Pardalets al cap (I)

Ja fa un any que morí Matt i he de reconéixer que encara no m'ho he tret dels dits. La meua vida ha continuat amb tota la normalitat del món, com no podia ser d'una altra manera, però no hi ha un sol dia en el qual no el recorde.

És cert que amb el temps la pena perd intensitat, però al record li costa més desaparéixer.

Òbric parèntesi. Ha hagut de passar un any perquè puga escriure quatre putes ratlles sobre açò. Tanque parèntesi.

El que vull contar és que als pocs dies de morir Matt, uns amics es van presentar a casa amb una gàbia i quatre pardalets. Em van dir que eren no-sé-què del Japó i que m'animarien. Vaig investigar un poc i eren lonchura striata domestica, una raça artificial creada per avicultors japonesos a partir de l'espècie original salvatge. No eren massa bonics, però almenys una història curiosa sí que tenien.

Des d'aleshores m'han entretingut, m'han despertat de matí, m'han embrutat la casa amb plomes quan els ha tocat canviar-les i, és cert, una mica de companyia també m'han fet.

Este estiu, amb els viatges a Austràlia i a Grècia, necessitava que algú me'ls cuidara i els posara de menjar i els vaig portar a casa de la iaia.

—Jo açò no ho vull ací —fou la benvinguda que els va donar la iaia.

—Seran només uns dies. Li diré a mon pare que els canvie l'aigua i que els pose menjar i ja està. Vosté no ha de fer res.

—M'agradava més el gos.

—I a mi també.

Bucòlic

Durant estes festes de Nadal he abusat de tot el que es podia abusar i el resultat fou que divendres només volia quedar-me a casa i passar el cap de setmana de Reis al sofà sense fer una altra cosa que descansar.

La nit de divendres, però, vaig passar del “No, no isc de conya” al “Va, on esteu?” en tres frases i em vaig pegar una altra nit de farra ben llarga que acabà gairebé de dia.

Dissabte, en canvi, vaig decidir fotre'm al llit quan encara no era mitjanit i diumenge em vaig alçar més prompte del que ho he fet hui dilluns amb la intenció d'aprofitar el dia. Vaig agafar Matt i vam fugir a la platja. Vam passejar vora mar i vam prendre el sol sense creuar-nos amb cap persona, animal o cosa.

Després vam continuar el diumenge passejant per la marjal i abans de dinar vam passar a l'horta. Vaig espigolar quatre taronges d'un hort i en arribar a casa em vaig fer un suc.

Mentre me'l bevia a la terrassa de casa vaig notar que em trobava relaxat i descansat, que ja no hi havia rastre de la ressaca de divendres ni dels excessos de les festes i em vaig dir a mi mateix que eixa sensació no estava malament del tot.

Però estava enganyant-me, clar: no sóc tan vell per acontentar-me amb això.

Buzz i Matt

En contra del que afirma una amiga, i tret d'aquells que gasten perfums de Paco Rabanne, puc assegurar que els gais no ens reconeixem per l'olor. Sí que ho fan, en canvi, els gossos.

El sentit de l'olfacte juga un paper fonamental en la vida dels cànids: els ajuda a marcar (i remarcar i recontramarcar) territori, a buscar menjar, a seguir rastres i, sobretot, a reconéixer els de la pròpia espècie, perquè el diformisme racial del canis lupus familiaris és tan ampli que dintre de la mateixa espècie trobem races tan diferents com el dobermann i el bichon maltés.

L'olor que segreguen determinades parts del cos dels cànids és, també, el que serveix els mascles per a identificar les femelles de l'espècie i Matt en això era un expert i tenia una pauta ben marcada: en reconéixer una gossa es posava a plorar i intentava muntar-la; en reconéixer un gos, el mossegava.

Per això, Matt em va sorprendre l'altre dia en coincidir al parc amb un podenc jove vestit amb un abriguet de llana de color roig que la propietària passejava sense corretja.

— Ves amb compte, que el meu té un geni molt curt —vaig advertir la dona en comprovar que el podenc venia decidit a jugar amb Matt.

— No patisques, Buzz està castrat —em contestà.

Vaig pensar “i què?”, i quan estava convençut que l'eunuc s'emportaria un mos, Matt començà a gemegar i a estirar de la corretja fins que va acabar intentant muntar-se el farinelli Buzz, que no semblava gens decidit a oferir resistència.

I ara és inevitable que mire el Matt amb una altra cara.

No tot és maldat

Fotos del meu amiguet @Jordi_Bes

Covard

En contra dels consells de la veterinària, que em digué que els gossos només haurien de menjar una volta al dia, Matt sempre té pinso al seu abast, fet que podria explicar fàcilment perquè tinc un galgo amb obesitat: deixe que ell s'administre lliurement les boles i quan en vol més ve a buscar-me i em rasca amb la pota.

— ¿Qué quieres?

Ell no em contesta, però mou la cua i ja sé que té fam.

Anit, mentre feia coses a la cuina, Matt vingué a buscar-me i em va arrapar amb la pota, però vaig notar una cosa estranya i li vaig preguntar:

— ¿Qué pasa?

Va abaixar les orelles i llançà una mirada al corredor, al final del qual té els tifells del menjar i de l'aigua.

— ¿Quieres más comida?

Però Matt no va moure la cua i, en canvi, llançà un gemec.

— ¿Quieres más agua?

El gos s'amagà darrere meu amb la cua entre les potes i em vaig espantar una miqueta.

— ¿Hay alguien ahí? —li vaig preguntar.

Davant el silenci de Matt, vaig avançar pel corredor, amb el gos darrere meu a un metre de distància. Quan vaig arribar al final del corredor vaig comprovar que tot estava en ordre i que, senzillament, Matt s'havia menjat tot el pinso.

— Joder Matt, si quieres comida, dímelo.

Vaig agafar el pot del pinso i quan estava a punt de reomplir el menjador vaig entendre què passava i vaig blasfemar:

— Hòstia puta consagrà!

Resulta que una panderola roja i gegant havia caigut dins del tifell de porcellana del menjar del gos i, en no poder eixir perquè esvarava, només feia que pegar voltes dins del plat com una boja. La primera panderola que trobava a casa en tres anys.

— ¡Mátala Matt! ¡Mátala! —vaig cridar inútilment, ja que el gos covard havia marxat corrent al sofà.

Amb prou feines, i entre insults al gos, vaig agafar el tifell del menjar per la part de baix mentre la panderola embogia encara més i el vaig apropar a la finestra. Vaig mirar a una banda i a l'altra i la vaig llançar al carrer mentre Matt em mirava amb vergonya des del sofà.

No vull imaginar-me què passarà si un dia entren a robar a casa.

Enllaçar

— Què faràs quan el gos morga?

De tant en tant la iaia fa esta mena de preguntes.

— Matt no morirà mai.

I de tant en tant jo done esta mena de respostes.

— El d'Ambrosio no s'ha mort?

— No és Ambrosio; és Alfonso. I a eixe gos el xafà un cotxe.

— Ara que ho dius: resulta que la tia Pasqualeta tenia família a Foios, allà a l'altra banda de València, i una neboda seua se'n vingué al poble i es va casar amb un ferroviari, cosí de Furtaperes (!), i tingueren dos xiques, i una nit la major isqué a tirar el fem i passà un camió i 'xut!', la matà.

— Què?

— Pobra, elles que vingueren d'aquell poblet, que entonces tenia només dos carrers, el de l'església i el de l'estació, i es pensaven que havien vingut a una capital.

La capacitat de la iaia per enllaçar arguments en una conversa cada dia és millor.

Cry

Ahir, quan tornava de passejar amb Matt i travessàvem la plaça de davant de casa, una xiqueta va caure de la bici a pocs metres d'on em trobava amb el gos. Vaig presenciar la caiguda com si fóra a càmera lenta: la criatura girà massa el manillar i la bici es desestabilitzà i acabà damunt de la xiqueta, atemptant contra totes les lleis de la Física, ja que la bici encara portava dos rodetes enganxades a la roda de darrere i tenia, per tant, quatre punts de suport.

Des de terra la xiqueta se'm quedà mirant i, després de tres o quatre segons, començà a plorar com una boja, tot i que era impossible que s'haguera fet mal.

Em vaig apropar amb la intenció de dir-li “No plores, que no és res”, però sa mare, que es trobava seguda a un banc darrere meu, se m'avançà:

— Venga, cariño, que no ha sido nada —cridà des de lluny.

I vaig vore com la xiqueta agafà aire, plorà encara més fort i amollà a sa mare:

— ¡Que te calles, idiota!

Em vaig quedar quiet, a un metre i mig de la xiqueta, i no em vaig poder contenir:

— A vore si ho he entés, nena: caus d'una bicicleta que té quatre rodes, ve ta mare a vore què t'ha passat i li dius idiota i que se calle?

La xiqueta se'm quedà mirant amb la boca mig oberta i amb els ulls plorosos, però qui em sorprengué fou la mare:

— ¿Y se puede saber quién eres tú para decirle nada a mi hija?

Vaig acaronar el cap de Matt i vaig dir:

— Té tota la raó, senyora.

I vaig marxar cap a casa donant gràcies al cel perquè Matt encara no parla.

Etologia d'anar per casa

La iaia no veu bé que mon pare i jo malcriem i juguem més del compte amb Matt, perquè segons ella acabarem per fer que siga gai.

Òbric parèntesi. La iaia no fa ús de la paraula 'gai', com resulta fàcil imaginar. Tanque parèntesi.

En lloc d'amenaçar amb portar-la a una residència (que és el que hauria d'haver fet), vaig decidir mostrar-me pedagògic i explicar-li que l'etologia havia determinat que els gossos domèstics continuen mantenint una estructura jeràrquica i que en el cas de Matt, a falta de més gossos amb els quals relacionar-se, la jerarquia del seu grup era molt senzilla: primer anava jo, després mon pare, després ell, després ma mare i, finalment, la iaia.

Òbric un altre parèntesi. Esta jerarquia no fa, per exemple, que en el cas que mon pare i jo li donem dues ordres contradictòries Matt em faça cas a mi, sinó que li'n fa menys a mon pare. Tanque parèntesi.

L'ordre jeràrquic establert per Matt, tot i estar heretat directament dels llops, no es basa en una qüestió de força (o de dominació), sinó que respon a uns altres criteris més subjectius: com a conseqüència de segles de domesticació, un gos se sent més proper (i dependent) d'aquell que més el passeja, que més vegades li dóna de menjar, que més juga amb ell o, senzillament, d'aquell que més li deixa apujar al sofà.

— Per això, iaia, Matt no juga més amb mon pare i amb mi perquè siga gai, sinó perquè ens vol més.

La iaia, però, contrària declarada, entre moltes altres ciències, a la teoria de l'evolució, no ha pogut assumir estos nous corrents de l'etologia:

— Que el gos vos vol més? Sí, home... Aneu a cagar!

I és que crec que està gelosa del gos.

Mattsturbat

 

Diumenge vaig passar el dia amb el fidanzato italiano: vam passejar per la marjal, vam dinar a l'Albufera i vam fer la migdiada junts.

A les sis de la vesprada encara estàvem al llit i tot i que no tenia ganes d'alçar-me vaig haver de fer-ho perquè no havia pogut escriure en tot el cap de setmana la columna que dilluns em publica l'Informatiu. El fidanzato ho entengué perfectament, es posà els pantalons i va marxar.

Em vaig preparar un café i vaig seure al sofà, amb el portàtil entre les cames, però l'estat postcoitum no em deixava concentrar-me. Vaig encendre un cigarret i vaig començar a pensar en diferents temes. Al costat tenia Matt, que dormitava tapat amb una manta que em vaig emportar d'un viatge en avió, però de sobte començà a moure les cames frenèticament.

Em vaig espantar, perquè vaig suposar que estava patint una nova crisi epilèptica com les que ha patit durant l'hivern, però no, no era el cas: en traure-li la manta de damunt vaig comprovar que estava masturbant-se, una conducta que en quatre anys mai havia li havia vist fer.

El vaig intentar fer abaixar del sofà, vaig cridar el seu nom, li vaig dir 'au!' i li vaig dir 'tin!' i vaig fer tot el possible per tallar-li el rotllo, però el gos semblava decidit a acabar el que estava fent fins que, efectivament, ho acabà. I sobre la manta d'Air France.

— Eres un porc —li vaig retraure indignat.

Però Matt me mirà amb la més absoluta indiferència i, encara amb un lleuger pantaix, ajocà el cap i es posà a dormir.

I no sé per quin motiu, en eixe moment vaig decidir sobre què escriuria.

Matt/MiMatt

La setmana passada vaig arreplegar les anàlisis que li van fer a Matt arran el tercer atac epilèptic que havia patit en els últims dos mesos.

— Todo está perfecto. Tiene las defensas un poco bajas pero dentro de lo normal.

La veterinària continuà explicant-me que el més segur és que es tractara únicament d'una infecció que s'ha manifestat així i que els antibiòtics i la codeïna que ha estat prenent siguen suficients per evitar que torne a patir-ne cap.

— De todos modos —continuà— , si has notado algo raro es mejor que me lo cuentes, porque puede darse el caso de que estemos pasando algo por alto. Aunque te parezca una tontería...

I al remat ho faig fer: li vaig explicar que dos dels tres atacs que el gos havia patit havien tingut lloc amb un 'desconegut' a casa i que en els dos casos havia fet abaixar el gos del sofà, que és on està normalment, per deixar un lloc al convidat en qüestió.

— ¿Y era la misma persona?

Per un moment em vaig sentir com si la veterinària estiguera avaluant la meua promiscuïtat i no la salut del gos.

— No, no era la misma persona... eran amigos a los que Matt no había... no había visto antes.
— Entonces, y a lo mejor te suena raro, pero puede ser que el perro manifieste rechazo ante la presencia de extraños que ocupan su sitio y... aunque su edad y el hecho de que ha estado enfermo son sin lugar a duda la base de la epilepsia... los ataques pueden desencadenarse por el hecho de que Matt se siente relegado por... por otra persona. De hecho, Martí, ya hemos hablado alguna vez de que está demasiado mimado y consentido.

Ara resulta que hauré de buscar un hotel per a follar amb estranys.

Puto gos.

'Primula elatior'

 

La relació que porten la iaia i ma mare s'enquadra perfectament en el prototipus del que farien una sogra i una nora de qualsevol país mediterrani: l'odi.

Resumint, perquè la història no és massa particular: ma mare està farta de les intromissions i opinions de la iaia; i la iaia, directament, passa de tot allò que li diu ma mare.

Òbric parèntesi. En defensa (o no) de l'actitud de la iaia juga la seua edat i el que fet que no només passa de ma mare, sinó de mitja població mundial. De fet, crec que només fa cas d'allò que diu Ana Rosa Quintana. En defensa (o no) de l'actitud de ma mare només juga la menopausa. Tanque parèntesi.

La qüestió es que la iaia i ma mare han arribat a un punt en el qual la comunicació entre ambdós s'ha reduït a allò estrictament necessari i mon pare, que és qui hauria de posar d'ordre perquè és l'home de ma mare i el fill de la iaia, passa del tema i qui acaba pagant-ne les conseqüències al remat sóc jo.

Com passà dimarts, quan a hora de dinar vaig trobar a l'ensalada una cosa estranya que no vaig ser capaç d'identificar tot i que em resultava terriblement familiar. Fins que la vaig olorar de prop.

— Iaia, es pot saber què hòstia ha posat en l'ensalada?
— M'ho ha donat ta mare. És com si fóra fuet, 'itat? 
— No és fuet... Ma mare no li ha dit què era?
— No. M'ho donà i no em digué res més.
— Hòstia puta... i vosté no ha vist que hi havia un gos dibuixat en el paper?
— Un gos? Pensava que era un porc... però, ara que ho dius, per a ser un porc tenia massa pèl.

Efectivament, la iaia havia fotut a l'ensalada llesques d'una salsitxa de Matt.  

* * *

A la imatge una pàgina de Deutschlands Flora in Abbildungen, obra de Jacob Sturm de 1796, dedicada a la Primula elatior, plata herbàcia coneguda popularment com 'sogra i nora' perquè fa les flors de dos en dos però donant-se l'esquena, de forma que cadascuna mira cap a una direcció. Talment com ma mare i la iaia. 

Dilluns posttraumàtic

Ahir no vaig anar cara l'aire en tot el dia perquè diumenge Matt va patir un altre atac epilèptic. A les quatre i mitja de la matinada, ni més ni menys, i ja no vaig ser capaç de dormir més de deu minuts seguits.

De nit Matt sol dormir al corredor de casa, a la porta de la meua habitació, i em van despertar els crits i els espasmes del pobre animalet. Vaig saltar del llit i vaig córrer a la cuina a buscar uns tranquil·litzants que em va receptar la veterinària. Li'n vaig administrar dos i el gos deixà de convulsar i es quedà mig torrat, però jo vaig ser incapaç de tornar a dormir.

Al matí següent el vaig portar a la clínica i li van fer una analítica. Hui o demà sabré els resultats, però pel que sembla té les defenses baixes, està refredat i, probablement, amb un tractament amb antibiòtics els episodis epilèptics desapareixeran. Però no m'ho poden assegurar. En el pitjor dels casos, si es confirma que Matt és epilèptic, haurà de prendre una medicació específica diària i podrà fer vida normal. Vull dir, vida de gos.

La veterinària m'assegurà que no és per a tant, que té molts pacients que segueixen eixe tractament i que estan perfectament, però a mi eixos altres pacients em tenen igual, perquè jo patisc per Matt. I molt més del que m'agrada reconéixer.

Mai haguera pogut imaginar que vore Matt malalt poguera afectar-me tant. Després d'una estona el gos no recorda què ha passat i menja, beu i vol jugar com sempre mentre jo em quede amb cara d'idiota i amb els ulls rojos. Ell fa com si no haguera passat res, però en el meu cas la imatge que acabe de presenciar es repeteix al meu cap i em tortura. I m'angoixa i em causa pesar.

I només vull que passe.

Atac

— Conta'm, que me tienes en 'pascuas'.

— Val, però només si promets no fer cap altre acudit així.

— M'ho pensaré...

— Ok. Com saps, anit vaig tindre una cita i vaig quedar al costat de casa: si estava bé li deia de prendre la cervesa al sofà; si no, anàvem al bar.

— Ben pensat.

— Clar. La qüestió: no estava bé; estava molt bé i vam vindre a casa.

— Oh!

— Espera, espera...

(...)

— Pues nada, nena, todo iba de puta madre: estábamos muy cómodos, nos habíamos acabado la primera cerveza y ya me había pedido que le enseñara la casa.

— ¿Y a qué se dedica?

— No sé. Trabaja en una oficina. O en un hospital.

— Tela.

— Espera, espera...

(…)

— Total, que estàvem en eixe punt en el qual dius: en menys d'un minut estarem tombats al llit.

— I què passa?

— Matt. Matt passà.

— Matt? Sí, Matt.

(…)

— ¿Se meó?

— No.

— ¿Se cagó?

— No.

— ¿Le atacó?

— Ojalá hubiera sido algo de eso.

(…)

— Resulta que Matt estava al seu llitet, al costat del sofà, i de sobte s'alçà i començà a cridar i a provar a posar-se dret sense aconseguir-ho.

— Com?

— Sí. I en qüestió de segons, mentre el paio este i jo ens alçàvem a vore què passava, començà a convulsionar.

— Què? 
— Això, li entrà un atac.

— Animalet... Però ara està bé?

— Ara està perfecte, el cabró.

(…)

— ¡Pobre Matt!

— Fue flipante. No tenía ni zorra de qué tenía que hacer y me quedé en shock.

— Ya me imagino.

— Total, que el tío me ayudó a sujetarlo mientras el bicho convulsionaba y me dijo que llamara al veterinario.

— ¿Tenías el teléfono?

— No, pero la veterinaria de Matt vive al lado de casa y recordé que estaba de baja por no sé qué historia y le llamé.

(…)

— I què féu?

— Quan arribà la vet Matt ja havia deixat de convulsionar, però estava molt nerviós i poregós.

— Normal...

— S'amagà a la meua habitació i no deixava que m'apropara ni res.

— Pobret...

— El gos estava superflipat i, clar, no entenia res: no sabia què havia passat ni per què.

(…)

— Espera. Y a todo eso... ¿el chico todavía estaba en tu casa?

— Sí. Flipa...

— Flipo... menuda presentación.

— Ya te digo.

(...)

— I què feia el tio?

— Mentre jo provava a traure a Matt de l'habitació ell li contà a la vet què havia passat.

— La hòstia.

— I quan la vet preguntà si li havia passat abans ell digué "Ni idea, si yo he conocido a Martí hoy".

— La hòstia puta.

(…)

— Total, que yo le dije que si quería que se fuera, que ya me encargaba yo y que no hacía falta que se esperara.

— ¿Y qué hizo?

— Se quedó un rato y me acompañó a pasear a Matt cuando se recuperó.

— Qué detalle.

— La verdad es que sí.

— Se portó muy bien.

(…)

— ¿Saps que ara tens novio per a tota la vida? 

— No flipes.

(…)

— Pues me gusta mucho este chico para ti.

— No sé yo...

— ¿Cómo que no sabes?

— Es que no sé si quiero tener que escuchar esta historia cada vez que alguien nos pregunte cómo nos conocimos.

Matt i Joan Ribó

Este cap de setmana, amb una inevitable ressaca, vaig assistir a un acte electoral en el qual participaren el candidat de Compromís Joan Baldoví, el diputat Enric Morera i el regidor de l'ajuntament de València Joan Ribó.

Abans d'atendre els mitjans i, per tant, d'encetar l'acte, vam fer un café a un baret i la providència volgué que em tocara seure al costat de Ribó i davant de la filla d'onze anys d'una companya de Compromís.

— Tu qui eres? —preguntà la xiqueta.

— Jo sóc Joan —contestà, és clar, Joan Ribó.

— Ell és Martí —m'introduí la xiqueta, contra la meua voluntat.

Vaig traure el morro del café amb llet per dibuixar un somriure.

— Hola Joan —vaig anunciar.

— Martí té un gos... —reprengué la xiqueta.

— Ah, sí? —fingí interés Ribó.

— ... i li diuen Matt, té ratlles, sembla un tigre...

— No crec que a Joan li importe res d'això, bonica.

— ... i li parla en castellà.

Vaig guardar silenci.

— Xiqueta, segurament això encara li importa menys —vaig protestar.

— Li parla en castellà? —però, preguntà Ribó.

— Sí, perquè diu que Matt és xurro.

I a mi em preocupava causar una mala impressió perquè portava de casa una lleugera ressaca...

El pantaix de Matt

 

Quan Sacri ve a casa em toca emportar-me Matt a ca la iaia perquè netejar amb el gos pel mig és impossible i, també, perquè Sacri li té por. Així, cada dijous deixe Matt amb la iaia (al sofà de la iaia exactament) i allí es queda dormitant fins que hi arribe a hora de dinar.

No sé com s'ho fa (ha de portar una mena de rellotge intern) però a les dos del migdia en punt està darrere de la porta esperant-me amb ganes de jugar i m'arrapa les sabates, fa com si em mossegara, s'amaga perquè vaja a buscar-lo o comença a córrer com un tarat corredor amunt i corredor avall fins acaba amb un pantaix de por i es deixa caure al terra per provar a recuperar la respiració.

Òbric parèntesi etimològic. Quan algú pantaixa (o panteixa, panteja o pantega) significa que respira agitadament i, segons el Grec, el mot deriva del llatí phantasiare, pronunciat vulgarment pantasiare 'somiar, tenir un mal son', derivat de phantasia, del grec phantasía 'imatge, aparició; imaginació'. El mot prengué este significat en la nostra llengua per la respiració agitada que sol provocar un malson. Tanque parèntesi etimològic.

Mentre tot este espectacle té lloc la iaia ens mira com si no estiguérem bé (ni el gos ni jo), però quan li pregunte si Matt s'ha portat bé la resposta depén del seu estat d'ànim: si la iaia ha passat un bon dia sempre em diu el mateix: “Com un home, s'ha portat com un home”; si la iaia, però, ha tingut un dia excel·lent la cosa va més enllà: “S'ha portat molt bé: este gos es una bellíssima persona”; i si el dia ha anat regular la cosa es complica: “En tot el matí no s'ha alçat del sofà. No havia vist mai un gos tan dropo”.

Ahir, però, sembla que la iaia havia tingut un matí una miqueta lleig, perquè en arribar i posar-me a jugar amb Matt per terra no esperà que li preguntara com s'havia portat el gos i amollà: “No li faces tantes festes al gos perquè ja és vell i qualsevol dia es mor i, entonses, ja vorem què fas”.

Matt i jo ens vam quedar de pedra. Vam seguir amb la mirada com la iaia anava a la cuina i quan tancà la porta no vaig poder evitar continuar jugant amb Matt i dir-li a l'orelleta mentre provava a traure-me'l de damunt: “No faces cas, Matt, que tu no et moriràs mai”.

Ayudante

 

 

Una plaça. A poqueta nit. Passege amb Matt i s'apropen dues xiquetes:

Xiqueta núm. 1: Ai, este gos és dels que m'agraden a mi. Quina raça és?

Jo: És un llebrer.

La xiqueta em mira estranyada.

Jo: També es pot dir galgo.

Xiqueta núm. 2: I com li diuen?

Jo: Matt. Li diuen Matt.

Xiqueta núm. 1: Matt? Quin nom és eixe?

Jo: Matt, de Matteo.

Xiqueta núm. 2: Això és raro.

Matt alça una cella i em mira de reüll. Només ell i jo sabem que a la gossera li deien Turbo.

Xiqueta núm. 1: És com el gos dels Simpson.

Jo: Exactament, xiqueta.

Xiqueta núm. 2: I fa algo?

Jo: Què vols dir?

Xiqueta núm. 2: Que si mossega.

Torne a buscar la mirada de Matt. Em mira i dibuixa un somriure.

Jo: No fa res. Podeu tocar-lo, però amb compte.

Les xiquetes s'apropen més i li acaricien el llom amb prudència, no massa convençudes. Matt seu resignat i es deixa fer. Quan les xiquetes s'han cansat, s'acomiaden:

Xiqueta núm. 1: Adéu Pequeño Ayudante de Santa Claus!

Quan ens quedem sols, Matt pregunta visiblement indignat:

Matt: ¿“Pequeño Ayudante de Santa Claus”? Les havia d'haver mossegat...

Jo: Què vols que et diga... Turbo em sembla encara pitjor i mai t'havia sentit queixar-te.