Comptador a zero

— ¿Te puedo hacer una pregunta?

I sense deixar temps perquè em diga que no, ho faig des del llit, mentre el meu convidat busca els calçotets per terra.

— ¿Tu novia no sabe nada de esto, verdad?

El xic es queda amb els calçotets a la mà, gira el cap i em contesta:

— ¿Por qué dices eso?

— Hombre, no sé a qué te dedicas, ni qué edad edad tienes, ni siquiera tu nombre...

— Ya te he dicho que quería discreción...

— ... y cuando me has chupado los pezones lo has hecho como si tuviera tetas.

El xic abaixa la mirada.

— ¿Pero ha estado bien, no?

— Sí, claro. ¿Te puedo hacer otra pregunta?

— Creo que la vas a hacer igual, así que...

— Tú eres militar o policía.

El xic obri molt els ulls:

— ¿Cómo lo sabes?

— No lo sé... todos vestís de Pull&Bear.

El xic es passa els botons del pantaló i confirma:

— Nacional. Soy nacional.

Al llit sóc com Sherlock Holmes.

Invitació

Fa alguns mesos, un ecs!company de facultat al qual no havia vist des de feia, com a mínim, tres o quatre anys em va convidar a la seua boda a través d'un missatge de Facebook al·legant que no tenia el meu número de mòbil. Tal qual.

El cos em demanava contestar una cosa de l'estil: “No entens que si no tens el telèfon d'algú és perquè no hauries de convidar-lo a la teua boda?” i afegir algun improperi tipus “És que no es pot ser més refilldeputa”, però quan vaig aconseguir deixar de maleir la seua estirp, li vaig contestar molt educadament fent ús, també, del sistema de missatgeria instantània de Facebook: “Enhorabona per la boda, però em serà impossible assistir-hi per compromisos ja adquirits amb anterioritat”.

Òbric parèntesi. En ocasions puntuals com la que acabe de contar es nota l'esforç que els meus pares han fet per donar-me una bona (i rància) educació. En la gran majoria, en canvi, es posa en evidència la pèssima formació que efectivament he rebut. Tanque parèntesi.

Ahir de vesprada vaig rebre la telefonada d'un xic al qual no he vist des de fa, sense exagerar, huit o nou anys. Vam ser companys de quadrilla durant un breu període de temps de la meua primera adolescència (ara em trobe de ple en la segona) i volia, també, convidar-me a la seua boda.

- El teu germà m'ha donat el teu telèfon.

- Mira que bé...

En situacions com esta em pregunte per què no podia ser jo fill únic.

- Mira, que al remat m'han enxampat i em case en juny, i volia convidar-te a la boda.

- Enhorabona, home -vaig dir amb el to de veu més sincer que vaig aconseguir impostar- però estic pendent de tancar un viatge i em pense que estaré fora.

- Tot el mes de juny?

- Ai, perdona, quin dia és la boda?

Ara que ho pense i a la vista de les circumstàncies, haguera preferit una invitació a través de Facebook: és més fàcil dir que no.

S.

 

- ¿Con quién quedaste la semana pasada, si se puede saber?

- Pues... no me acuerdo muy bien de qué hice el viernes, pero el sábado salí con mi amigo S.

- Quedas mucho últimamente con ese tal S.

- Sí, nos vemos de vez en cuando, ¿por qué lo preguntas, zorra malpensada?

- Por nada, por nada... y dime, ¿es mono?

(...)

- ¿Pero no saliste con él un tiempo?

- Estuvimos básicamente follando, aunque es gracioso, porque él me considera un ecs!

- ¿Y tú a él no?

- No, claro que no. Prefiero considerar que es un amigo antes que un ecs! Es menos ofensivo.

- Tú flipas...

(...)

- A ver y no seas pesada: simplemente somos amigos, me llevo bien con él, nos reímos mucho (y de muchos) y punto.

- ¿Y por qué no os hacéis novios?

- Cariño, no tengo la necesidad de ser novio de alguien sólo porque me caiga bien: eso es lo que hacéis los heteros.

Macho men

- Martí, veus eixe xic d'allà darrere? -em pregunta una amiga durant un sopar i afegeix: és d'ací del poble i crec que és gai, però no ho sabem cert.

- Però creus que ens reconeguem per l'olor? -proteste mentre em capgire i faig una ullada furtiva a l'adolescent abans de suggerir: Sí, podria ser gai... té certes qualitats.

- Home, ja sé que no és tan fàcil, però no em negaràs que sí que hi ha gent a la qual se li nota més que als altres... -intervé una altra amiga.

- Clar, nena, és el que es coneix com ploma -continue amb la classe magistral.

- A tu, per exemple... -torna a intervindre la primera amiga i note que no sap ben bé com dir-ho: no se't nota... a primera vista.

- I a segona vista? -prove a fer més lleugera la conversa.

- I al teu xic menys encara -intervé un amic, nóvio de la segona amiga

- Clar, és que sempre m'han agradat els macho men.

Any de bodes

Si no passa res més, enguany estic convidat a la celebració de l'enllaç matrimonial de quatre parelles d'amics. 2010, doncs, sembla que serà un any profitós per a Rosa Clarà i per als salons de banquets de la comarca.

L'estadística ens diu que dels quatre matrimonis només dos acabaran en separació o divorci, tot i que des de 2006 el nombre de dissolucions del vincle matrimonial no fa una altra cosa que caure per culpa de la crisi, però pel que fa a les altres dos parelles les estadístiques no ens diuen res.

Òbric parèntesi. No seré jo qui s'aventure a fer prediccions o apostes (seria de mal gust) sobre quines seran les dues parelles que es trencaran i quines les que sobreviuran als hipotètics contratemps, infidelitats o disfuncions erèctils, però sí que estaré al seu costat si arriba el moment per oferir els meus serveis com advocat. Tanque parèntesi.

Tal com ja he dit en alguna ocasió, la meua condició d'advocat m'obliga a recomanar el matrimoni per a aquells que pretenen formalitzar la seua relació sentimental, ja que es tracta d'una figura civil heretada del Dret Romà que dóna solució a molts problemes i incidents que poden sorgir en el dia a dia d'una parella.

Una altra cosa ben diferent és la vergonyosa i miserable apropiació per part de l'Església catòlica d'este contracte exclusivament civil (recordem que fins el Concili de Trento de 1563 el Vaticà no considerà que el matrimoni fóra indissoluble) i els elements, de millor o pitjor gust, que solen acompanyar la posada en escena de l'esdeveniment.

Siga com siga, les bodes no només et permeten mudar-te (amb més o menys gràcia), menjar sense mesura, beure fins caure redó i comprovar que no només en la teua família, sinó en la de qualsevol altre, hi ha membres amb tendència a fer el ridícul, sinó participar de la formalització d'un contracte civil.

I si són amics (i tu ets advocat) no hi ha res millor.

Dissabte vaig arreplegar la primera invitació. I la boda serà el 15 de maig.

La boda gai

En contra del que es puga pensar, estic totalment a favor del matrimoni. Del matrimoni alié, s'entén.

El matrimoni és una figura jurídica que regula gran quantitat de drets i, tot i que amb un testament i un grapat de fulls en blanc signats qualsevol podria evitar-se'l, la meua condició d'advocat m'obliga a recomanar el matrimoni a tothom, ja que, de moment, el matrimoni continua sent la principal causa de divorci, i el divorci, de moment, continua sent una important font d'ingressos per als advocats.

Una cosa ben diferent al matrimoni és la celebració que es fa del mateix, bé siga civil o eclesiàstic, ja que és molt complicat evitar que la celebració se'n vaja de les mans -fins i tot d'aquelles persones que presumeixen de tindre bon gust- i que l'espectacle acabe com una pel·lícula de terror, ja que hi ha moments en l'imaginari de les bodes que indefectiblement ens obliguen a portar-nos les mans al cap: la família d'ell, la família d'ella, el vestit de la cosina grossa, el moment anem-a-tallar-el-pastís, la borratxera del padrí, els amics que decideixen que fer girar els tovallons per dalt del cap és divertit, l'orquestra que canta cançons de Coyote Dax... i un llarg i infinit etcètera.

Tot açò ho escric perquè dissabte vaig estar de boda, però es tractava d'una boda gai i tot i que tenia les expectatives ben altes, no vaig acabar gens decebut encara que a la parella que es donà el 'sí, consentisc', que és la forma que fixa el Codi Civil, m'agradaria fer-los dos apunts: no és admissible que a una boda gai no hi haguera convidats gais atractius i solters i que la gent que portava droga no la compartira.

En realitat, de la boda només faria una crítica ja que la resta em semblà perfecte, tot i l'excés mel·liflu que impregnà cada moment: no entenc per què es va diferenciar per sexes a l'hora de regalar el present de record als assistents: a elles unes arracades i un penjoll i a ells un bolígraf de marca. Voleu dir-me que en este moment de la pel·lícula hem d'entendre que només els homes escrivim i que les dones se limiten a decorar-se i que el bolígraf no haguera estat un regal perfectament vàlid per a qualsevol ésser humà convidat?

I és que crec que molts gais hem d'entendre que el fet de poder casar-nos no ens obliga a repetir els mateixos errors i convencionalismes que els heterosexuals han comés durant tants anys. I pot ser el matrimoni siga el pitjor d'ells.

Després de la boda...

Dissabte vaig estar a la boda d’una gran amiga i m’ho vaig passar de conya.

Òbric parèntesi llarg. Sí, ja sé que el matrimoni i la seua celebració és un argument recurrent per fer sang, però no ho faré, ja que, com he dit abans, m’ho vaig passar de conya i la boda fou correcta, independentment que a l’eixida de l’església vaig escoltar una de les mostres de cinisme més descarat i fabulós que he escoltat mai, quan un iaio li digué a un altre: sí, sí, ara tot és molt bonico, però ja vorem en un any què passa. Genial. Tanque parèntesi llarg.

Vaig acabar la nit a un after en companyia d’un amic que conec de tota la vida, tot i que la nostra relació no és propera ni gaudeix de cap complicitat. És una d’aquelles amistats més o menys fredes, que es mantenen per inèrcia, ja que cap dels dos compartim cap interés en comú. 

En un moment de la nit, el meu amic, amb l’enèsima copa a la mà, m’amollà:

- Martí, sé que no te caigo muy bien, pero deja que te pregunte una cosa... ¿eres maricón, verdad?

Em vaig fotre la copa d’un glop i contestí:

- ¿Entiendes ahora porque no me caes muy bien?

 

Un altre?

Des que la majoria dels meus amics s’ha emparellat quedar amb ells cada cop resulta més difícil: ara, per organitzar un sopar com el de dissabte passat, cal fer-ho amb dues setmanes d’antelació, i tot i això, hi ha gent que no es digna ni a aparéixer.

No estic fent cap retret, ja que sempre he estat partidari que els homes heterosexuals tinguen parella: normalment elles els aporten una mica de trellat i, en general, són bones i correctes influències i com més poder té la dona en una relació, millor resultarà: si ells aprenen a deixar-se portar la seua vida experimentarà millores evidents i immediates.

En canvi, i encara que puga semblar contradictori, considere que la solteria beneficia els gais i les dones heterosexuals, ja que rarament una parella ens atorga estabilitat, sinó tot el contrari: fer-se càrrec d’un home (heterosexual o no) suposa una feinada immensa i és difícil que resulte satisfactori i compense l’esforç que requereix. 

Esta tesi, que molts i moltes posareu en dubte, de segur serà refermada, ampliada i secundada per tots els meus ex (o ecs!).

I segur que el nou nóvio que m’he buscat també hi estarà d’acord.

Temps al temps.