Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris afers exteriors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris afers exteriors. Mostrar tots els missatges

dijous, 15 de gener del 2015

Episodio piloto #20



París y Guadalix

Resulta desesperante comprobar como cada vez que sucede algo importante las redes sociales se convierten en un río de diarrea discursiva en el que parece que existe una pugna por ver quién hace más el ridículo.

El último ejemplo lo hemos visto con claridad en relación a los atentados yihadistas en París de la semana pasada y gracias a los cuales hemos leído estupideces una detrás de otra del estilo: “Todo el mundo habla de París pero nadie dice nada de X” y por X se puede entender “el cierre de Canal 9”, “los niños de África”, “el cierre de Egunkaria”, “que han denunciado a un tuitero por hacer el idiota” u “otra vez hay lentejas para comer”.

Un ejemplo: un fotógrafo valenciano, en plena crisis francesa con secuestros, rehenes y sangre por secar, lanzaba un tuit con la foto de un periodista asesinado en Gaza y lamentaba que “Esto no es noticia”. La realidad es que sí que había sido noticia, pero en verano de 2014, que fue cuando el periodista palestino fue realmente asesinado. Esto demuestra que a veces hay que saber ajustar mejor el objetivo.

Pues bien, del mismo modo empezó Jordi González el domingo a presentar Gran Hermano VIP: después de hacer referencia a los atentados de París añadió “Este es un programa de convivencia y tolerancia”. Y yo me abochorné mucho, casi hasta el límite. Hasta que, en un momento dado, a los Chunguitos les ofrecieron en una pantalla la imagen de otro concursante de raza negra y dijeron: “¿Eso es un gorila?”, “¿Esto es la selva?”, “¿Eso es un mono?”, “¿Ese es King Kong?” y mi bochorno se convirtió en asco.

No quiero hacer ningún llamamiento en concreto, pero si alguien quiere poner en cuestión las bases de nuestra civilización le ruego que deje París en paz y que empiece, por ejemplo, por Guadalix de la Sierra.


Columna publicada a Levante-EMV el 14 de gener de 2014





dijous, 4 de setembre del 2014

AussieTrip (i V): De Melbourne a Sydney




A Melbourne la roja roja victoriana 
té la batalla perduda contra el vidre dels gratacels

 
En tornar de Tasmània em vaig dedicar a gaudir de Melbourne abans d'encetar l'última parada del viatge, que seria Sydney.

Les casetes de Brighton, la impressionant Great Ocean Road, els barris europeus com Carlton o Fitzroy, la part de la ciutat en expansió, com la zona de Queen's Victoria Market o els Docklands i on els nous edificis d'apartaments substitueixen a un ritme impossible els antics edificis industrials, o Southyarra, el barri més de moda i on fer-se la barba val 50 dòlars.

La impressió general que em féu Melbourne fou la d'una ciutat a mig camí entre una capital europea i una asiàtica, una barreja entre Berlín i Hong Kong però que no és ni una cosa ni l'altra, i per a la qual el futur té un guanyador clar: Àsia.





 Les casetes de bany de Brighton, una setentena i totes diferents.


La Great Ocean Road: 300 km de costa on Austràlia s'ha entregat a l'oceà



L'òpera de Sydney, que no cau a trossos

A Sydney vaig marxar només dos nits. “A la tele han dit que vénen els dos dies més plujosos de l'any” em va anunciar el conserge de l'hotel, un català del Vallès. “És que tinc molta sort”, vaig contestar.

Vaig deixar les maletes i em vaig llançar al carrer. Només havia de recórrer una avinguda per a arribar al port i a la icònica Opera House. Una avinguda de tres quilòmetres, això sí, que m'obligava a creuar tot el centre financer, més desordenat, més asiàtic i amb més gratacels que el de Melbourne.

Quan no plovia em llançava al carrer: vaig visitar The Rocks, l'antic barri portuari, l'Opera House, el gran pont de ferro, el jardí botànic i Newton, el barri de moda on els Coldplay van fer el videoclip de A sky full of stars.

La segona vesprada a Sydney va començar a ploure i no deixà de fer-ho fins al matí següent. Quan van tancar les botigues i els museus vaig tornar a l'hotel i vaig connectar el Grindr. Tenia un grapat de missatges d'asiàtics i d'australians estranys i un que em va sorprendre: “Eres valencià o català?”.

Vaig iniciar una conversa amb un xic que resultà ser d'un poble de Castelló i que vivia a Sydney des de feia un any. El xic es dedicava a empalmar visats d'estudiant i feines en negre per a sobreviure.

A Austràlia molts europeus treballem en negre. Són feines de pocs dies però estan molt ben pagades. T'obliguen a estar matriculat en un curs de qualsevol cosa i a pagar pel visat, però és que els australians han fet de la immigració (legal i il·legal) tot un negoci” em va explicar.

Tot això resultava molt interessant, però després de tants dies a Austràlia les meues prioritats, la veritat, en aquell moment eren unes altres: “Fem una cervesa?”.

El xic em va enviar la seua adreça: vivia a la planta 48 d'un gratacels a dos cantons de l'hotel. “Fins a la planta 40 este edifici és un hotel; de la 40 a la 65 són apartaments construïts expressament per a compartir. Eixim al balcó.”

Pensava que faria més vent, però s'està bé vaig dir.
Ací l'oratge està desbaratat. Saps que has vingut just els dies més plujosos de l'any?
Sí, ja m'ho han dit.

Vam passar a la seua habitació, que tenia vidre fins a terra i vam follar drets, amb tot Sydney als peus.

Mai havia follat tan alt vaig reconéixer.
I has notat alguna diferència?
Tampoc havia follat mai a l'hemisferi sud, o siga que no sé si una cosa compensa l'altra.



A un d'eixos vaig follar

dilluns, 1 de setembre del 2014

AussieTrip (IV): el marit coreà



 
La ruta per Tasmània ens va portar a les platges més meridionals, a les muntanyes nevades i als rainforests del centre de l'illa, als penya-segats del nord i a les costes de l'est.

Dormíem en albergs i em va tocar compartir habitació amb l'italià, un coreà guapíssim i un xinés que no ho era tant.

Òbric parèntesi. Abans d'este viatge no podia imaginar la quantitat d'asiàtics que viuen a Austràlia: els malaisis, els xinesos, els coreans o els filipins no són, però, la mà d'obra barata d'Austràlia (eixe paper està reservat per als espanyols, italians i grecs) sinó que són els empresaris, els estudiants universitaris i la futura i imminent classe dirigent del país. Tanque parèntesi. 
 

 
La rutina del viatge era senzilla: ens alçàvem ben prompte i seguíem la ruta planejada. Quan arribàvem al lloc previst cadascú feia allò que li venia més de gust: els meus companys d'habitació i jo recorríem una platja o un camí del bosc i les catalanes, molt sovint, es quedaven a la furgoneta llegint, tal com van fer a la Bay of Fires.

Ha de ser molt interessant eixa novel·la negra escandinava de merda per a que vos compense el que vos heu perdut, xiquetes” els vaig dir en tornar a la furgoneta. Misteriosament, però, no em van contestar.


Paràvem a dinar i continuàvem la ruta fins que es feia de nit. En eixe moment compràvem alguna cosa per a sopar i tornàvem a l'alberg. Cuinàvem junts i a les ciutats aprofitàvem per fer alguna birra. Tret de les catalanes, que continuaven llegint.

El coreà em preguntava per la tomatina de Bunyol o em demanava que li ensenyara a pronunciar “Xavi” i “Cesc” i jo quina era la seua opinió sobre Corea del Nord. Una nit la vam passar sencera recordant capítols de Modern Family.

Érem, en definitiva, com un matrimoni: compartíem moltes coses i dormíem junts, però parlàvem diferents idiomes i no teníem sexe.

I, potser per això, perquè mai he cregut en el matrimoni, quan ens vam acomiadar per tornar a Sydney (ell) i a Melbourne (jo) no em va saber tan greu.




diumenge, 31 d’agost del 2014

AussieTrip (III): els companys de viatge



Un poc abans de l'hora acordada em vaig apropar al punt de reunió. Als pocs minuts van arribar dos xiques i ens vam saludar en anglés. De seguida, però, vaig llegir el títol del llibre que portava una a la mà i els vaig preguntar: “Perdoneu, però, d'on sou?”.

Es van mirar i la més guapa va dir: “Cafor, tia. Cafor. Som da Barsalona”.

Òbric parèntesi. Durant el viatge em vaig creuar amb molta gent de casa: a Dubai vaig coincidir amb uns valencians de Beneixama que anaven a Sud-àfrica; a l'aeroport de Tasmània amb unes catalanes que visitaven Austràlia aprofitant que a Adelaida havien fet enguany el congrés (!) internacional (!!) de puntes de coixí (!!!) (encaje de bolillos en cristià); tota la tornada la vaig fer en companyia d'un informàtic de València que estava treballant a Melbourne; a Sydney... Bé, de Sydney ja en parlarem. Tanque parèntesi.

I eixes van ser les últimes paraules que vaig creuar amb les barcelonines, i no perquè jo tinguera por per si em preguntaven la meua opinió sobre el procés o sobre el Molt ecs!Honorable Pujol, sinó perquè a banda de comportar-se com autèntiques idiotes, vaig preferir la companyia dels nouvinguts.

A poc a poc es va completar el grup: les dos catalanes, un italià de Verona, una australiana de mitjana edat que assegurà només arribar que venia fugint del marit, mitja dotzena d'asiàtics i jo. La cosa, a priori, no podia acabar bé.

Ens vam presentar, vam creuar quatre paraules i vam encetar la ruta. La primera parada tingué lloc al parc nacional de Mount Fields i fou una metàfora de la primera part del viatge: boscos d'eucaliptus gegants, pluja, fred, fang i jo amb unes sabatilles roges de loneta completament xopes.



dijous, 21 d’agost del 2014

AussieTrip (II): amb Tasmània a la contra



Als museus de Hobart tot està mort o extingit. 

 
Dimecres de matí vaig marxar a Tasmània. Havia reservat una plaça en un grup de gent desconeguda que em portaria durant cinc dies a recórrer l'illa, però la ruta començava dijous, així tenia un dia per a conéixer Hobart, la capital, amb tota la tranquil·litat del món.

O això em pensava, perquè quan em vaig enlairar ho vaig fer evitant pensar en el que havia vist a la televisió els dies anteriors a Melbourne: el mateix dimecres arribava a Tasmània un turmenta antàrtica (!) que no només faria abaixar les temperatures, sinó que anunciava pluja per a tota la setmana.

La turmenta, puntal, va arribar a l'illa al mateix temps que jo i a l'aeroport, ja aterrats, ens va tocar esperar mitja hora per poder eixir de l'avió perquè amb el vent que feia, segons el personal de la tripulació, ningú ens podia assegurar que arribaríem vius a la terminal.

Durant tot el dimecres no va deixar de ploure, així que de Hobart només vaig poder visitar un parell de museus (on tot estava mort o extingit) abans de tancar-me a l'hostal i preparar-me per a la ruta.

Al fred antàrtic i a la pluja havia de sumar un altre inconvenient: el dia anterior, no sé com, em vaig fotre el genoll dret, de forma que quan caminava no podia flexionar la cama i em tocava arrossegar-la del mal que em feia.

Encetava un viatge de cinc dies de boscos, platges, muntanyes, llacs i albergs en un estat lamentable: banyat, gelat i lesionat.

I encara em faltava conéixer els companys de viatge...





dilluns, 18 d’agost del 2014

AussieTrip (I): Madrid ens roba i Nick Mulvey és més guapo en persona



Madrid ens roba (la maleta)



Sembla una xorrada, però fer una maleta per a temperatures que en alguns moments no superen els cinc graus quan a València ja passàvem dels trenta no és gens fàcil. La nit anterior a encetar el viatge a Austràlia, però, me la vaig mirar oberta damunt del llit i, a banda de preguntar-me si podria tancar-la, em vaig dir: “Ho tinc tot”.

No estava especialment inquiet pel viatge: ja estava mentalitzat que eren moltes hores i que em tocava fer-ho sol, però gràcies a les indicacions del meu amic A. i a la informació que havia obtingut d'Internet sabia perfectament què havia de fer als aeroports de València, Madrid, Dubai, Singapur i, finalment, Melbourne.

Òbric parèntesi. És cert que els dies anteriors a emprendre l'aventura semblava que els avions queien com a mosques a Ucraïna, Àfrica o qualsevol oceà, però això no em preocupava gens, perquè sempre he pensat que morir en un accident aeri no és tan mala opció: no pateixes massa i la família rep una bona indemnització. Tanque parèntesi.

En resum, que no hi havia res que em preocupara abans de marxar i el primer contratemps del viatge fou, justament, el més previsible: em van perdre la maleta.

Vaig aterrar a Melbourne després de més de 30 hores de viatge completament desbaratat: no sabia si tenia son, fam, set o mal de panxa. El primer problema, però, es va plantejar al control d'immigració, perquè a Barajas vaig comprar un cartó de tabac i a Austràlia només es pot entrar amb 50 cigarrets estrangers. Em sobraven, doncs, 150 cigarrets.

Òbric parèntesi. En aquell moment encara no ho sabia, però un paquet de tabac a Austràlia val 22 dòlars. Tanque parèntesi.

Per sort, els australians són bona gent i no em van preguntar ni escorcollar res i vaig entrar a Austràlia com correspon: com un contrabandista.

Ja a sòl australià em vaig adreçar a la cinta d'equipatges i vaig perdre allà una hora esperant la meua maleta, fins que em vaig adreçar al punt d'informació i em van confirmar que sí, que la meua maleta no havia arribat a Melbourne i que, de fet, ningú sabia on estava.

Vaig donar el telèfon del meu amic A. perquè m'avisaren quan algú la trobara i vaig marxar a la ciutat sense jaqueta, sense maleta i sense una puta camiseta per a poder canviar-me, de forma que em va tocar anar urgentment de compres: calçotets, camisetes i calcetins nous.

Havia eixit de València divendres, havia arribat a Austràlia diumenge (!) i dimecres de matí marxava a Tasmània una setmana, de forma que tenia 48 hores per a recuperar la maleta amb tota la meua roba o no podria anar a Tasmània o bé, si volia anar-hi, hauria de comprar-m'ho tot nou.

De moment, però, entre la roba que m'havia comprat i el que em deixà A. vaig poder anar fent i, al remat, dilluns de matinada van telefonar:

Hem localitzat la seua maleta.
Per fi! I on està?
A Madrid.
A MADRID??
Això és.
I quan se suposa que arribarà a Melbourne?
Si tot va com ha d'anar, dimarts de vesprada li la portarem on vosté ens diga.
Mire, senyora, estem a dilluns i dimecres de matí marxe a Tasmània. Ací les botigues tanquen a les cinc de la vesprada i dimarts tinc una entrada per a un concert. Necessite saber quan tindré la maleta per poder organitzar la meua puta vida a Austràlia.

Sí, potser estava una mica boig.

D'acord, senyor, passaré una nota per dir que és urgent.

I sembla que funcionà, perquè dimarts, a les cinc de la vesprada, un vell em deixava la maleta a la porta de casa. Em vaig emocionar tant que vaig abraçar el vell i, en obrir la maleta, em va caure una llagrimeta.

Em vaig canviar de roba i vaig marxar volant al centre: arribava a temps al concert de Nick Mulvey i sí: és més guapo en persona.



 

divendres, 25 de juliol del 2014

AussieTrip: el comiat



I on dius que vas?
A Austràlia.
A Austràlia?
Sí, iaia.
I això on està?
Molt lluny.
Molt lluny? Més que (ai)Xàtiva?
Sí, iaia, més que (ai)Xàtiva.

De vegades m'agradaria que el món fóra tan menut com el veu la iaia.


dimarts, 22 de juliol del 2014

Saudade viatgera


Sempre que em toca encetar un viatge em pose una mica frenètic. M'excita la idea de marxar però, alhora, m'entra una mena de melangia prematura perquè sé que trobaré a faltar la vida que tinc a casa.

Este segon sentiment és una mena de morriña premenstrual o saudade portuguesa que fa que als nervis i a l'excitació d'una nova aventura haja de sumar-hi una dosi de malenconia sense sentit, perquè encara no he marxat i perquè sempre desapareix només facture l'equipatge.

Este divendres marxe a Austràlia i rodaré pel continent dels cangurs i dels coales fins mitjan agost, però no puc deixar de pensar en el que em deixe a casa: els amics, els meus pares i la iaia, els clients, la platja i la marjal... com si els portara a tots als muscles i com si l'arròs no poguera madurar sense mi.

Fa una setmana que comencí a fer la maleta (o, millor dit, imaginant una maleta d'hivern que no gose a encetar) i no puc evitar sentir-me una mica sobrepassat: són massa coses, són massa dies i està tot molt lluny.

Però no sé a qui vull enganyar: si la cosa fóra tan insuportable no m'haguera fet amb uns altres bitllets d'avió per a setembre.




divendres, 20 de juny del 2014

AussieTrip: els preparatius



Visat per a Austràlia: FET

Vols València-Melbourne, via Madrid, Dubai i Singapur (!): FET
Saber com arribar de l'aeroport de Tullamarine a casa del meu amic A.: FET

Vols Melbourne-Tasmània: FET
Plàning per a cinc dies salvatges a l'illa per buscar l'últim llop de Tasmània i demostrar que no està extingit: FET

Vols Melbourne-Sydney: FET.
Hotel a Sydney: FET
Nóvio a Sydney: PENDENT. 

Ja ho tinc quasi tot. 



dilluns, 16 de juny del 2014

Pròxima parada...



L'esperit aventurer dels joves espanyols (no la situació de penúria econòmica i la destrucció de les expectatives per trobar feina a casa) ha forçat moltíssima gent a marxar del país.

Açò és, sense dubte, un inconvenient que expulsa els joves més preparats a l'estranger i ens deixa sense una força econòmica i social fonamental per a la recuperació del país, però, com tot en esta vida, este exili laboral té una part positiva i és que aquells que ens hem quedat ací podem aprofitar per visitar els amics exiliats, portar-los pernil i formatge de casa i que ens deixen a canvi el sofà del menjador.

Este estiu faré un viatge llarguíssim per a visitar el meu amic A., però per la informació que m'ha enviat, sembla que no podré complir amb la meua part i no podré entrar al seu nou país amb pernil i formatge:

Possiblement a l'aeroport et faran preguntes, a què véns, on et quedes, quins plans tens, on viatjaràs, qui sóc jo, etc. Et recomane tindre a mà els bitllets dels viatges, tours, etc per mostrar-los. Res de productes orgànics”.

Sí, este estiu viatge a Austràlia.

dilluns, 26 de maig del 2014

Ressaca europea




Una persona com jo, amb incontinència a l'hora de parlar de qualsevol cosa sense tindre ni puta idea, estaria temptat de fer alguna mena d'anàlisi dels resultats de les europees i de provar a traure conclusions, però no ho faré. En primer lloc, perquè qui en sap ja ho ha fet i, en segon lloc, perquè preferisc criticar aquells que sense saber-ne també ho fan.

Tot el món hauria d'estar d'acord en una primera lectura elemental: el PP i el PSOE s'han hostiat, IU i UPyDance obtenen uns excel·lents resultats, Podemos entra amb moltíssima força, a Catalunya i al País Basc i Navarra ho peten Esquerra i Bildu i, pel que fa al País Valencià (i pel que a mi em toca per les hores de son perdudes) Compromís aconsegueix un eurodiputat, la qual cosa suposa un èxit sense precedents a casa nostra.

Hi ha, però, qui considera que alguna d'eixes afirmacions és qüestionable, com ara que a Compromís no tenim motius per a celebrar res perquè les expectatives eren més altes. I això obliga a preguntar-se: quines expectatives?

Hauríem de començar, en primer lloc, pel punt de referència del qual partíem i que no era, curiosament, les anteriors eleccions europees, sinó les generals de 2011, per dos motius: un, aleshores Compromís encara no existia; i dos, el resultat del Bloc, per triar el del partit majoritari de la coalició, en aquelles eleccions de 2009 fou un ridícul 0,98% (!) dels vots.

Així, per tant, gràcies a una consuetud tàcita dels opinadors, les expectatives electorals de Compromís venien marcades pels resultats de les generals de 2011 i que van situar Joan Baldoví al Congrés dels Diputats per la circumscripció de València. Doncs bé, prova superada: tot i tractar-se d'unes eleccions tan diferents, el resultat de Compromís al País Valencià ha millorat aquells anteriors amb un 7,94% al conjunt del País (davant un 4,8% en les generals de 2011), un 10,07% a la província de València (6,03% en 2011) i un 8,95% a la ciutat de València (5,91% en 2011).

Per tant, eixa lectura que hui podem llegir a tants mitjans i a tantes cròniques que diuen que “Compromís se estanca” no podien estar més equivocades. A no ser, és clar, que algú comptara amb la possibilitat que Compromís, que vull recordar que naix en 2011, es convertiria en la força hegemònica al País Valencià en unes eleccions europees.

I a partir d'esta mena d'anàlisis és on es cau en el despropòsit amb extrapolacions marcianes de les dades europees a àmbits autonòmics o locals, la qual cosa i com a entreteniment per als avorrits pot estar bé, però del qual no es pot obtindre cap conseqüència: unes eleccions locals o autonòmiques venen determinades per uns altres factors que no han tingut quasi pes en estes eleccions. O és que algú creu que, per exemple, la figura de Joan Ribó i la de Rita Barberà no tindran cap efecte en els resultats dels comicis locals a València?

Si la gent continua fent extrapolacions estranyes, no descarte que algú acabe dient que amb els resultats de Loriguilla aplicats a les votacions d'Eurovisió, Conchita no haguera guanyat el certamen.




dimarts, 6 de maig del 2014

El gas rus passava per allí



Fins i tot a mi, que sóc una persona que opina sobre qualsevol tema per al qual ni tinc coneixements ni estic preparat, em sorprén exageradament la vehemència amb la qual la gent diu la seua sobre la situació que des de fa unes setmanes es produeix a Ucraïna.

Reconec que no tinc gaire idea del que està passant, però si m'apuntaren amb una pistola al cap i em preguntaren la meua opinió diria que es tracta d'una “situació de tensió amb components polítics, ètnics, lingüístics, geoestratègics i, sobretot, econòmics”, perquè, al cap i a la fi, és com no dir res però pot semblar convincent.

Si la conversa s'allargara una miqueta deixaria caure que el conflicte “sembla la conseqüència d'una guerra freda econòmica i soterrada entre la nova URSS de Putin i Occident” i insistiria en que “tot cal analitzar-ho en clau econòmica” perquè crec que el gas rus passa per allí de camí a l'Europa central.

La realitat, però, és que tampoc estic molt segur de res d'això i sí, he d'admetre que l'únic que sé d'Ucraïna és que porta dièresi en la i, que la capital és Kíev i que fa uns anys a Txernòbil va haver un accident nuclear, però poca cosa més: ni la moneda que gasten, ni quants habitants són, ni el nom dels partits polítics ni, a hores d'ara, qui governa allà.

Per això, deia, em sorprén llegir opinions a les xarxes socials de determinades persones que podríem situar en l'òrbita comunista (o comunistoide) que ja han pres part i que consideren que hi ha uns que són “nazis” i uns altres que són “antifeixistes”.




Trobe bé que la gent prenga partit per allò que creu i tot això que se sol dir contra la indiferència, però em sorprén que per a alguns resulte tan fàcil apuntar-se a un bàndol (i de quina forma) quan alguns encara no hem estat capaços d'assumir l'horror de la violència entre persones.

dilluns, 25 de març del 2013

Som Xipre?


Si donem per fet que Europa ha de rescatar el sector bancari de Xipre per evitar el contagi a altres països i que els xipriotes han de pagar-ne una part, si assumim que el sistema econòmic que vivim i patim no pot canviar de forma immediata, si ens tapem el ulls davant els usos i els abusos de la troika europea i si descartem la possibilitat d'eliminar Xipre del mapa amb una bomba atòmica, he de confessar que la proposta de rescat que l'Eurogrup ha plantejat per a esta illa em sembla bé.

Em referisc a la possibilitat d'exigir a Xipre una confiscació de part dels dipòsits bancaris per fer front als milions d'euros que plouran de la resta de països de la Unió, també dels que ja han estat rescatats, com és el cas de la Confederació Ibèrica de Nacions.

És cert que la mesura, que no és nova, torna a fer recaure la responsabilitat sobre els ciutadans i no sobre els responsables de la crisi, però des del meu punt de vista resulta molt més justa del que s'ha fet a Grècia, Portugal o, en el nostre cas, a Espanya.

Tots sabem què ha suposat el rescat bancari espanyol i l'obligació de complir amb el dèficit imposat per Brussel·les : una reforma laboral criminal, retallades indiscriminades en sanitat i educació, un augment generalitzat d'impostos per a (quasi) tota la població, rebaixes en salaris i eliminació de les pagues dels funcionaris, congelació de pensions i rebaixes en les prestacions dels aturats, un retard en l'edat de jubilació... La llista és llarga.

Pensem per un moment quants diners hauria de tindre un funcionari xipriota al banc per compensar la pèrdua de poder adquisitiu que ha patit un funcionari espanyol des de l'inici de la crisi: a les rebaixes de sou estatals i autonòmiques caldria afegir la confiscació de la paga de Nadal i la repercussió que sobre la seua capacitat econòmica ha tingut l'augment de l'IVA i de l'IRPF, a banda de les noves taxes acadèmiques si té fills que van a la universitat, per exemple.

Pensem, també, quant haurà de pagar un aturat o un pensionista xipriota sense capacitat d'estalvi i, en canvi, com s'ha vist afectada la vida dels nostres pensionistes i aturats per culpa de les retallades en pensions i prestacions, els nous tipus impositius, la paralització de la Llei de Dependència o el pagament de medicaments.

I a banda de tot això i amb la situació econòmica actual: qui collons té 100.000 euros al banc?

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails