El passiu agressiu i l'agressiva passiva

—Reserva'm el dissabte i eixim.

—Molt bé.

—Però no quedes amb ningú més. Només tu i jo.

—I això?

—Sempre acabes quedant amb més gent i este dissabte vull eixir amb tu.

—Ok.

—No quedes ni amb A., ni amb B, ni amb C., ni amb N...

—Ni amb N.?

—Amb ningú.

(...)

—¿Qué haces el sábado?

—Pues he quedado con S. Me llamó la semana pasada y me dijo que le reservara el día. Quiere que salgamos los dos.

—¿Los dos solos?

—Eso es.

—Pues no me parece bien. Tienes más amigos que puede que quieran salir el sábado contigo.

—¿Quieres hacer algo el sábado?

—No, ya tengo planes.

—Pues vale.

—Pues vale.

(...)

—He fet neteja d'amics del Facebook.

—I això?

—No vull que gent amb la qual no he parlat des de fa mesos veja què faig amb la meua vida.

—Només és el Facebook; no és la teua vida.

—He esborrat 150 persones.

—150?

—Sí, a N. també.

—A N. també?

—Sí.

—Hòstia puta...

(...)

—He visto que S. me ha borrado del Facebook.

—Sí, hizo limpieza y me dijo que...

—No me parece bien, tío. Que S. ha cenado en mi casa y también hicimos un viaje con él.

—Fue a Portugal. Eso no es un viaje.

—¿Qué coño le pasa?

—No te lo tomes como algo personal.

—¿Y cómo quieres que me lo tome?

—Pues como algo no personal.

De vegades els amics em fan sentir com una persona sensata.

El Ploramiques: l'epíleg

—Nene, que he leído lo del Ploramiques.

—Ah, sí?

—Sí. Qué risa. Aunque, a decir verdad, algo de razón tiene: nunca has sido sincero con él.

—Ni con él ni con nadie, mira ésta por dónde me sale ahora.

—Y lo de que vas de superprogre y eres superpijo, eso también es cierto.

—¿Pijo?

—Sí. Superpijo.

—Eso no lo ha dicho, loca.

—Ya, pero lo añado yo.

—Calla. Bueno, pues ayer, para desquitarme, me follé a un triatleta.

—Bien, bien... ¿Y también vas a hacerle daño?

—Podemos decir que ya se lo hice, porque no dilató muy bien.

—Te pasas, tío. Te pasas.

Margarita

Dissabte nit.

— Calla un moment, que vull escoltar què diu Margarita Robles.

— Qui és eixa?

— És una vocal del Consell General del Poder Judicial.

— Ah, ok.

Escoltem l'entrevista.

— M'ha caigut bé la tal Margarita.

— Sí, no ha estat malament.

— I de quin grup dius que és vocalista?

Tinc amics que fan humor sense saber-ho.

Foto

— Mira quina foto m'he fet per al Grindr.

— A vore... Oh, eixe eres tu?

— Clar que sóc jo.

— Estàs molt follable en esta foto. Puc posar-la al blog?

— No, clar que no.

(...)

— Doncs sembla que a la gent del Grindr no li ha agradat.

— Com és això?

— L'he enviada a dos: un em va blocar directament i l'altre em va dir que no era el que estava buscant.

— Bé, no t'ho prengues com una cosa personal: hi ha molt de marica que odia el pèl. I tu en tens.

— A tu t'agrada?

— Clar que sí: follaria amb tu sense pensar-m'ho.

— Gràcies. Eres un bon amic.

(...)

— Crec que vaig a passar del Grindr.

— Vas a instal·lar-te el Bender?

— No. He decidit que no vull follar amb ningú que faça faltes d'ortografia.

— Hòstia, en eixe cas només podràs follar amb Muñoz Molina o Pérez Reverte... i depén dels gintònics que porten.

El bon partit

— Com ha anat el cap de setmana?

— Molt bé, la veritat: pel·lis, llibres, passejades amb Matt...

— Has follat?

Els meus amics són així.

— No, este cap de setmana no he eixit.

— I què ha passat amb el tio que porta tota la setmana escrivint-te?

— Ah, eixe... No, no hem quedat.

— I això? No era lleig...

— No, no ho era, però no m'apanya molt: té quaranta anys, està preparant oposicions, viu amb sa mare i no té cotxe.

— Hòs-tia.

— No, no és un bon partit.

— I damunt té quaranta anys!

Silenci.

— No has entés res, veritat?

Pròxima parada: ?

 

Pràcticament sense que em donara temps a passar el jet lag del viatge a Nova York vaig tancar un altre viatge transatlàntic en companyia dels mateixos amics que em van acompanyar en l'aventura americana.

Fa, per tant, més d'un mes que vam comprar els vols, que vam reservar els hotels i que vam tramitar els visats i, en principi, hauríem d'eixir el proper dimarts. I dic “en principi” perquè a hores d'ara el viatge està en l'aire perquè els meus amics, per circumstàncies personals, sembla que no podran anar i es perdran el viatge.

La qüestió que se'm planteja és la següent: fer un grapat de milers de quilòmetres per anar a passar una setmana a un país estranger tot sol o resignar-me i deixar passar l'oportunitat tenint en compte que ho tinc tot pagat i reservat. I, també, que tinc moltes ganes d'anar-hi i que mai he viatjar sol.

D'ací a dimarts poden passar moltes coses i la cosa pot capgirar-se i pegar mil voltes, però ara per ara tot apunta en una direcció: a partir de dimarts em trobaré a l'Havana, tot sol i durant una setmana.

Quina por.

La setmana

 

Els dos festius i el pont de la setmana passada em van desbaratar i he estat set dies sense saber en quin dia vivia. Quasi el mateix temps que he passat borratxo. I intoxicat.

M'he gastat una quantitat obscena de diners equivalent a la suma del rescat de Grècia i he passat per concerts, per discoteques, per una rave a l'horta on sé ben bé què passà, per un restaurant/ultramarins italià, per tots els barris de València i per unes festes de poble.

Dissabte tenia pensat no posar un peu fora de casa, però em va telefonar una amiga:

— Ixes esta nit?

— No.

— Segur?

— No.

I no sé com vaig acabar a mig matí de diumenge muntant-me un trio sobre una taula de billar amb un parell de paios que vaig conéixer a un after:

— ¿Sois pareja?

— No, pero si quieres podemos hacer como que sí.

— En realidad me da igual, que no soy tan especialito.

En arribar a casa em vaig haver de dutxar. Dues vegades.

Regals elèctrics

A un aparador de la piazza Cavour de Torí, Jon Landa ha trobat el que sembla ser una bossa de mà feta amb publicitat d'un rasoio elettrico de Philips :)

Coltelleria "Paris", a Lucca. Regal de Ximo.

 Clinique du rasoir électrique, a París. De Ramón. 

Au Grand Rasoir, a Brusel·les, un regal de Jon Landa.

Quins grans regals pot arribar a fer-te gent que no coneixes (en el sentit 1.0 de la vida) i que de viatge o fent un tomb pel barri veu un cartell i se'n recorda de tu.

Electric Rasoir, a Orléans. D' @elcadafal

 Rasoi Elettrici. Assistenza e Vendita. A Bologna. De Monique LaMer

electric rasoir. També a Orléans i també d' @elcadafal

Paula

La meua amiga Paula ha anunciat que es casa l'any que ve. Per la meua part, recupere un post (de 2006!) de quan encara no tenia novio i em tocava fer-li la feina, amb un èxit prou relatiu.

— ¡Martí! ¿Qué puedo hacer para ligar con el camarero?

Primera mirada gens condescendent de Martí i:

— Es muy fácil, Paula. Sólo tienes que parecer un poco más tonta de lo que ya eres.

— Va, en serio, es que me gusta mucho... —diu Paula mentre ignora el comentari maliciós de Martí.

Segona mirada gens condescendent de Martí i:

— Paula, joder, que es un ca-ma-re-ro. Acércate y pídele una copa.

— Jo, pero es que ya llevo dos y tengo que conducir. Y si me emborracho no ligaré.

— Claro, porque las tías borrachas no ligan...

— Haz algo, porfa.

I això fa Martí: s'acaba la copa d'un glop i va a la barra a demanar-ne una altra, que és la que fa cinc.

— Camarera, ven aquí —ordena.

— Dime —s'ofereix la cambrera.

— Mira, vull un vodka amb llima ben carregat i també tinc una — missió molt important per a tu.

— Vodkalimón y… ¿qué más?

Sospir de Martí, que comença a renegar del gènere femení.

— Mira, nena, veus el cambrer de negre que tens darrere? Vull que em contestes a tres preguntes sobre la seua persona: primera, vull saber si és heterosexual —si fóra marica ja m'encarregaria jo d'ell—; segona, si té parella; i tercera, si li agraden les morenes fàcils amb ulls negres.

La cambrera mirà Martí amb cara d’espant i contesta:

— Es que es mi primer día y no sé ni cómo se llama, cielo.

Martí comença a posar-se nerviós.

— Carinyo, vindré en quinze minuts, fes el favor de preguntar-li-ho. I posa’m el vodka, va.

Al quart d'hora Martí torna a la barra.

— Com has quedat, xata?

— ¡Tengo buenas noticias! —la cambrera és incapaç de dissimular l'emoció. Resulta que se llama Carlos, es argentino y sí, le gusta tu amiga la de las gafas de pasta.

— Estupendo, voy a informar.

Martí s'apropa a Paula:

— Paula, es tuyo. ¿Ahora te las sabrás arreglar solita?

— ¡Claro! ¡Muchas gracias! Te debo una, tío.

— Perdona, bonita, pero con ésta ya son tres.

En això, s'apropa un xic, abraça Paula per darrere i amb un accent fastigosament argentí diu:

— Oshe, morena, sé que shevas preguntando por mí toda la noche...

— ¿Y tú quién coño eres? —pregunta Paula amb cara de mala llet.

— Soy Carlos, el camarero argentino —aclareix el cambrer una mica estranyat per la reacció de Paula.

Silenci a la sala.

— ¡Joder, Martí!, que el que me gustaba era el de blanco!

Tres converses d'estiu

I

Durant una torrada de carn:

— ¿Cuánto tiempo lo llevas ya? —pregunta una amiga a una altra en referència al corrector dental de la segona, obra d'algun enginyer de megaconstruccions civils.

— Pues casi un año. Dentro de poco me lo quitan.

— ¿Y qué tal es el sexo oral con eso en la boca? —pregunte amb la copa de vi a la mà, aprofitant que el novio, amb el qual porta tres anys, no estava.

Es crea un silenci a la taula i l'amiga del aparell, en lloc de callar, amolla:

— Yo qué sé. No lo he probado.

II

Al xiringuito de la platja, una nit entre setmana i amb la taula plena de cerveses, una amiga es dedica a justificar les retallades que el Govern de Rajoy ha fet als funcionaris:

— Pues a mí me parece bien, porque una vez, cuando estaba en la facultad, fui a pedir un certificado a la secretaría y los funcionarios no aparecieron en tres horas porque estaban almorzando.

Tota la taula em mira, esperant que faça la rèplica.

— ¿Te das cuenta, nena, de que eso que acabas de decir ni siquiera tiene interés como anécdota de verano para soltar en un chiringuito?

III

Quatre del matí, un grup d'amics acaben a la platja, bevent vodka i rom:

— Oye, que si tú quieres coca, yo te traigo coca el lunes, ¿eh?

— A ver, no es cuestión de querer o...

— Tío. En serio. Si quieres coca, el lunes tienes aquí un pollo de la hostia.

— Pero tío, que por mí no hay problema, ya lo sabes.

— ¿Entonces qué pasa?

— Pues, coño, que trabajas en la Policía Nacional.

(...)

— Podías traerte la pistola una día y disparamos a unas latas o algo, como en las pelis.

— No seas loco, que las balas pueden rebotar.

— Pues vaya mierda.

Silenci.

— Bueno, si eso la traigo y disparamos al mar, que allí no pasa nada.

Meduses

Divendres vaig fugir a la platja amb la intenció d'encetar el cap de setmana de forma més o menys sana, i així, vaig passar el matí de dissabte amb el caiac que un parell de setmanes abans havíem regalat a mon pare pel seu aniversari.

Em vaig endinsar a la mar per fer uns llargs al fons, però els bancs de meduses gegants que nadaven al costat del caiac em van fer canviar d'opinió i em vaig haver d'acontentar amb una lesió al trapezi dret.

De nit vaig deixar enrere la platja i les meduses i vaig sopar amb el meu amic S. a València. Teníem més o menys tancada la nit, però els plans van saltar pels aires quan al local més depriment que conec vam fer amistat amb uns desconeguts i vam continuar la festa a un pis, propietat del novio d'una estudiant del col·legi femení Guadalaviar (!), drogant-nos sobre una cadira Barcelona de cuir negre.

Definitivament, necessite unes vacances.

Lladrar al cel

Quan passes molt de temps al mateix lloc és inevitable que amb els amics desenvolupes un codi per referir-te a la gent que no coneixes, però que saps qui és. Això és, exactament, el que em passa amb els amics on estiue: no sabem massa coses de la gent amb la qual compartim la platja, però sabem identificar-los perfectament.

Ens ajuda saber quin és el seu apartament, amb qui ha follat, si porta o no mamelles de plàstic, quin és el seu cotxe o de quin color és el banyador que porta a la piscina. Així, per exemple, quan algú diu “la xica que li la mamà a un tio a les dunes” tots sabem de qui estem parlant.

En eixa línia, fa un parell d'anys que una dona que fregarà els quaranta s'ha convertit en una celebritat en haver patit un curtcircuit al cap i haver començat a parlar sola. I no només parla, sinó que és capaç de mantindre unes discussions amb ella mateixa dignes de qualsevol programa de debat.

Vaig saber que esta dona havia perdut el cap quan una vesprada, a la platja amb els amics, no feia més que escoltar lladrits darrere meu i vaig pensar que no era just que jo no poguera baixar amb Matt i que algú ho haguera fet amb un gos-rata lladrador. En girar-me, però, em vaig trobar amb esta dona, a pocs metres d'on jo estava, estesa a la tovalla i lladrant, primer, als núvols, i després a les ones de la mar. Talment com faria un gos de veritat.

Pocs dies després me la vaig tornar a trobar a la piscina, i mentre jo feia els meus llargs ella es dedicava a nadar, per descomptat a l'estil gosset, fent cercles per la part menys fonda de la piscina.

Els rumors sobre esta dona han crescut i hi ha qui diu que es quedà tocada de l'ala per una ruptura sentimental, però uns altres parlen de temes relacionats amb les drogues. El més interessant, però, fou comprovar com la gent li tirava imaginació i deia que fins i tot després d'haver-se begut l'enteniment la pobra encara conduïa el seu cotxe o que era advocada. I que encara exercia la professió.

Personalment, mai vaig donar pàbul a estes murmuracions perquè em semblaven destrellatades: com una dona que lladrava a les ones de la mar podia posar-se al volant d'un cotxe? O com una dona que discuteix i desenvolupa arguments contradictoris tota sola pot treballar, encara que siga d'advocada?

Doncs bé, fa unes setmanes, em vaig creuar amb la dona que lladra i parla sola a la Ciutat de la Justícia, vestida amb toga i repassant la documentació d'un expedient tot just abans d'entrar a celebrar un judici. Superat el xoc inicial, vaig escriure un missatge de WhatsApp als amics per informar-los que sí que era advocada: “La tía que habla sola está en los juzgados y lleva una toga. Flipo”. I també els vaig enviar una foto que li vaig fer sense que se n'adonara.

Des d'eixe moment, com resulta lògic, crec que els meus amics han perdut el respecte per la meua professió.

Paternitat (I)

 

Amiga 1: Pues J. y yo estamos pensando en tener un hijo.

Jo: ¿Un hijo? ¿Para qué?

Amiga 1: Pero no ahora... dentro de un año, tal vez.

Jo: ¿Pero para qué?

Amiga 2, que ha estat mare recentment: Pues deberías pensártelo bien, que tener un hijo te cambia la vida.

Amiga 1: Ya sé que un hijo te cambia la vida, que no soy idiota.

Amiga 2: Yo en tu caso me prepararía con tiempo. Estaría, no sé, seis meses sin salir para saber lo que significa.

Jo: ¿Seis meses? ¿Perdona? ¿Y por qué no un año?

Amiga 2: No te rías, Martí, que ser madre es muy complicado.

Jo: Mira, no me toques los cojones, que los monos también crían.