de vista resulta molt més justa del que s'ha fet a Grècia, Portugal o, en el nostre cas, a Espanya.

Tots sabem què ha suposat el rescat bancari espanyol i l'obligació de complir amb el dèficit imposat per Brussel·les : una reforma laboral criminal, retallades indiscriminades en sanitat i educació, un augment generalitzat d'impostos per a (quasi) tota la població, rebaixes en salaris i eliminació de les pagues dels funcionaris, congelació de pensions i rebaixes en les prestacions dels aturats, un retard en l'edat de jubilació... La llista és llarga.

Pensem per un moment quants diners hauria de tindre un funcionari xipriota al banc per compensar la pèrdua de poder adquisitiu que ha patit un funcionari espanyol des de l'inici de la crisi: a les rebaixes de sou estatals i autonòmiques caldria afegir la confiscació de la paga de Nadal i la repercussió que sobre la seua capacitat econòmica ha tingut l'augment de l'IVA i de l'IRPF, a banda de les noves taxes acadèmiques si té fills que van a la universitat, per exemple.

Pensem, també, quant haurà de pagar un aturat o un pensionista xipriota sense capacitat d'estalvi i, en canvi, com s'ha vist afectada la vida dels nostres pensionistes i aturats per culpa de les retallades en pensions i prestacions, els nous tipus impositius, la paralització de la Llei de Dependència o el pagament de medicaments.

I a banda de tot això i amb la situació econòmica actual: qui collons té 100.000 euros al banc?

dijous, 21 de març del 2013

Clínic


Ahir va aparéixer al despatx un xic amb una mirada que vaig identificar clarament com 'clínica'.

Eres advocat, no?

Em sembla que el rètol a la porta del despatx no és prou gran.

És que jo et conec de vista, saps? Et veig passejar un gos per la plaça i...
Què volies exactament?

El xic trau uns papers i comença l'explicació:

Visc al carrer d'ací darrere, i fa unes setmanes vaig vore des del balcó de casa com un home entrava a robar a casa de la veïna i vaig avisar la policia. I ara m'ha arribat açò. I, clar, tinc por que el lladre vulga prendre represàlies contra mi. He anat al psiquiatre i m'ha fet un informe per a demostrar que no estic bé i que no puc declarar...

Faig una ullada ràpida als papers dels jutjat:

— Sí, t'han citat com a testimoni. Hauràs de...

Calle. El mire i reprenc:

Però tu no eres esta persona que posa ací, veritat? És que este nom em sona molt...
No, jo sóc este i el xic assenyala un nom—, i este altre déu ser el lladre...

Veig el nom, m'alce de la taula, vaig a l'arxivador i torne amb un expedient a la mà:

Hòstia. Si anem al mateix judici: resulta que el lladre és client meu.

El xic de mirada 'clínica' no dóna crèdit:

Eres l'advocat del lladre que vaig vore des de la meua finestra?
Sí, això és. I pots estar tranquil: este home és de furtar coses, però a banda d'això és inofensiu: ni pega ni mata ni res.

dimecres, 20 de març del 2013

Comptador a zero



¿Te puedo hacer una pregunta?

I sense deixar temps perquè em diga que no, ho faig des del llit, mentre el meu convidat busca els calçotets per terra.

¿Tu novia no sabe nada de esto, verdad?

El xic es queda amb els calçotets a la mà, gira el cap i em contesta:

¿Por qué dices eso?
Hombre, no sé a qué te dedicas, ni qué edad edad tienes, ni siquiera tu nombre...
Ya te he dicho que quería discreción...
... y cuando me has chupado los pezones lo has hecho como si tuviera tetas.

El xic abaixa la mirada.

¿Pero ha estado bien, no?
Sí, claro. ¿Te puedo hacer otra pregunta?
Creo que la vas a hacer igual, así que...
Tú eres militar o policía.

El xic obri molt els ulls:

¿Cómo lo sabes?
No lo sé... todos vestís de Pull&Bear.

El xic es passa els botons del pantaló i confirma:

Nacional. Soy nacional.

Al llit sóc com Sherlock Holmes.

dijous, 14 de març del 2013

Tres detingudes



Vive usted en el tercer piso del número...
No.
Pero no vive usted en...
No, señora. Yo no vivo ahí.

La jutge revisa la documentació:

¿Entonces por qué la han citado a usted como imputada?
¿Me lo pregunta a mí?
Es lo que intentaba explicarle antes, señoría: el juzgado se ha equivocado con la dirección de la verdadera imputada y han citado a una vecina.

La jutge tanca l'expedient i amolla:

Damos por concluido este acto.

* * *

A la comissaria m'entreviste amb la detinguda, una dona en la cinquantena enxampada mentre saquejava cinc botigues de la cadena Inditex i s'emportava roba per valor de vora cinc-cents euros.

La dona està afectada, ha plorat molt i té els ulls unflats i restes de clínex apegats a la cara.

Necessite saber en què estaves pensant i si... bé, i si tens... ja saps, algun trastorn diagnosticat...
No, no... ho he fet per necessitat... des que em vaig quedar a l'atur...
Disculpa, però haurem de buscar i elaborar un altre argument una miqueta més convincent, perquè per necessitat furtes roba al Kiabi, però no t'emportes un abric de Massimo Dutti de 200 euros.

* * *

El cas més rocambolesc de la guàrdia tingué lloc de matinada: una dona detinguda per haver incomplit l'ordre d'allunyament que tenia del seu marit, que es troba ingressat a presó.

A ver si lo entiendo... ¿Tienes una orden de alejamiento de tu ecs! y solicitas un bis a bis?
Y encima me pillan metiendo droga en la cárcel... Es que todo me pasa a mí...
Claro... ¿y ahora consumes?
No, hombre: cuando me quedé embarazada me dejé el caballo.

Tot un exemple de maternitat responsable.

dimarts, 12 de març del 2013

Vendre el discurs


Arxiu del Teatre Nacional São João de Porto. Obra i gràcia de Paulo Providência

Dijous passat em vaig deixar caure a la presentació que Carlos Villodres (quina cara de bon de xiquet que té) féu del Demos 3, de la Fundació Nexe, “Valencians i democràcia. Del malestar a la proposta” dins d'un cicle de converses organitzat per Iniciativa.

En un moment donat, abans que l'acte esdevinguera un exercici de teràpia col·lectiva, Villodres va posar d'exemple la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) com el paradigma d'un projecte que havia aconseguit col·locar el seu discurs a la massa sense que pràcticament siga qüestionat per ningú, tot i que (i açò ho dic jo, no ho digué Carlos) hi haja aspectes del discurs de la PAH sobre els quals hauríem de parlar detingudament.

Villodres resumia l'èxit de la venda del discurs antidesnonaments d'una forma molt senzilla: quan Telecinco, la cadena de televisió més intranscendent, en parla a El gran debate i quan Pronto, que resulta ser la revista més venuda a Espanya, inclou totes les setmanes una mena de consultori amb Ada Colau, portaveu de la PAH, podem afirmar que el discurs ha arribat a la societat.

Per a les pròximes presentacions de Villodres apuntaria dos exemples més que vindrien a confirmar este èxit de la PAH: anit, al programa de Gran Hermano, Mercedes Milá posà a la taula del plató un objecte no identificat (ni identificable) on es podia llegir “NO A LOS DASAHUCIOS” i ahir la iaia em preguntà a hora de dinar:

Tu, fill, tens la casa pagada?
Què vol saber exactament, iaia?
Vull saber si tens una hipoteca d'eixes que si no pagues ve la policia i et fa fora.

En resum, si en parlen la iaia i Mercedes Milá és perquè el discurs ha arribat a tot déu.

dilluns, 11 de març del 2013

Chávez per als veneçolans


Una de les coses que ha posat en evidència la mort de Chávez és que sembla que sóc l'única persona del món que no té una opinió formada sobre la figura d'este polític ni sobre la política veneçolana en general.

Òbric parèntesi. I mira que tinc opinió sobre quasi qualsevol cosa, encara que no tinga ni puta idea. Tanque parèntesi.

D'una part hem vist l'esquerra més ortodoxa (i pollosa) idealitzar sense cap mena de rubor ni autocrítica el paper jugat per un líder populista de caràcter expansiu i amb tics totalitaris que no ha tingut cap problema a l'hora de signar acords i deixar-se fotografiar amb els líders més sanguinaris del planeta, responsables de les dictadures més vergonyants.

I d'una altra, hem hagut d'escoltar tota mena de qualificatius per a un líder triat a les urnes una vegada darrere l'altra i que, un cop mort, serà substituït per un nou líder que, també, serà triat en unes noves eleccions democràtiques i al qual el govern espanyol ha venut material de guerra sense que li haja tremolat el pols. Tan dolent no seria, doncs.

Imagine que és difícil santificar o condemnar a l'infern un cos que encara està calent (o en el cas de Chávez, embalsamat) i que es necessitarà temps per saber si el chavisme ha suposat o no una millora per als ciutadans veneçolans més enllà dels hits polítics “¡Exprópiese!” o “¡Aquí huele a azufre!” que tant ens han fet riure.

L'única cosa que tinc clara a hores d'ara és que Chávez seria un polític difícilment assumible per a una democràcia europea, però en canvi per a molts és justament el que mereixien els veneçolans.

I en això no puc estar d'acord.

dijous, 7 de març del 2013

Generós



 
¿Sabes que llegas tres horas tarde?
Tranquilo, hombre, que te he comprado un regalo.
No hacía falta que te molestaras.
No es nada, si lo he robado en Mercadona.
Joder...
Es la colonia de Antonio Banderas.

Silenci.

De verdad, no hacía falta que te molestaras.
Y también le he comprado una cosa a la jueza: un champú, para las puntas abiertas.
¿También de Mercadona?
También.


dimecres, 6 de març del 2013

Hasta siempre, comandante: l'afer veneçolà



Els feliços indígenes d'aquella època que sobrevisqueren a matances com les de Cumaná constituirien el substrat de l'actual població veneçolana, amb el qual s'haurien barrejat les races europees i africanes arribades al continent al llarg dels segles i que explicaria el gran mestissatge dels seus 28 milions d'habitants.
Doncs bé, tot açò ho vinc a dir perquè anit vaig follar amb un mulato caribeny, i la veritat és no sabia ben bé què fer per poder parlar del tema.

Què portes al coll? em preguntà.
No res —vaig contestar provant a amagar-me tot i que no sabia què portava al coll.
Deixa'm vore... insistí mon pare posant-me sota la llum del menjador.
Serà un arrap que m'hauré fet sense voler... vaig amollar per si de cas durant la sessió veneçolana la cosa s'havia descontrolat una miqueta.

Així, després d'un clau encara etílic, vam procedir a fer la migdiada: em va envoltar amb el seus braços musculats, va apropar el nas al meu clatell i em va besar el coll, de forma que un calfred d'horror va recórrer la meua esquena i em vaig veure obligat a preguntar-me si havia passat alguna cosa sense que me n'haguera adonat, ja que el nivell d'intimitat resultava excessiu.

¿Venezolana? Anda, justamente estas últimas semanas he estado follando con un chico mulato de tu país, pero lo dejamos estar porque, claro, yo sólo quería sexo, no es que sólo me interesara su cuerpo, sabes, porque, a ver, él estaba bueno, pero no pegábamos ni con cola y yo, aunque suene mal, pensaba: seguro que si me ven con él dirán 'mira ese mariquita que está con un chulazo' y claro, eso, cuando tienes un compromiso político como es mi caso, pues queda mal porque se supone que tienes que salir con un profesor o un escritor o alguien con pantalones de pana, ¿sabes?
Me habías pedido una cerveza, ¿verdad?

Será un placer, como siempre. Oye, por cierto, ¿dónde vas de puente? vaig preguntar.
El veneçolà guardà un silenci massa llarg i finalment amollà:
Ya te lo diré más adelante, ¿vale?
Em va sorprendre el misteri i vaig preguntar:
¿Que ya me lo dirás? Oye, y ahora que lo pienso: ¿tú no tendrás nada que ver con las conexiones de ETA en Venezuela, verdad?
El veneçolà començà a riure i contestà:
¡No, hombre, no!
Que me lo puedes decir, que yo no juzgo a nadie vaig continuar fent broma.
El veneçolà canvià el to i preguntà:
¿Ni siquiera a un terrorista?

Després d'una llarga i completíssima sessió de sexe, el veneçolà i jo ens vam quedar al llit nus i ens vam adormir abraçats.

Òbric parèntesi. Al remat resulta que jo tampoc tinc paraula. Tanque parèntesi.

Abans, però, entre carícia i carícia, el meu partenaire me mira amb els ulls negres eixos que té i em preguntà:

¿Y tú por qué no tienes novio?

Me'l vaig mirar sorprés i vaig contestar amb un:

¿Qué? 
Sí, que por qué no tienes novio. ¿O es que sí que tienes?

dimarts, 5 de març del 2013

Penjar el mort


Este cap de setmana vaig estar de guàrdia i em tocà assistir un homeless acusat d'haver furtat quatre desodorants d'un supermercat i d'haver amenaçat amb una navalla la dependenta mentre fugia.

Fins ací tot lògic i normal.

El que fa particular este cas m'ho explicà l'agent instructor a la comissaria:

Ya que lo teníamos aquí le hemos metido también un atentado a la autoridad, otro hurto y unos daños en una tubería de gas que teníamos en los archivadores.
Por favor, agente, que es domingo...

El detingut m'explicà que, tret del tema dels desodorants, perquè els portava damunt quan el van detindre i no podia negar-ho, no havia fet res més del que la policia li imputava.

Quan vam passar a disposició judicial, el jutge va començar l'interrogatori amb la clàssica pregunta:

¿Sabe por qué está aquí?
Por los desodorantes del DIA, pero es que yo vivo en la calle y no tengo ducha.
Ya. Y por algo más: la policía le acusa de otro hurto en un centro comercial, de un atentado a la autoridad y de haber causado daños en una tubería de gas mientras escalaba por una fachada para...

En eixe moment entrà a la sala un funcionari:

Disculpe, señoría, pero tenemos un levantamiento de cadáver...
Lo que faltaba... Bueno, ve avisando a la forense y dile...

El homeless em mirà i em digué alguna cosa que no vaig entendre.

¿Qué? vaig preguntar.

Feu un gest que tampoc no vaig entendre:

¿Qué? —vaig repreguntar.

Fins que el jutge intervingué:

¿Qué pasa, letrado?
No lo sé, señoría, parece que mi cliente quiere decirme algo.

I el jutge es va adreçar al detingut:

Pues dígaselo, hombre.

El homeless abaixà la mirada i amollà:

Pues que, bueno... que en lo otro sí, pero en eso... en eso del muerto... que en eso no he sido yo.

dilluns, 4 de març del 2013

La pervivència de l'espècie



 
Existen argumentos racionales que dicen que ese matrimonio no debe tener la misma protección por parte de los poderes públicos que el matrimonio natural. La pervivencia de la especie, por ejemplo, no estaría garantizada”

Jorge Fernández Díaz. Ministre d'Interior.


Fernández Díaz té raó: el matrimoni entre homosexuals no garanteix la pervivència de l'espècie humana, perquè, en realitat, no existeix cap relació entre el matrimoni (qualsevol tipus de matrimoni) i la supervivència de l'espècie: els humans existien abans que s'inventara el matrimoni i, amb tota seguretat, continuaran existint quan la gent deixe de casar-se.

Cap ésser humà és conseqüència directa d'un matrimoni, però en canvi tots ho som d'una fecundació (feta amb més o menys gràcia) i en això, cal reconéixer-ho, els gais que volen tindre fills tenen menys opcions que els heterosexuals.

El ministre, com deia, té raó: el matrimoni gai no contribueix a la pervivència de l'espècie. O millor dit: contribueix tant com ho fa el matrimoni heterosexual.

El problema de les paraules de Fernández Díaz no és que no s'ajusten a la realitat i que són un insult a la intel·ligència (també la dels catòlics, que estan acostumats a pensar menys i a confiar en la providència divina i en els dogmes de fe), sinó que han estat pronunciades per un ministre del Govern d'Espanya a una ambaixada de l'Estat i tenen per objectiu qüestionar els drets civils de part de la ciutadania.

I això és intolerable: Fernández Díaz pot pensar el que vulga a sa casa i a la seua església, però en l'exercici del càrrec que ocupa al Govern no pot manifestar-se contrari a l'ordenament vigent en esta matèria ni, encara menys, pretendre negar els drets econòmics i socials que se'n deriven del matrimoni als homosexuals o a aquells que no volen reproduir-se perquè la seua secta considere que el negoci jurídic que constitueix el matrimoni és una cosa exclusiva de catòlics reproductors.



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails