Tres i no res (II)

—El policia nacional arribà i va decidir que esperàrem a l'altre.

—Si havíeu quedat els tres...

—Si a mi em semblava bé, però és que només dir-me que havíem d'esperar em va fotre mà al paquet, s'agenollà i començà a menjar-me-la al mig del menjador, contra la taula.

(...)

—Yo he cenado en esa mesa, joder.

—Te quedas en los detalles, tía.

—Lo que es el argumento no es muy complicado de seguir...

—Pues no te cuento nada más.

—Sí, espera, que quiero conocer al chico de 24 años. Seguro que es monísimo.

—Ya te digo...

(...)

—Total, que el policia i jo comencem a grapejar-nos i a palpar-nos com si no estiguérem bé.

—No em faces dir-ho...

—Fins que vaig decidir que calia aportar un poc de trellat i li dic “hem d'estar-nos quiets, que l'altre ve de camí”.

—Però tanta estona vau haver d'esperar?

—Prou. Uns cinc minuts...

—Hòstia puta.

(...)

—Era todo bastaste extraño porque yo con este tío he quedado de uvas a peras y, por no saber, no sé ni su nombre, así que imagínate los temas de conversación: que si el tiempo, que si qué bonita es la casa, que si tiene que estar en casa antes de las cinco porque si no su novia le pilla...

—¿Cómo no vas a saber cómo se llama?

—Pensé en preguntárselo, pero en ese momento llamó al timbre el veinteañero.

—¿Y era guapo?

—Mucho.

—Mira que lo sabía.

Tres i no res (I)

—¿Tú te acuerdas de un policía nacional con el que yo follaba?

—¿Me estás preguntando si me acuerdo de un polvo tuyo?

—Sí, tía, uno que era hetero y que vivía con la novia.

—Joder, Martí, me acaba de explotar la puta cabeza.

(...)

—Clar que me'n recorde. Has tornat a quedar amb ell?

—Millor, tete. Hem fet un trio.

—No!

—Sí!

(...)

—Llevaba dos semanas de mierda, con mucho trabajo, estresado y tenía pendiente desde el miércoles un polvo con el policía nacional hetero, pero él no pudo un día, yo no pude el otro y, total, que dijimos que del viernes no pasaba y, la verdad, es que yo ya me subía por las paredes... Si llego a tener cortinas las araño como un gato.

—¿Pero no follaste el otro día con un patinador?

—Eso no cuenta.

—¿Y antes de eso no follaste con uno que iba a bailes de salón con su madre?

—Noviembre está siendo un mes muy duro.

(...)

—Total, que el policia nacional ho organitza i intercanviem telèfons i parle amb el tercer en discòrdia.

—I què tal?

—Molt bé, tete. Era un xic molt apanyat de 24 anys.

—24 anys?

—Sí, tenim pràcticament la mateixa edat.

—Mare meua.

(...)

—Total, que me coordino con uno y con otro y quedamos en mi casa después de comer.

—¿Por qué no creaste un grupo de whatsapp?

—¿Estás loca o qué?

—Era broma. Pero, bueno, ¿cómo fue la cosa?

—Pues, mira, primero llegó el policía nacional...

Una només

Ell: Hola

Jo: Ei, hola. Com ha anat eixe viatge, ragazzo?

Ell: Ay, si te acuerdas y todo.

Jo: Sóc vell però no tant.

Ell: Jijiji.

¬¬

Ell: Oye, que gracias por las recomendaciones que me hiciste.

Jo: No és res, tete.

Ell: Mis amigos se creían que me había estudiado una guía antes de hacer el viaje.

Jo: No sé per què no em sorprén...

Ell: ¿Cómo?

Jo: No res, que m'alegre que haja anat bé.

Ell: Qué te iba a decir... ¿tienes planes para esta tarde?

Jo: Em sap greu, guapo, però tinc molta feina.

Una cosa és follar una volta amb un patinador professional de vint anys i una altra molt diferent repetir l'experiència.

Pablo

Ens hem acostumat tant a vore'l cada puto dia en la tele que, potser per això, l'altra nit vaig somiar amb Pablo Iglesias. Sense haver-me drogat ni res, que conste.

Va ser un somni realment pertorbador perquè no només follàvem, sinó que érem nóvios. Era de vesprada i jo estava estés a un llit que supose que era el de sa casa perquè els llençols eren blancs i tenien vaixells.

Òbric parèntesi. Els meus llençols només són d'un color: o blau marí o mostassa o bordeus, però només d'un color. Tanque parèntesi.

L'escena fou terriblement íntima: entrava molt de sol per una finestra que hi havia dalt del capçal del llit i jo provava a dormir amb tanta claror. En un moment donat ell entrava a l'habitació i se'm llançava a sobre i començava a refregar-se com un gos mentre jo li fugia. La cosa semblava tan real que vaig arribar a notar la seua polla erecta contra el meu cul.

De sobte em vaig girar, el vaig besar i li vaig dir “Qué guapo eres, Pablo” i començàrem a follar.

No vaig dir “Qué listo eres, Pablo” o “Qué pelo más bonito y largo tienes, Pablo” o “Qué bolivariano eres y qué bien nos vendes la burra, Pablo”. No, vaig dir “Qué guapo eres, Pablo”.

Em vaig despertar molt disgustat: no només havia somiat que Pablo Iglesias i jo follàvem i que érem nóvios, sinó que al somni jo era tan feliç que havia esdevingut idiota i Pablemos em resultava guapo.

El pitjor de tot és que Pablo Iglesias mantindrà durant tot el que queda de legislatura l'omnipresència televisiva i programes com Salvados o les tontertúlies polítiques continuaran fent-li panegírics i hagiografies i, en no res, esdevindrà president del govern d'Espanya i ja no se'n recordarà de mi.

Loukanikos

M'estic fent vell i ho note, sobretot, perquè la meua tolerància a la imbecil·litat és cada dia menor. Massa sovint em trobe rebatent arguments idiotes de persones a les quals es podria pressuposar certa intel·ligència i que en canvi s'entesten dia rere dia a demostrar que, com va dir aquell, l'estupidesa sempre insisteix.

A propòsit del contagi d'ebola d'una auxiliar d'infermeria madrilenya els límits d'aquella imbecil·litat, del xurrimerinisme i de la misèria intel·lectual general (i de certs polítics i mitjans en particular) s'ha disparat i ha esdevingut una crisi sanitària mental.

L'anècdota del cas, perquè no pense entrar al fons del tema, ha estat una mesura falsament polèmica: el sacrifici del gos de l'auxiliar i el seu marit per a prevenir la possibilitat de nous contagis.

Sobre el fons, com deia, no pense dir ni pruna, perquè no tinc ni els coneixements suficients per fer-ho i perquè en fer-me vell no només he guanyat arrugues, sinó també certa prudència. La decisió de si el gos, de nom Excálibur, havia de ser sacrificat només correspon als experts i/o els responsables de la gestió de la crisi, els quals com tot el món sap, es van pronunciar afirmativament.

El sacrifici d'Excálibur generà una riuada de crítiques a la gestió del Govern, potser un tant exagerada perquè un gos no deixa de ser un animal, i com a tal la seua rellevància objectiva és poca. Ara bé, quan el marit de l'auxiliar prega en un vídeo que l'animal no siga sacrificat la cosa canvia, no des d'un punt científic o de la gestió de la crisi sanitària, però sí des d'un punt sociològic: continua sent només un gos, però és el gos d'algú i la gent empatitza amb eixe home que demana que no se'l sacrifique.

I és en este moment on apareixen els singermornings doctorats en xurrimerisme per a diagnosticar la fi de la civilització perquè hi ha gent que és capaç de preocupar-se per la mort d'un gos quan a l'Àfrica l'ebola mata xiquets cada dia, com si una cosa fóra incompatible amb l'altra o el vertader debat fóra haver de triar entre un gos i la vida de centenars d'africans.

De la mateixa forma que hem consensuat que el primer que fa ús de la reductio ad Hitlerum perd un debat, hauríem de fer el mateix amb aquells que juguen la carta dels “xiquets africans que moren de fam”: Et preocupes pel 9N mentre centenars de xiquets africans moren cada dia? Et preocupen les retallades en beques mentre centenars de xiquets africans moren cada dia? El preocupa el càncer de ta mare mentre centenars de xiquets... I així fins la nàusea.

Esta setmana ha mort un altre gos fóra d'este desert intel·lectual i que ha tingut repercussió global: Loukanikos, el gos atenés que apareixia en cada foto de les protestes gregues per la crisi i contra les retallades i que es va convertir en símbol de les revoltes, fins al punt de ser considerat en 2011 per la revista Time “an internacional celebrity” en l'especial que va dedicar a les protestes mundials.

Aquells que lamentem la mort de Loukanikos no oblidem la reacció del poble grec contra les mesures de la troika que han acabat d'afonar el país, de la mateixa forma que aquells que, sense entrar al fons de la qüestió, lamentem el sacrifici d'un gos que era estimat per dos persones no preferim la vida d'un animal a la d'un sol xiquet del món i qui necessita que açò se li recorde és perquè té el cap ple de merda.

Gatets i gossets

Més prompte o més tard havia de passar: “Jueces de Zaragoza piden que los policías vistan mejor porque no logran distinguirlos de los acusados”.

Puc confirmar-ho: el nivell estètic de determinats policies i guàrdies civils quan van al jutjat a declarar perquè han intervingut en un cas comença a ser perillosament informal i un passeig per la zona roja de la Ciutat de la Justícia de València és suficient per a demostrar-ho.

Òbric parèntesi. Vull deixar clar que els policies nacionals i els guàrdies civils no vénen als judicis d'uniforme perquè quan els toca declarar els donen el dia lliure, encara que només vinguen a ratificar l'atestat i acaben en cinc minuts. Tanque parèntesi.

Com este espai no només serveix de teràpia personal, sinó que té vocació de servei públic, he preparat per a jutges i fiscals esta

GUIA PER A DIFERENCIAR UN ACUSAT D'UN POLICIA

La raça

Anem a començar pel més fàcil: no hi ha guàrdies civils negres. Ni àrabs. Ni asiàtics. Ni res que no siga blanc.

La delinqüència, en canvi, és molt més diversa i multicultural.

Si només parla espanyol, sobretot amb accent extremeny, és policia.

Si parla una llengua estrangera i no és l'intèrpret, és l'acusat.

La complexió

Quan algú es dedica a traficar amb drogues o a robar no té temps per anar al gimnàs. Per això, els delinqüents no solen estar quadrats i si ho estan sol ser una musculatura natural i harmoniosa, més de l'estil grec clàssic.

Els policies i guàrdies civils, en canvi, no només fan torns de sis hores (!) sinó que la majoria de comissaries tenen convenis amb els ajuntaments que els permeten tindre accés gratuït a les instal·lacions municipals, per la qual els agents de l'ordre (tret d'aquells que estudien) es passen el dia alçant peses, fins arribar a extrems de deformitat.

Si té els braços més amples que les cames, és policia.

Si és un tirillas, és l'acusat.

Els pèls

Els delinqüents no es depilen. Això és un fet incontestable.

Els agents de l'ordre, en canvi, dediquen les hores que no estan al gimnàs a llevar-se tots els pèls del cos: des de les celles als dits dels peus.

Si té les celles com dues erugues raquítiques i la barba perfilada, és policia.

Si té pèls en les cames, és l'acusat.

La roba

L'acusat, com qualsevol ciutadà, pot vestir de dues maneres: bé o malament. Atenent a les circumstàncies personals i del cas concret, l'outfit del delinqüent serà un o un altre. Si l'acusat és de raça gitana, la roba portarà pedreria; si és negre, hi haurà logos molts grans; si és un delinqüent sexual, portarà sabatilles de la marca Paredes... la varietat és immensa.

Els policies, en canvi, sempre porten un uniforme casual: samarreta, pantaló curt en estiu, texans en hivern i esportives. Les marques també solen ser les mateixes: Pull&Bear per als guàrdies civils; Diesel i G-Star per als nacionals.

Els complements: la mariconera i les ulleres de sol

Els acusats són gent d'esperit lliure i molts van per la vida sense documentació ni possessions materials, de forma que amb les butxaques tenen prou per a portar tot allò que necessiten. Per descomptat, mai duen ulleres de sol. Ni tan sols robades.

Els agents de l'ordre, en canvi, sempre porten ulleres de sol i van amb una bandolera d'eixes menudetes que es pengen al muscle. I per a què? Molt senzill: per a guardar tot allò que els altres guardem a les butxaques: el mòbil, les claus i la cartera.

De res.

La conversa (I)

Este estiu mon pare em va demanar que l'acompanyara a un lloc en cotxe i li vaig dir que sí, encara que ja sabia que la seua intenció era tindre'm tancat perquè no poguera fugir quan iniciara la conversa.

—Saps que el mes que ve faràs trenta-cinc anys i...

—Jo sí, però la gent no ho sap. I no és el més que ve; és en octubre. Quasi en novembre, en realitat.

—I tu saps que tots els teus amics estan casant-se i tenint fills i tu no?

—És que ara ho casen tot i, de fet, els meus amics ja s'han casat. El que estan fent és començar a divorciar-se, encara que alguns no ho saben.

—Ja saps què vull dir.

—No, en realitat no ho sé.

Mon pare pren aire.

—No vols tindre fills?

—No.

—No vols tindre parella?

—No.

Mon pare s'emprenya per moments:

—“No” i“no”? Estem parlant com a adults, eh? Fes el favor de no comportar-te com un idiota. És que vols morir a soles?

—Tots morim a soles.

Mon pare prem amb força el volant.

—Tan malament t'ha anat a tu que no vols tindre família?

—No és qüestió d'això, papà. A mi m'ha anat genial, però la gent es reprodueix independentment de com li ha anat en la vida perquè encara som mig monos.

Baralle la possibilitat de dir a mon pare que estic a favor de l'extinció ordenada de l'espècie, però per la cara que em posa crec que no és el moment.

—Dis-me la veritat: has tingut algun desengany amorós?

Em gire i alce una cella:

—N'he tingut molts, papà. De fet en tinc cada dia, però això no m'ha llevat les ganes de casar-me, emparellar-me o tindre fills; això només m'ha fet més cínic.

Quatre fronts

Per correu electrònic:

Buenos días. Me han dicho (sic) que un banco ha comprado la caja de Cataluña (resic) y me gustaría saber si eso afecta en algo al caso que me llevas. Gracias.

Buenas tardes. Las grandes operaciones entre entidades financieras tienen muchas consecuencias, pero ninguna sobre tu divorcio. Un saludo.

Per whatsapp:

Ola soi carlos,le pedi alluda a usted xq el director del banco me dijo q no se podia acer nada. Lo de la dacion d pago me lo comento una amiga mia x eso decidi intentarlo de nuebo pero el director del banco me dijo que no se podia acer nada.

Buenas tardes. Con el banco no puedo negociar la dación en pago. Eso le corresponde a usted. Como abogado sólo puedo oponerme a la ejecución hipotecaria y es eso lo que he hecho.

Vale pues espero noticias sullas.

 

Al despatx:

—Estàs casat, tete?

—No.

—Millor. Jo he tingut moltes nóvies, però vaig acabar molt fart. Totes són igual: només els interessa la guita.

Silenci.

—Però et dic una cosa, esta xica és diferent.

—Segur que sí.

—És que allà les eduquen en uns altres valors.

—Imagine que les prostitutes senegaleses de 20 anys són més desinteressades, no?

 

Per telèfon:

—Sigo sin entender por qué mi hija está en la cárcel si ella no ha hecho nada.

—Generalmente esto suele ser complicado de explicar, señora, pero en este caso no porque su hija se reconoció como autora de dos asesinatos.

—Ya, pero ella no lo hizo.

—Ya, pero dijo que lo hizo, y eso es casi como haberlo hecho.

—¿Y qué?

—Pues que en este país cuando uno reconoce haber asesinado a otra persona lo meten en la cárcel, aunque sea preventivamente.

—Es que no hay justicia ni hay ná. ¿Y a los políticos nadie les mete mano o qué?

De The Leftovers a Dag

 

Anit, mentre pensava si el primer capítol de l'últim invent d'HBO, The Leftovers, m'havia agradat o era una puta merda (encara que totes dos coses es poden donar al mateix temps) va sonar el telèfon.

Eren les onze de la nit i no tenia el número guardat, però tot i això vaig despenjar:

—Hola, soy yo.

—¿Quién?

—Yo.

Em vaig rascar el cap.

—¡Hostia! Tú.

Era El Ploramiques.

—¿Pasa algo?

—Perdona que te moleste, pero es que no sabía a quién a llamar.

“A qualsevol altra persona viva del món?” vaig pensar.

—Verás, es que mi nuevo novio tiene un problema legal y he pensado en ti.

—¿En serio?

—Es que ha recibido una notificación esta mañana y está un poco nervioso. Si te parece bien, te lo paso y que él te explique. Se llama Roberto.

I El Ploramiques em va passar amb El Nuevo Novio, al qual vaig haver de resoldre uns dubtes sobre una citació que havia rebut de matí, fins que em va dir:

—Espera y pongo el manos libres y así te damos las gracias los dos.

Estava tan horroritzat que em vaig posar un capítol de DAG, una sèrie noruega sobre un conseller matrimonial completament destrellatat, que em va reconfortar moltíssim amb este monòleg que es va marcar: “Quan vius sol el teu objectiu vital és poder dir “que feliç sóc”, però quan vius amb algú només pots ser feliç si condiciones la teua felicitat a la de l'altra persona. Per això no té sentit abandonar la meitat de la teua llibertat, doblant la responsabilitat i no guanyant-ne res, sobretot quan la majoria de les relacions que funcionen bé no estan basades en l'amor, sinó en la culpa i la consciència. L'amor és oscil·lant, però la culpa és constant. Si una persona creu que està obligada amb la seua parella pels pecats que ha comés, tendirà a fer tot el possible per acontentar-la i fer-la feliç. Per això, l'engany ha salvat un bon grapat de relacions.”

Ni això explicaria el poc trellat d'El Ploramiques.

Grindr > Facebook > Instagram > Twitter

Una de les últimes actualitzacions de Grindr, l'aplicació per a mòbils que permet localitzar i interaccionar amb altres gais que tens a prop, ha incorporat una novetat que podria resultar interessant: vincular al teu perfil el d'altres xarxes socials, com Facebook, Instagram i Twitter.

I dic que podria resultar interessant perquè, és clar, podria donar-se el cas de trobar algú que t'agrada al Grindr i estirar del fil per continuar tafanejant la seua vida en línia: a l'Instagram podries descobrir que té gust estètic i que està viatjat, al Facebook que comparteixes amb ell gustos musicals i de cine i a Twitter, per exemple, que és una persona amb inquietuds. I tot això sense creuar una sola paraula amb ell.

Òbric parèntesi. A banda de certificar, és clar, que és tan guapo com sembla a l'única foto que té al Grindr. Tanque parèntesi.

La realitat, però, és que vincular totes estes xarxes socials amb una aplicació com Grindr, que bàsicament serveix per a follar, no només no té cap sentit, sinó que pot resultar contraproduent: en la majoria de les ocasions, quan algú crida la teua atenció al Grindr i decideixes explorar la seua vida 2.0 te n'adones que no, que no t'interessa i que si visites el seu Facebook comproves que és un fan histèric de Lady Gaga i que només es fa fotos al photocall de la infame discoteca Desecho54 en companyia de la seua amiga grossa, que gasta el Twitter per enviar missatges a famosos i per a comentar El hormiguero i que a l'Instagram etiqueta les fotos amb #boygay, #gayvalencia o #gayguapo.

I és que al remat (i quan es tracta de follar) passa com amb la vida en general: no necessitem saber tantes coses de ningú.